dissabte, 25 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Facto Delafé y las flores azules

“Hem volgut fer un disc que doni energia”

fdylfap.jpgHelena Miquel, Òscar D’Aniello i Marc Barrachina
són els components del grup Facto Delafé y las flores azules. Amb lletres
positives, que barregen quotidianitat i poesia urbana, i amb la inconfusible
veu de l’Helena, han aconseguit enamorar el públic català. Després del seu
primer disc, i de fer la banda sonora de la pel·lícula Yo soy la Juani
de Bigas Luna, publiquen La luz de la
mañana. Dos dels components són d’El Masnou.

Helena Miquel, Òscar D’Aniello i Marc Barrachina
són els components del grup Facto Delafé y las flores azules. Amb lletres
positives, que barregen quotidianitat i poesia urbana, i amb la inconfusible
veu de l’Helena, han aconseguit enamorar el públic català. Després del seu
primer disc, i de fer la banda sonora de la pel·lícula Yo soy la Juani
de Bigas Luna, publiquen La luz de la
mañana. Dos dels components són d’El Masnou.

fdylfag1.jpg– Per què
“Facto”, “Delafé” i “las flores azules”?

Helena: Es tracta de pseudònims. “Facto” és en
Marc, que fa les bases, “Delafé” és l’Òscar, que escriu les lletres i jo, “Las
Flores Azules”, que juga amb el significat de la paraula “blue” en anglès, que
es refereix a la melangia, i les flors vindrien a ser la part pop del grup.

– Sou un
grup que barregeu hip-hop, rock, pop, electrònica i soul. Creieu que hi ha algú
que estigui fent música semblant?

Marc: Nosaltres
abans de ser músics vam ser oients de tot tipus de música i això ens ha
condicionat molt a l’hora de fer les cançons. Crec que cada estil musical té
defectes i virtuts, i el que intentem fer és agafar el millor de cada un
d’ells. D’altra banda, crec que en l’àmbit nacional el nivell està pujant i hi
ha grups que fan coses interessants relacionades amb la música més groove, com poden ser Mandalas, Nubla,
El Guincho…

– Per a qui
no ho sàpiga, què és el “groove”?

Marc: És el “Pam tu maka tum pah”, més o menys…

– I com va
influir l’estància a Londres de l’Òscar a la personalitat del grup?

Oscar:
Senzillament vaig estar dos anys vivint a Londres i en tornar vaig redescobrir
Barcelona. Això em va donar peu a escriure. D’allò van sortir gran part de les
lletres del primer disc. A nivell musical, Londres em va apropar molt a la
música negra i al seu esperit, fet que està molt present a FDFA.

– Des que
vau guanyar el premi Joves promeses del Masnou, el 2003, fins avui, com heu
evolucionat?

Helena: Des d’aleshores hem crescut tant en  la manera de treballar com en la manera de
plantejar-nos el que fem com una feina diària.. L’evolució ve donada per
la  pròpia experiència, encara que a
vegades és inconscient.

– L’Helena
va arribar per fer una col·laboració i s’ha quedat. Era la peça femenina que
faltava? Teníeu previst un grup de tres?

Marc: Abans que es formés el projecte recordo que
tenia la idea de fer un grup que sonés a girl
group anys 60 barrejat amb hip-hop. Quan vam començar l’Òscar i jo, evidentment
no existia la més mínima possibilitat de dur a terme aquella idea, però amb l’arribada
de l’ Helena tot va canviar.

fdylfag2.jpg– Els tres
teniu experiència amb altres grups. Per quin motiu creieu que ha arribat tant
el vostre discurs a la gent? I com teniu els altres projectes?

Helena: Crec que, principalment, el públic
se sent identificat amb les nostres lletres i que, a més, troba atractiu el fet
que siguin positives, que parlin de la bellesa de les petites coses i de la
felicitat. Però no ho fem de forma dramàtica sinó que el que volem és
passar-nos-ho bé i que la gent s’ho passi bé. Veure les persones somrient
després d’un concert ho és tot, ens omple moltíssim.  Personalment, segueixo treballant amb l’Helena.
Precisament ara estem preparant el tercer disc, que serà en català. Tenim
pensat enregistrar-lo a l’octubre.
Òscar: Per la meva part, compagino la feina
amb FDFA i Mishima, però he hagut de buscar una baterista substituta per quan
coincideixin les dates de concerts. Inconvenients de l’ofici…

– Com
recordeu la col·laboració a la pel·lícula Yo
soy la Juani de
Bigas Luna? Sembla que us va trucar després que li recomanés la vostra música
la seva filla, no?

Helena: Sí, la seva filla li va donar el nostre
primer disc i el Bigas Luna, en aquell moment, estava mirant de trobar els
grups que li podien fer la banda sonora. Li van agradar molt “Mar el poder del
Mar”, “Crema Solar” i “Enero en la playa”, i va pensar que aquella música li
encaixava molt bé. L’experiència va ser fantàstica, va ser el revulsiu per
tornar a compondre i ens va permetre investigar una mica més en el so, ja que
es tractava d’un projecte molt concret, A més, allò va donar peu a allò que
seria el so del nostre segon disc.

– Cada
vegada feu més directes. Com els prepareu?

Helena: Des que va sortir el segon disc, estem
fent moltes actuacions i estem mantenint el mateix espectacle. Com que no
portem una banda clàssica amb bateria, baix i guitarra, hem incorporat sobre
l’escenari altres elements com les projeccions, els globus gegants, una màquina
de bombolles de sabó, confetti i sobretot molta actitud.
Marc: Cada cop gaudim més. Simplement intentem
mantenir l’esperit de passar-ho bé i ser conscients que cada concert és únic
per a cadascuna de les persones que ens vénen a veure.

– El primer
disc, Facto delafé y las flores azules vs
El monstruo de las ramblas (2004), 
va ser una revelació. Aquest segon,
La luz de la mañana, és una continuació o un trencament?

Òscar:
Una continuació, sens dubte.

– Podem
parlar d’un àlbum optimista?

Òscar: Sí. Hem
volgut fer un disc que doni energia, que posi contenta la gent i que els faci
treure un somriure. Un disc lluminós. Un cant a la llum i a la vida.


per Albert Lladó | Fotos: Juan Miguel Morales


Aquest article forma part d’una iniciativa conjunta de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per