dissabte, 21 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Carles Cordón

Carles Cordón“Només un cinc per cent de tots els tumors són deguts a mutacions genètiques”

L’ajuntament
de Calella ha entregat la medalla d’or de la ciutat al metge Carles Cordón en
un acte emotiu a la Sala
Mozart. Calella ha volgut, així, reconèixer el treball fet
per Cordón en el camp de la investigació del càncer. Cordón, nascut a Calella i
doctor honoris causa per la UB,
resideix a Estats Units on treballa a l'Sloan Kettering Cancer Center de
Nova York. En aquesta entrevista, en exclusiva al Diari Maresme, ens parla de
la seva infantessa al Maresme i de la seva lluita diària per combatre aquesta
malaltia que, fins i tot, ell mateix ha patit.


– Com comença el seu interès per
la medicina?

El meu interès
per la ciència, en general, va començar de petit, anant a la biblioteca pública
“Costa Fornagera.”  Es trobava en el
primer pis del col·legi nacional “de la carretera,” com li dèiem.  Vaig anar descobrint obres de classificació
de plantes (Charles Linneus), exploracions extraordinàries (Charles Darwin), entre
altres.  Al mateix temps a casa anava
desenvolupant un petit laboratori.  Els
meus pares em van regalar un microscopi, i la meva avia Elpidia em va ajudar a muntar
un laboratori sota l’escala de casa.  Recordo
que el senyor Llobet, veí de casa que tenia una fusteria, va fer-me una “taula
a mida”.  Allà passaria, jugant i
estudiant, moltes hores de la meva infantesa i primera adolescència.  Tenia deu anys.

Més endavant
em vaig anar apropant a diversos metges de Calella, sobretot els doctors Santos
Iturralde i Salvador Puig.  La meva afició
a la microscòpia va fer que al entrar a la Facultad de Medicina anés a visitar al Professor
Dr. Lorenzo Galindo, Cap del Departament d’Anatomia Patològica de l’Hospital de
la Santa Creu
i Sant Pau.  Ell va ser el que me va
guiar durant els anys de la meva carrera a Barcelona. És mes, va ser ell qui em
va aconsellar i ajudar a “creuar l’Atlàntic.” 
Vaig arribar a Nova York, on vaig continuar amb els meus estudis.  La resta es va anar consolidant a través dels
anys, molta feina, i sobretot moltes il·lusions.


– I per què s’especialitza en
l’estudi del càncer?

El càncer
és un grup de malalties, no una sola malaltia. 
Representen aquestes un repte per la seva complexitat, així com per la
seva destresa a superar les toxicitats a las que les exposem.  Vaig anar entenen que, en el fons, el càncer
es tan “antic” com la pròpia vida.  Em va
fascinar des d’abans d’entrar a la carrera universitària el seu estudi.  Aprendre més sobre el càncer és aprendre més
sobre las dificultats de les comunitats biològiques vives, com són les selves
amazòniques, el coral, el nostre propi cos, les nostres ciutats.

– Realment, què és el càncer?
El càncer
és, com dèiem, el terme que utilitzem per a referir-nos a una sèrie de
malalties que tenen com a punt comú un creixement cel·lular incontrolat.  El càncer busca la immortalització, però no
sap que ho pot aconseguir a costa de un cos que és mortal.  Conèixer millor les seves alteracions ens
acosta a saber més sobre els conceptes més basics de la biologia: el cercle cel·lular
de la vida i la mort.

– La majoria dels casos és
conseqüència de la genètica o dels mals hàbits de vida?

La
majoria dels tumors són deguts a una combinació dels dos factors.  Només un cinc per cent de tots els tumors són
deguts a mutacions genètiques heretades dels nostres pares, de la nostra
historia familiar.  La resta, o sigui més
del noranta per cent, es deu a varies causes associades a desprès de néixer.
Tenim tumors que es produeixen per certs virus, com el càncer de cèrvix femení
degut a subtipus de papiloma-virus. Probablement la majoria es produeixen per
toxicitats que imposem, conscient o inconscientment, al nostre propi cos.  L’exemple més citat es el tabaquisme i el
càncer de pulmó. Una vida relativament ben portada, seguint una dieta prudent i
amb exercici diari, ajuda a una millora general de la nostra salut, incloent
evitar, en part, el càncer.  Tenim també
que recordar que a través dels anys el nostre cos, i les seves cèl·lules,
deixen de funcionar de forma altament eficient, com fa un cos jove.  Les mutacions, que constantment apareixen i s’introdueixin
en les nostres cèl·lules, no són a vegades reconegudes en condicions de senescència
cel·lular.  És per això que veiem més càncer
en persones grans que en gent mes jove. 
Voldria recordar que el millor metge per a cadascú és un mateix. El
millor és, com dèiem, fer una vida mínimament ordenada, i si no ens trobem bé,
anar a buscar ajuda professional.  Els
tumors que trobem en estadis inicials els curem pràcticament tots.  Les millors eines son una revisió clínica periòdicament
i mesures preventives. 

– Algun dia tots els tipus de
càncers es podran curar?

El càncer
es tan “vell” com la vida mateixa.  Estava
aquí abans que nosaltres, ja que hem trobat càncers en restes arqueològics de dinasaures.  Anirem conquerint el càncer de forma
“global,” com en el cas de les malalties infeccioses. Però no crec que eliminem
de forma definitiva  ni les unes, ni les
altres. Tenim també que dir que en certs càncers curem ja el 80-90% dels
malalts afectats, com pot ser el càncer testicular dels barons joves. Així
mateix certes formes de leucèmies. Com explicàvem, les millors armes són l’educació
sanitària general, bones mesures preventives, i un diagnòstic precoç.

