dimecres, 22 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Toni Sala

Toni Sala“Aquest llibre és una forma d’agraïment”

Toni Sala, aquest escriptor resident a Pineda de Mar, es
reinventa a sí mateix a cada llibre, a cada oració i a cada paraula. Des de la
narrativa més punxent, passant per la no ficció d’èxit en forma de crònica
sobre l’educació, fins avui, que publica “Comelade, Cassasses, Perejaume”, un
retrat sincer de tres artistes catalans que, encara que no són massa mediàtics,
segurament passaran a la història del l’art d’aquest país.

– Per què “Comelade,Cassasses, Perejaume”? Què tenen aquests
artistes que no tenen altres?

Maduresa, plenitud, autenticitat, futur, que no vol dir que
els altres no puguin tenir-ho.

– I què tenen en comú entre ells?
Que són molt potents, és a dir honestos, és a dir
universals. Que s’alimenten d’una mateixa tradició. Que no fan concessions i
que per tant no són ni tristament intel·lectuals ni gratuïtament populars. Que
es troben en un moment de maduresa i que comencen a ser uns referents. Que
acompanyen. Que donen motius per continuar vivint.

– En què es diferencien?
Un és músic, l’altre poeta i l’altre és poeta i pintor. En
què cadascun fa el seu camí i arriba a un llocs diferent. Agafats com un tot,
podríem dir que es complementen.

– Dius al pròleg que són com paisatgistes. Per què?
Ho dic en el sentit que no hi ha intermediaris entre les
fonts de què beuen i l’obra que elaboren. Em sembla que són uns artistes molt
purs, que treballen directament amb un paisatge que òbviament no és pas un
paisatge físic, ni primigeni, sinó evolucionat, edificat, el paisatge tal com
el tenim avui, i ja s’entén que estic parlant d’un paisatge diguem-ne
espiritual, molt més enllà del merament geogràfic.

– Aquest llibre és una biografia documentada, un retrat o un
homenatge?

És totes tres coses, encara que si hagués de triar em
quedaria amb la paraula “homenatge” o, encara més, amb la paraula “agraïment.”
Aquest llibre és una forma d’agraïment. També és un reportatge.

– Aquesta forma de narrar l’obra i la vida de diferents
artistes recorda als “Homenots” de Pla. Creus que hi ha tradició a la nostra
literatura en la producció d’aquests tipus de llibres?

És clar que sí. Els catalans estem molt acostumats a parlar
de nosaltres mateixos amb nosaltres mateixos. Què hem de fer! Això té
problemes, com l’amiguisme o el rendiment personal que se’n pot treure, però em
sembla que, fet honestament i amb rigor, l’estudi i la divulgació d’uns
referents – en definitiva, la creació d’aquests referents – ha estat des de
finals del dinou una manera de mantenir-nos desperts i no deixar que ens facin
combregar amb rodes de molí. Jo proposo aquests tres artistes com a model; un
altre en presentarà uns altres. La cultura sovint funciona com una pura
ocupació. Si no ens fem nostres els artistes, algú altre se’ls apropiarà. Hem
d’estar atents a la nostra tradició, al suc que dóna, perquè és la que ens pot
donar més, és la que entendrem millor, és la nostra. De vegades surten
intel·lectuals parlant-te d’Alemanya i Amèrica i jo què sé, intel·lectuals d’un
provincianisme patètic que intenten disfressar d’universalitat. Grates una mica
i el que hi ha és un desconeixement desesperant de la pròpia tradició. Però es
comença per casa, ja ho diu Casasses al llibre, “la guerra es fa aquí”. Amèrica
està molt bé, però, per més que vulguis, tu no seràs mai americà. Mira els
diaris. Cada dia hi ha un intel·lectuals que plora perquè no va néixer a
Amèrica. És un fenomen que fa molta gràcia. És com aquells japonesos que se’n
van a Bahía de Cadis perquè volen aprendre a cantar com Camaron. Les ganes!
Amèrica té sentit tal com també diu Casasses, d’una manera clarivident:
“Amèrica és el poble del costat.” Així de pròxima ha de ser, per força, però és
un altre poble. Què hi farem.

Toni Sala

– Vas a Ceret a parlar amb Comelade, a l’Escala a parlar amb
Cassasses i a la Rioja
a parlar amb Perejaume. Són tres retrats i tres viatges. El viatge era un
recurs més?

El viatge dóna una excusa narrativa. Cada personatge és una
narració que inclou la vida i l’obra de l’artista. M’interessava que en acabar
de llegir el llibre el lector tingués unes claus d’interpretació de Comelade,
Casasses i Perejaume, un accés més fàcil, o més ric, a les seves obres. Són
autors aparentment senzills, vull dir que no costa gaire entrar-hi, però
compten amb una base molt poderosa que unifica el que fan i que val molt la
pena aprofundir. La idea és que els seus seguidors en treguin profit, però que
el llibre també serveixi d’introducció als seus discursos. Per això, tots tres
personatges estan explicats a partir del recorregut per un territori, perquè hi
ajuda molt el fet que, com dic, en un sentit general, el paisatge sigui
fonamental als seus treballs.

– El llibre és un llibre que parla bé dels artistes que
t’agraden. Creus que a Catalunya li manca això? Creus que hi ha una constant
crítica?

Ja et dic que el llibre és un agraïment; a ells i, per
extensió, a la que considero la meva cultura. Això s’ha d’entendre bé: aquest
és un llibre d’agraïment. Si el que vols dir-me és que aquest país és ric en
carronyaires, hi estic d’acord. No sé si és característic dels processos de
putrefacció, no en tinc ni idea, però sí que existeix un determinat tipus
intel·lectual, aquí, aquell personatge que abans se’n deia el “mestretites”,
que viu bàsicament, d’una banda, de criticar qualsevol cosa que despunti, i, de
l’altra, d’exaltar la mediocritat. Que, fet i fet, és el mateix.

– Tens alguna explicació per aquest fenomen?
Francament, no ho hi he pensat prou. Potser que en un país
petit, migrat i desconfiat amb si mateix, amb una cultura oficial espantadissa,
això té rendiments immediats. Sigui com sigui, és molt català. Per una banda
l’afalac gratuït i per altra l’excitació d’aquest “a mi no em fotran pas!” tan
pagès, però també producte de la desconfiança que l’ensarronada constant
provoca en el públic. Segur que també té a veure amb la profusió d’oferta
cultural i la necessitat que els números surtin… No ho sé, però tens raó que l’agraïment
no sol donar-se. Potser és que hi ha tan poc a repartir que no podem ser
generosos. De totes maneres, aquí i arreu, l’artista és un paio que sempre va
sol, i aquests tres en són un bon exemple. Paradoxalment, tot i que treballa
per comunicar unes coses, l’artista acaba sempre en una manera o altra d’exili.

– I, per acabar. Què t’han dit del llibre els protagonistes?
Hi han intervingut? Estan contents amb el resultat?

No s’han queixat pas, de moment! Hi ha hagut de tot. Des del
que ha volgut tenir un control, respectuós, sobre el text, que li agraeixo,
fins al que m’ha dit: “no control”, cosa li que agraeixo igualment.


per Albert Lladó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per