dimecres, 13 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol 15: Parlar

Cada vegada ens veiem més. El sexe és un
aprenentatge i nosaltres som uns bons aprenents. Ja sabem fer-lo servir. Tot
depèn del context. Som animals sense domesticar quan l’agressivitat esdevé
necessària, i cignes orfes de carícies quan necessitem ésser amants amats.
Sabem riure, i jugar i intercanviar rols. Sabem compartir una ampolla de vi,
sense veure-la ni mig buida ni mig plena, mentre les puntes dels nostres dits
practiquen l’arqueologia de la imaginació. Tot és simple. Natural.

Vaig més a classe. Un parell de professors
brillants, algun company intel·ligent. La resta, tal com el primer dia. Massa,
gent, massa. Pateixo els primers atacs d’agorafòbia. Tot forma part d’una
estructura, d’un supermercat. Schopenhauer, i els exàmens sobre Schopenhauer,
són una rutina més. La crítica es fa amb micròfon, a un pedestal i amb dos mil
euros al mes, amb pagues extres. Un professor universitari és un mecànic. I usa
els conceptes, allò que fa veure que són conceptes plens de sentit, com el
mecànic usa el seu tornavís. Components del discurs. Els condons a terra són
una bona metàfora.

Parlar per parlar. M’avergonyia de fer-ho. Ara ja
sé què és allò a que li dediquem més temps. És cert que només pots dir quelcom
amb contingut, amb contingut real, on el significat i el significant es
barallen pel protagonisme, a qui ames. Però és perillós. Els formalismes, les
mateixes preguntes, els mateixos gests, els tòpics repetits, són útils. Ens
agradi o no, són útils. Les veritats, les teves veritats, molesten. L’Ètica, la
puta Ètica, ha deixat de preguntar-se per les coses. L’Ètica s’ha convertit en
Història, i tan sols descriu. Ja no hi ha preguntes, perquè no es creu en les
respostes.

Amb na Blanca aprenguí l’indescriptible del sexe.
A beure’m la bellesa. Però també vaig començar, llavors, a parlar. Parlar, de
debò. Sense dialèctiques, sense lluita, amb humor, amb radicalitat. Les frases
absurdes, les bromes estúpides que ens inventem constantment serveixen per, a
poc a poc, revelar-nos vers la nostra presó. I amb na Blanca era senzill. No hi
havia terror a l’equivocació.

Na
Blanca venia al pis, totes les tardes, després de les seves classes de dibuix.
S’havia fet molt amiga de na Sandra i na Bea. I era capaç, fins i tot, de
somriure al pesat d’en Mikel que sempre li volia descobrir quelcom
revolucionari. Toño, en canvi, la mirava, callat. L’observava. Era l’únic que
havia vist en ella la seva excepcionalitat, el seu cant a la vida. Toño sempre
ha estat un tipus intel·ligent, frustrat, conscient de la mediocritat a la que
vivíem. I na Blanca era capaç d’omplir d’aire nou el menjador. Sempre apareixia
rient, ensenyant-nos, sense pudor i sense por a res, els seus nous dibuixos. Hi
havia llum, en tot. En els traços, en les línies. I m’havia triat a mi.
Precisament, a mi. A un tipus, espantadís, que es marejava a espais oberts,
quan hi havia molta gent. I parlàvem com mai més he tornat a parlar amb ningú.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per