dimarts, 17 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Del “melodi grand prix nordic” al “chikilicuatre’08 eurovisión phenomen”

Tranquils, abans de que ningú comenci a realitzar judicis sobre mi, vull
especificar que en aquest article no em posicionaré a favor o en contra de la
participació de la cançó Baila el Chiki.
Almenys no de la forma en que podria. El fet de que un còmic televisiu llanci
un Órdago als responsables estatals
de la campanya de marketing del concurs, i no solsament guanyi la ma si no la
partida, mereix almenys una reflexió intuïtiva de la situació.

Però la cosa ha succeït
realment així? Poder sí, poder no. Eurovisión
es un festival que any darrera any perd el seu sentit existencial; d’acord,
admetré que continua acomplint amb la seva funció de programa de dispersió i
entreteniment, però “Escenas de Matrimonio” també ho fa quasi a diari.
Inexplicable, veritat? Jo, a aquestes alçades, prefereixo no plantejar-me
segons quines coses. Be, prosseguiré amb el motiu principal de l’article: Chikilicuatre
representarà a Espanya a l’edició 2008 del festival. Un tipus amb una disfressa
de rocker de rebaixes que expressa, mitjançant un acompanyament rítmic bàsic,
un compendi de cites a personatges públics coneguts, ironies sobre les fórmules
musicals més comercials i rimes fàcils. En resum: un gag musical. Aquesta
creació del equip de El Terrat, amb
l’actor David Fernández com a estendard visual i sonor, s’ha imposat a la resta
de participants dins del sistema de votació proposat per TVE i la plataforma
mediàtica d’Internet MySpace. Podríem
afirmar que el humor i el sarcasme d’una societat s’han imposat als somnis
musicals de molts aspirants. ¿Trist?… ¿Divertit?… Es aquí on la dualitat es
planta davant de la consciencia de molts ciutadans amb el bíblic lema de “qui
estigui lliure de pecat…” Jo no puc evitar patir cert sentiment de injustícia
aliena enfront del desmèrit solapat que han sofert la resta de candidats
“seriosos” amb la decisió massiva resolta. Recordem que entre els finalistes es
trobava un grup de pop alternatiu consagrat com La Casa Azul (altre
plantejament a realitzar seria el de preguntar que havia portat a aquests nois por estosandurriales). Però, per una altre banda, la crítica sarcàstica de
Buenafuente, portada fins a les seves darreres conseqüències,  no deixa indiferent a la meva admiració.

I tornem a la pregunta:
qui ha guanyat realment la partida? La broma dels nois de La Sexta o TVE? Que la
participació d’Espanya a l’edició actual del festival estigui representada per
una caricatura d’artista no ha de comptar amb el beneplàcit polític dels
responsables estatals. Sembla que aquest any ens presentarem a Sèrbia amb una
declaració de intencions sobre lo que realment pensem d’aquest acte anual. I,
tot i això, estic completament segur que el share de la nit de maig en que el
sr. Chikilicuatre faci la seva actuació serà dels més notables aconseguit per
la televisió pública als darrers anys.

Així es el món. Parafrasejant
un títol de cançó d’en Julio Iglesias (un altre ex-Eurovisión): La vida sigue
igual
… Per que la hipocresia no està renyida amb els interessos;
d’aquesta manera TVE ha pogut fomentar la seva campanya anti-chikichiki, a
l’hora que Buenafuente es mantenia ferm amb la seva creuada de desprestigi institucional.
Però es innegable que totes dues parts eren conscients del benefici que podien
aconseguir si arribat el moment havien de conviure acceptant una mútua
col·laboració. I com les coses de vegades succeeixen…

No vull tancar el article
sense destacar una dada curiosa que he trobat indagant per Internet: a la
pàgina no oficial (que si oficiosa) del festival, Eurovisión-Spain (http://www.eurovision-spain.com), podem
trobar una petita gràfica amb la seva opció de votació pertinent, on els
usuaris expressen el seu suport al candidat preferit. ¿Sabeu qui es el
candidat/país més votat pels eurofans?
Doncs Gisela, representant d’Andorra. Vet aquí que una altre reflexió s’obre
dins la meva naturalesa tan bàsica: o amb la música passa com amb la selecció
de futbol, on no tothom se sent, o vol sentir-se, identificat amb l’Estat
espanyol, o es que hi ha molta gent que realment es pren de forma seriosa el
festival. Jo prefereixo no pensar la resposta.

per Raül Ruiz

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per