dijous, 23 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

L’amplitud de les comarques estretes

.

.

Avantatges i inconvenients de viure en un territori estret. Això és el que li passa al Maresme, que és una territori que o fa baixada o fa pujada, depèn de per on l’agafis. Un territori que és estret de profunditat i que es ampla d’horitzons. El mar és el gran miratge d’aquesta comarca i de la Selva. Mirem al mar i creiem que tot allò és nostre, però només uns quants poden arribar-hi. El mar ens permet respirar tot allò que les vies de comunicació ens retallen i ens tallen. El mar és el contrapunt de les muntanyes de pins i d’alzines, dels ports i de les torres de defensa.

.

.

Però ¿hi ha manera de recordar el que era el Maresme i la Selva abans de les carreters i de les autopistes? La circulació es feia de la muntanya al mar. Els rials eren les grans avingudes de les avingudes. El terra era de sorra que anava a engruixir la platja, Els canyars eren les veritables façanes dels camins. Plovia i l’aigua era la gran arquitecte d’un país mudable. I de sobte hem volgut domesticar l’aigua salvatge i ocasional i la fem passar pels forats de les canonades o dissimular-la sota la força passiva dels guals o de les Rambles ocultes. Plou i tot el país se’n alegra, però les platges son rosegades per la llevantada i la frontera entre terra i aigua és cada cop més prima. Ens havien dit que després del Diluvi universal un tal Iaveh havia segellat un pacte entre la divinitat i els homes i els havia dit que aquella línia de terra mai més no seria conquerida per les aigües. Potser aquell contracte va ser segellat –i mai millor dit- en un paper mullat. Arreu del món les aigües han envaït la terra i la més petita onada va sembrant de terrossos de sorra el que ja és sorra submergida.

.

.

Avui, després de les pluges primaverals, aquelles que deixen anar una agradable sentor de arrels que arrelen i de flors que floreixen anem a la platja i ja no hi és. Arribaran de mar vaixells a retornar-nos el nom de cada cosa. I a la platja li podrem tornar a dir platja i a la costa li podrem donar una mica més de temps.

El Maresme i la Selva son encara aquesta franja estreta que creix en la imaginació. Ni els enginyers de camins ni el canvi climàtic poden acabar amb la seva essència. Potser hi haurà un dia en que els rials i les hortes estaran submergits sota aquesta aigua que a tothom agrada tant. Aleshores, finalment, quedaran unes illes de civilització que tornaran a aixecar el cap després de tants anys de ser únicament vies ràpides i turons d’especulació. El mar no s’acaba mai. I potser no és el mar el que ens roba les platges. Potser entre tots plegats hem impedit que la sorra que se’n va a altres continents pogués ser substituïda per la sorra nova d’unes muntanyes protectores.

Joan Barril

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per