dimecres, 22 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Sociedades Movedizas

Sociedades movedizasSociedades
Movedizas

Manuel Delgado
Anagrama
275 Pag

L’espai és un dubte: contínuament necessito
marcar-lo, designar-lo; mai es meu, mai m’ha estat donat. Haig de conquerir-lo

(Georges Perec).

D’aquesta manera enceta, Manuel Delgado, el
primer capítol del llibre que es presenta com una lúcida reflexió sobre el
carrer, l’espai públic, allò urbà… com a objecte d’estudi per part de la
antropologia. Estructurat en vuit capítols l’obra de Delgado comença amb un
excel·lent elogi del “fora” per acabar reflexionant sobre el paper de la dona a
la llum de les tesis exposades, tot passant pel racisme, la immigració i la
hipocresia que s’amaga darrera del discurs per la tolerància, entre altres.

Un del capítols més interessants és aquell en
que analitza els conceptes fora/dintre, ciutat/allò urbà… Així, comença
citant el “Passeig Sobtat” de Kafka (podeu consultar el text aquí).
El relat dona peu a analitzar el “entrar” o “sortir” com actes simbòlics que
expressen les dicotomies interior/exterior, profund/superficial,
públic/privat… Per Delgado, el aparent resguard de la llar enfront de la
inseguretat del carrer és pot concebre, també, a la inversa, en part pel canvi
de valors (on ja no es troba tota la seguretat i la coherència davant la
inefabilitat del món). Es a dir,  “aviat
es va descobrir que aquell interior domèstic també estava afectat de les
inclemències de les quals les víctimes del món modern procuraven protegir-se
costi el que costi” (Pag.52). Per això, “Com en el conte de Kafka, aquell que
renuncia a la seguretat de la seva llar i tanca després de si la porta, se
submergeix en univers que només espera d'ell que el creui i que, fent-lo, el
generi” (Pag. 52). A partir d’aquí Delgado descriu la no-ciutat com un no-lloc,
però no sota la interpretació pejorativa augeana, sinó, seguint a Duvignaud i
De Certeu, pel quals el no-lloc és un espai fet de recorreguts transversals en
totes direccions, de tal manera que el canvi i la inestabilitat són el que
caracteritzen l’experiència urbana. Allò urbà, es caracteritza per la
inefabilitat, en contraposició a la ciutat, amb estructures fetes immòbils, en
tant que, allò urbà ve donat per la gent que l’habita.

Així, seguint el fil argumentatiu, l’autor
enllaça aquest concepte sobre allò urbà, la no ciutat i el no-lloc, amb la
categoria platònica del heteron com la suma amorfa de totes les possibilitats,
de tots els anhels, de totes les absències. De la mateixa manera que en el
relat de Kafka, és quan sortim al carrer, quan tanquem la porta de dintre, quan
ens obrim a la possibilitat, on tot pot ser, on tot es pot fer. Per això,
comenta Delgado sentim, “vertigen davant l'evidència que penetrar en qualsevol
fora ens obliga a multiplicar-nos i a ser diferents a nosaltres mateixos. Paüra
davant l'heterogeneïtat de l'ésser; ànsia i nostàlgia per l'Un perdut o
abandonat. Tot el que està aquí, esperant-nos a la sortida, taca, amenaça a
aquest déu desfet que està en el nostre interior i que un dia va creure que era
possible existir sense els altres” (Pag.58).  Davant el vertigen, al final del llibre, ens
exhorta a tenir present la figura nietzschiana del nen, com a reinvenció
permanent, ja que “Sortir al carrer és sortir de nou a la infància. Viure
l'espai és jugar en ell, amb ell, a ell. També nosaltres desobeïm de vegades,
com els nens sempre, les instruccions que ens obliguen a distingir entre el
nostre cos i l'entorn en que se situa i es genera (…) Cap d'ells sap el que
saben els nens i se'ns torna a revelar algunes vegades de majors, quan,
caminant per qualsevol carrer de qualsevol ciutat, ens descobrim travessant
paisatges secrets, entenent de sobte que els cossos i les coses es passen el temps
tocant-se i que res, res, està mai
lluny” (Pag. 268).

per Diego Giménez

 

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per