divendres, 19 de octubre de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Joan Font, director de Comediants

Joan Font“Al Maresme no s’ha invertit en Cultura”

Tinc ganes de viure. Tothom que parli amb Joan
Font, director de la companyia teatral Comediants, tindrà ganes de viure. Hem
anat a visitar “La Vinya”, una utopia feta realitat al centre de Canet, on
viuen, treballen i creen aquests incansables activistes culturals. Ens atenen
amb una amabilitat absoluta. Joan Font em convida a un cafè i em parla del teatre,
de la vida, de la creació i del compromís amb la gent. És una bomba d’energia
que et fa sentir viu. Surto, després d’una hora de conversa que mai oblidaré,
amb ganes de fer coses. Tinc ganes de viure, de crear, de sentir.

-Com ha evolucionat “Comediants” des dels
seus inicis, al 1971, fins avui?

Penso que és una evolució molt semblant a
l’evolució d’una persona individual. Hem passat per la infantesa, amb la
il·lusió i les ganes del principi, l’aprenentatge, la irresponsabilitat, …
També ens hem fet adults, hem arriscat, i ara estem a l’etapa més madura. Ara
els riscos els assumim d’una altra manera. La pròpia experiència de la vida et
fa aprendre. Abans eres molt més impulsiu, ara ets més reflexiu. Tot així, crec
que Comediants no ha canviat la seva manera de veure el món, de com els espais
públics han de ser recuperats, que el teatre ha de ser una experiència de les
sensacions, etc.

-Quina importància té el símbol i el mite en
el seu teatre?

Moltíssima. Nosaltres ens basem en els mites
perquè són una part fonamental de la vida, i és aquesta part no tangible, no
volumètrica, una part que no es pot mesurar però que, en canvi, forma part de
l’existència humana. Les llegendes, els contes populars, … això és l’essència
de Comediants. Aquest aspecte més màgic, de la utopia, de la il·lusió, és el
que nosaltres treballem. L’absurd, la mirada del pallasso, d’allò irreal i
surrealista. Aquest aspecte d’acumular històries. Som molt barrocs.

-Potser per això el teatre de “Comediants” ha
sigut tan internacional? Com es pot defensar el multiculturalisme sense perdre
la identitat pròpia?

Comediants mira el món d’una manera molt
autèntica perquè expliquem històries molt concretes. Parlem de l’Home, de la
Mediterrània, de les passions. Som internacionals perquè som particulars. Quan
tractes les arrels, l’essència d’alguna cosa, et converteixes en autèntic i és
llavors quan pots ser universal. Al públic li agrada la diferència i
l’autenticitat.

-Vostès afirmen que qualsevol lloc pot servir
com escenari. On no actuarien mai?

No actuaria mai en un lloc on fos perillós o
en un lloc on es defensés unes idees que són contraries a les nostres. Actuar
sota la dictadura, per exemple, em costaria molt.  Encara que hem actuat en llocs molt
diferents. Hem anat a llocs difícils, però també és important anar a trencar
normes de joc. Hem actuat a països islàmics on la gent venia a abraçar-te i
s’arrencava el vel, i al darrera venia gent amb un ganivet. La policia ens ha
tingut que protegir molts cops. Però això et dóna l’alegria de saber que estàs
viu, i que encara provoques reaccions en la gent.

-I on no han actuat encara i els hi faria
il·lusió?

M’agradaria molt actuar a la plaça del Vaticà,
fent Dimonis. Seria fantàstic.

-Podem dir que els espectacles de Comediants
són espectacles optimistes?

Absolutament sí. Som així per naturalesa.
L’optimisme és una forma de provocació. La part positiva de la vida, l’energia,
ha de sortir, ha de fluir. Això és molt important per a la creació. Generar
noves inèrcies, que passin coses, …

Joan Font

-Des de “Non plus plis”, la primera obra de
“Comediants” a 1972, a
Olesa de Montserrat, fins avui, com ha evolucionat el grup? Com es pot
cohesionar un grup tan gran?

Bé, ara convindria una sàvia nova, gent jove.
Ho estem fent, però no és senzill. En una aventura com aquesta hi ha una part
de compromís molt important, que és molt personal. Portar l’estructura d’un
grup tan gran és difícil, hi ha d’haver una creació constant i cercar sempre la
viabilitat del grup. Capacitat de generar noves propostes, estar una mica boig,
… és important tenir il·lusió pel que fas.