– Quina importància tenen les
noves tecnologies de la biologia molecular per a investigar aquestes malalties?

L’ésser humà
avança a mesura de la seva tecnologia.  Des
de que podem produir foc, a unes regles fonètiques i de comunicació, fins al
mon actual de les computadores, hem anant progressant de forma paral·lela als
nostres coneixements.  La medicina antiga
i clàssica era descriptiva, anatòmica.  Donàvem
noms a certs símptomes, però no sabíem a què es devien.  La ciència ha anat introduint noves àrees.  La fisiologia, la química, la física, i més
recentment la genètica i la biologia molecular. 
Certs companys, i en part jo mateix, creiem que sols hi ha una ciència,
i és la “matemàtica.”  Totes les altres
disciplines són “descriptives,” consolidant-se quan es poden fer reduccions numèriques,
i explicar-se per formulació.  Hem anat
classificant les malalties primer a nivell d’individu (com podien ser  l’“anèmic” o  l’“hemorràgic”), desprès a nivell d’òrgans
(“hepatitis” o malalties del fetge, “pulmonia” o malalties dels pulmons), més
recentment a nivell cel·lular, microscòpic i fins i tot genètic (“SIDA” degut
al reconèixer un virus específic).  Pot
ser en un futur descriurem les malalties a nivell més mol·lecular i “subatòmic,”
entenent les alteracions dels àtoms de les molècules de les cèl·lules.  Cada vegada integrem més coneixements per a
tal de combatre una malaltia, sobretot si es complexa. La medicina actual
incorpora el treball de grup, multidisciplinari i integrat.

– Què és la “patologia de
sistemes”?

La
patologia de sistemes és una nova àrea del coneixement mèdic que hem
desenvolupat sobretot al nostre laboratori. 
Pretén aconseguir el que just apuntàvem: la integració de coneixements
clínics, de laboratori convencional, de tecnologies innovadores, per a tal d’assolir
un diagnòstic i predicció del curs clínic més precís.  En definitiva, un intent i aproximació a la
individualització de la malaltia.  No hi
han malalties, sinó “malalts.”  Un càncer
de mama pot ser molt diferent en una pacient o una altra dona afectada.  El lema és “donar a cada pacient una millor probabilitat
de cura mitjançant definir el tractament més adequat per a al seu problema,
aportant el mateix temps una millor qualitat de vida.”

– A Espanya hi ha investigació de
qualitat o no hi ha prou recursos?

Tenim
bons equips i professional molt ben preparats. 
Molt més ara que fa uns trenta anys, quan jo vaig sortir per anar a Nova
York.  També tenen més recursos ara que abans,
però continuen sent inferiors a altres comunitats que ajuden més la investigació,
com a alguns països nòrdics europeus, Canada i Estats Units.

– L’ajuntament de Calella li ha
atorgat la Medalla
d’or de la ciutat. Fa especial il·lusió que li reconeguin la feina feta la gent
del poble on ha nascut?

Evidentment
em fa molta il·lusió aquest honor que em brinda la meva ciutat natal. És el
reconeixement no sols personal, sinó d’equips integrats que durant anys hem
treballant amb “passió” pel que fem, que lluitem junts per a assolir noves
metes, per a que “somnis” es transformin en realitat.  Sobretot una realitat que ajudi a la nostra
comunitat de pacients oncològics.

M’agradaria
aprofitar aquesta ocasió per comentar una reflexió final per a la gent jove, i
no tant jove però que té un esperit viu. 
És una reflexió que vaig fer durant l’acte de Doctor Honoris Causa a la Universitat de
Barcelona:  “No os deixeu portar per la frustració.  La vostra passió per la vostra feina, per la
feina ben feta de cada dia, junt amb la persistència i ètica professional,
dissiparan tots els dubtes i us conduiran cap a l’objectiu final.  Tampoc no us distraieu amb la banalitat, ja
que en un món dictat per la pressa tendim a confondre la urgència amb la importància.  Permeteu que sigui la transcendència del
valor crític el que os guiï.  No
comprometeu mai l’excel·lència.  I atrevir-vos
a pensar fora del context convencional, encara que tan sols ens eduquin dins la
norma, i fins i tot ens sancionin quan ens en sortim d’ella.  Recordeu que seguint el mateix camí mai no
s’ha arribat a nous horitzons.”

Finalment,
voldria remarcar que jo no sóc només una persona que estudia el càncer, també
l’he patit.  Fa pràcticament cinc anys em
varen tractar d’un càncer de colon, amb cirurgia i quimioteràpia… I aquí
estem, amb més il·lusió que mai, treballant totes les hores que podem, i
continuant lluitant. És veritat que queden moltes coses per a fer, però també
que se n’han fet i  se n’estan fent
moltes. Com dèiem, el nostre objectiu final és oferir a cada pacient unes
possibilitats de cura mes elevades mitjançant l’elecció del tractament més
adequat per a la seva malaltia, preservant la seva qualitat de vida, i la seva
dignitat.  Aquesta responsabilitat
s’exercita no sols per vocació, sinó per la dedicació intensa i continuada, que
només accepta l’excel·lència i discrimina la mediocritat.  El fet de que se’ns reconegui aquest esforç,
i en el context del que just hem dit, ens dóna la força moral que tots
necessitem per tirar endavant.  Moltes
gracies, Callela!


per Albert Lladó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per