dissabte, 25 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Cal Vedat: crònica d’un enderroc anunciat

David Pavón | membre de la plataforma
“Salvem la Vall de la Riera de Pineda”

Dissabte, 27 d’octubre, va començar a executar-se
l’enderroc de la masia de Cal Vedat, al barri de Poblenou (Pineda de Mar).
D’aquesta manera es posava punt i final a un litigi que es perllongava des de
l’any 2002. Al marge de les qüestions estrictament tècniques i de tota la
polèmica que ha envoltat el conveni urbanístic subscrit entre la propietat i
l’ajuntament, l’afer de Cal Vedat ha estat tot un exemple del que no ha de ser
la gestió del nostre patrimoni i de determinades formes de fer política. Per
altra banda, l’enderroc de la masia posa de relleu, per enèsima vegada, el
difícil que resulta la convivència entre el desmesurat creixement urbanístic
que està patint el Maresme i la preservació dels elements arquitectònics que
constitueixen part del nostre patrimoni col·lectiu. És cert que molts d’aquests
elements no gaudeixen d’una gran espectacularitat però són la mostra local i
popular d’una arquitectura que encara avui dia introdueix una certa
personalitat als nostres nuclis urbans, ja prou maltractats i desfigurats. Més
encara, quan alguns d’ells podrien ser clarament revaloritzats esdevenint
petits equipaments o serveis d’ús social o cultural de proximitat.

Doncs bé, això que s’acaba de dir és el que des d’algunes
entitats s’havia intentat aconseguir per a la masia de Cal Vedat, únic referent
històric i del passat agrícola que restava al centre d’un densificat barri com
el de Poblenou, a Pineda de Mar. Sent conscients que hi havia un conveni
subscrit i que la propietat tenia dret a uns aprofitaments reconeguts, des de
1992, pel Pla General, es feren propostes per intentar compatibilitzar aquests
aprofitaments amb la preservació de la masia i el manteniment de la zona verda
circumdant. En aquest sentit s’havien donat passes significatives. En primer
lloc, al febrer de 2003, una resolució emesa pel Parlament de Catalunya,
d’acord amb els informes previs del Departament de Cultura, reconeixia que
l’edificació podia ser declarada com a Bé Cultural d’Interès Local, d’acord amb
el seu valor històric i arquitectònic. En segon lloc, el novembre de 2004, un
informe tècnic emès per la Direcció General d’Urbanisme dictaminava que
l’edificabilitat de la finca s’havia de reajustar de manera que es respectés la
masia.

Per tant, sembla que es disposava d’unes eines prou
rellevants com perquè es poguessin fer jugar a favor de la preservació de
l’edifici. Com és que al final no ha estat possible? Més enllà de les qüestions
legals i de propietat, que hi són, aquí caldria emmarcar determinades actituds
polítiques i per una manca de voluntat en defensar aquest tema. Hi ha alguns
fets que així ho reflecteixen. En primer lloc, per part del nostre ajuntament,
mai va ser resposta la sol·licitud feta per les entitats d’incoar el corresponent
expedient per declarar la masia com a Bé Cultural d’Interès Local, d’acord amb
el que estableix la Llei del Patrimoni Cultural de Catalunya (proposta
presentada el juny de 2005). En segon lloc, en el discurs dels representants
polítics mai s’han incorporat com a arguments per a la defensa de l’edifici els
informes favorables emesos des de la Generalitat. Tampoc se’ns va aclarir mai
quina era la força vinculant real que tenien aquests informes. La majoria de
passes donades pels representants polítics no han sigut per convicció pròpia
sinó com a reacció a les iniciatives que es posaven en marxa des de les
entitats que defensàvem la preservació. I ara, finalment, arribem al moment de
la sentència judicial, una sentència judicial que, per cert, autoritza l’enderroc
per una qüestió bàsicament tècnica i de procediment però que ni tan sols
esmenta els informes emesos des dels diversos àmbits de la Generalitat.

En el final d’aquest procés hi ha un aspecte que
resulta especialment greu i que és la manera com s’ha conegut la sentència la
qual fou notificada, a l’ajuntament, el passat mes d’abril. Com és possible que
l’alcalde de la població d’aquell moment, Sr. Joan Morell, no comuniqués el
sentit del seu veredicte i que deixés passar el període d’apel·lació sense que
ningú en tingués coneixement? Les entitats del municipi que havíem treballat
durant llarg temps per cercar una solució no mereixíem una resposta encara que
fos per una simple qüestió de respecte i cortesia? Això, independentment de
quin hagués estat el resultat definitiu de l’assumpte que ens ocupa. A on queda
la “participació ciutadana” que tant es reivindica quan s’apropen les
eleccions? Possiblement si la manera de procedir hagués estat una altra, llavors
encara hauríem pogut fer valer jurídicament alguns dels arguments que, en no
fer-ho, ni tan sols s’han recollit a la sentència.

Sigui com sigui la masia
ja és a terra i l’episodi de Cal Vedat no podrà ser reivindicat, precisament,
com la millor manera del saber fer en l’àmbit de la política local. Fóra
convenient que per prevenir errors similars en el futur tots aprenguéssim
quelcom de la lliçó, especialment aquells qui tenen una major responsabilitat
en la forma com ha acabat aquesta crònica d’un enderroc anunciat.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per