Fa ja temps que hi ha un tipus que puja al tren que
agafo cada matí i comença a divagar a crits.

Filosofa a ple pulmó sobre el diví i l'humà.

Els passatgers del vagó agraciat fullegem el diari com si
tal cosa, desviem amb avesada naturalitat la vista cap a les finestretes o
cobrim, amb gest abstret, un sudoku.

El paio ha arribat a treure’s la camisa i ningú s'ha
immutat.

Està cada dia més obsessionat -no sé pas qui li fica
aquestes idees al cap- amb que és invisible.

En fi.

per Aster Navas | traducció: Judith Ramentol

 Loading ...