dilluns, 11 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La pèrdua de la innocència

Em vaig llevar un matí grisós i de núvols negres, i
vaig fer un crit d’esglai, quan vaig veure el terra del menjador ple de bocins
de mirall escampats per tot arreu. Em vaig ajupir i cuidadosament, vaig
intentar reconstruir el mirall. Feia dies que tenia el cap als núvols, no sabia
on era. Des que l’havia vist i m’havia dedicat aquell esguard em vaig quedar
dins d’un captiveri difícil d’escapar. Cada dia el veia passar davant meu, i em
tornava la salutació. Al cap d’uns dies ja érem l’un davant de l’altre, a la
cafeteria de la facultat, i allà parlàvem, i jo m’imaginava que era dins una
pel·lícula d’aquelles que tenen un final feliç. I sense adonar-me’n jo m’anava
convertint en Ìcar. Al cap de poc, ell em va començar a escriure versos plens
de metàfores i insinuacions. I jo ja tenia una ala de cera a la meva esquena. I
l’atzar em va brindar el primer desengany: "tinc parella"- em va dir.
Jo no sabia on amagar-me. Va passar el temps, i semblava que tot tornava a ser
igual, ell continuava somrient-me, escrivint-me poesies, i convidant-me a
cafès. Jo innocentment creia que aquella confessió només era ja un fet passat.
Jo ja era a punt d’emprendre el vol amb les meves ales de cera, fins que un dia
vaig trencar el mirall amb un martell.


per Roser Caño

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per