dimarts, 12 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Mil cretins

mil_cretinsMil Cretins
Quim Monzó

Quaderns Crema

174 Pag.

Si ajuntem el soroll de Frankfurt amb sis anys
d’espera el que podem aconseguir, a més d’una expectació que pot ratllar
l’ansietat, és l’enteniment enterbolit a l’hora de jutjar l’obra de Monzó que,
després de “El millor dels móns” ens presenta amb “Mil Cretins” el seu últim
treball. Així, atemorit per l’ansietat i atabalat pel soroll, m’he acostat
aquesta setmana al llibre amb peus de plom i puc dir que l’espera ha valgut la
pena, al menys pel que fa a la primera part del llibre, en tant que Monzó ens
torna a enfrontar amb nosaltres mateixos davant del mirall de la mort, la
vellesa, la eutanàsia, la malaltia… narrant des de les entranyes per dir-nos
qui som o, també, pot ser, qui no som.

“Mil Cretins” és un recull de relats el títol
del qual està extret d’una frase que el personatge d’un conte profereix en un
geriàtric. Estructurat en dues parts, la primera, al meu criteri la més
contundent, té com a rerafons fets biogràfics que van portar Monzó a la necessitat
de narrar-los per situar-los. És d’aquesta manera com la mort, la eutanàsia,
etc., articulen uns personatges en els que la força narrativa de Monzó torna,
en aquests primers set contes, a crear situacions que, sense judicis de valor,
parlen per elles mateixes. Així, passen davant nostre des d’un vell transvestit
fins una dona que, com pot, es desfà de tots els records de casa seva un cop
sola, records que estan inscrits, fins i tot, a la seva pell. La segona part,
per altre banda, està composta per dotze relats, alguns del quals són reculls
de publicacions en premsa… del que destacaria “El Tall”.

Per tot això la proposta de Monzó és
interessant, per que ens eleva a un plànol existencial en el que no podem fugir
de nosaltres mateixos i, així, sense escapatòria, al veure com som ens adonem,
com deia Trapiello parlant de Gutiérrez Solana, que no som gaire diferents de
les nostres màscares ni les nostres màscares distintes de nosaltres mateixos.

per Diego Giménez

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per