-Com es pot financiar una companyia tan gran?
L’Administració ajuda a la Cultura suficientment? Quin paper hauria de jugar
els governs dins de la Cultura?

Et diria que menys del deu per cent del
pressupost de Comediant prové de l’Administració. Et diria que menys. És
ridícul. En cap país d’Europa es permetria això. Un grup tan gran, que viatja
constantment, que representa a Barcelona, Catalunya… Ens tindrien que cuidar
molt. Jo crec que un govern tindria que recolzar als artistes, però donant
total llibertat a l’hora de crear. Nosaltres hem sobreviscut, però és molt
difícil. Nosaltres tenim vocació de teatre públic, però ho fem des del teatre
privat. Això es tindria que recolzar.

-Què és la “Vinya” i com neix?
La “Vinya” és un somni que s’ha fet realitat.
Era la casa d’una senyora rica que davant de propostes milionàries, va preferir
vendre l’espai a Comediant perquè s’havia que la cuidaríem molt. Nosaltres
assajàvem al teatre Villarroel però teníem ganes de sortir de Barcelona. A
Canet ens van oferir l’Odeon. I, per atzar, vam fer-nos amb la “Vinya”.
Nosaltres tot el que hem guanyat a la vida ho hem invertit aquí. És un lloc on
viure, on treballar, on estar bé…

-Després de tants premis, al 1996 li
concedeixen la Creu de Sant Jordi a Catalunya, o al 2001 la Medalla d’Or al
mèrit en les Belles Arts, del Govern Espanyol, quina importància li dóna
aquests premis? Creu que ha estat prou reconegut el seu treball?

A un nivell popular, sí. La gent, els mitjans
de comunicació, ens han tractat molt bé i han entès la proposta de Comediants.
A nivell institucional, no. Ocupem un lloc, ni millor ni pitjor, diferent a la
resta, i només per això ens haurien de recolzar. Nosaltres representem el
teatre de carrer.

-I per què el Maresme té aquest estancament
cultural?

A èpoques hi ha hagut una gran activitat
cultural. Canet ha sigut un poble molt important, en aquest sentit. La Trinca, Ovidi Motllor,
Domènech i Muntaner, … però la comarca, el Maresme, és una planta que no s’ha
regat. Al Maresme no s’ha invertit en Cultura. Al centre, Mataró, no passava
res fins fa poc. Ara sembla que comença a moure’s,… però no ha interessat.
S’ha invertit en ciment, però no en creació. Els polítics creuen que tota
inversió s’ha de rentabilitzar ràpidament, i la Cultura és una inversió
a  fons perdut. La gent creix lliure, educada,
… quan inverteixes en Cultura. Si cal, ens hem de discutir. Però hem de
tornar a la cultura del diàleg, de la conversa, de la discussió. No es dóna
prou importància a la
Cultura. Sembla que qualsevol que passa per allà pot ser
responsable de Cultura. Penso que s’equivoquen. La cultura i la educació són la
porta que ens obrirà a un futur més noble. Els ajuntaments han volgut
intervenir, han volgut manipular les iniciatives privades.. Ajuda, potencia,
… però no intentis controlar tot. La gent és molt més intel·ligent del que
els polítics creuen.

-Com veu el teatre català avui?
Bé, però més fluix en creativitat. Sabem fer
molt bé les coses que fem, però penso que hauríem de cuidar més la creativitat,
les coses noves. Noves fórmules de creació, noves maneres de mirar, … ens hem
d’obrir a nous estils. Hi ha grans directors, grans companyies, però tenim que
facilitar el camí, donar eines, als més joves, a les noves propostes.

-Per acabar, ens pot parlar del seu proper
espectacle, el “Gran secret”?

És la nostra nova obra. Volia fer una història
del teatre. El “Gran secret” és un viatge per les èpoques del teatre, i l’amor.
Passar pels grecs, per la comèdia, explicar el surrealisme, els musicals, tot a
través de l’amor. És mirar com el teatre, al llarg de les diferents etapes, ha
intentat explicar què és l’amor.


per Albert Lladó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per