diumenge, 23 de juliol de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El foc, la sang, l’amor

Klaus Ebner: «Vermells»
100 p., EUR 18,00
Editorial SetzeVents, Urús 2009
ISBN 978-84-92555-10-9

vermell_600x800.jpgQuan llegim un dels poemes de Klaus Ebner, sense cap signe de puntuació, pensem que potser no ho hem entès prou bé, que amb l’ajut d’algun que altre punt i, potser d’alguna coma, la comprensió hauria estat més fàcil. Tal vegada! Més fàcil, en una comprensió simplista de la poesia, però falsa des de l’autenticitat del petit caos de paraules «vermelles», latents com un foc que crema en un petit reducte, en un breu poema, on trobem el sentit del que Klaus vol transmetre. Imaginem que dins del palmell de la mà tinguéssim tot de flames minúscules ardent: les voldríem endreçar tot dient que així llueixen millor? No. Les deixaríem fer, fascinats per la bellesa i per l’insòlit de tenir-les a l’abast. Aquesta és la genialitat de Klaus Ebner: ens regala poemes breus cada un dels quals, sentiment, crema, i semblen independents l’un de l’altre, però junts són el foc. T’ho mires i saps que t’ha corprès.

La fluïdesa dels poemes, encadenats l’un amb l’altre, comença, doncs, per aquesta omissió deliberada de la puntuació i segueix per la introducció de paraules occitanes d’arrel alemanya, quan menys t’ho esperes, però que no se’t fan estranyes, per acabar amb uns magnífics textos poètics en què l’omissió no és tan sols de la puntuació sinó també de la versificació. Però el lector, posseït pel «vermell» de Klaus Ebner, s’abraça al text i sent, sent les emocions petites, els batecs del roig de les penes, del grana dels capvespres, de les teulades tenyides de sol incandescent i de la pell roent, torrada pel sol, de les noies morenes que han pujat a estendre els llençols.

marta_perez_600x800.jpgCom una cadena feta de petitíssimes anelles, cada un dels poemes, amb una paraula que es repeteix i uneix l’un amb l’altre i, ens va dictant  un camí on podem entendre les moltes connotacions que per al poeta té el color vermell: el foc, la sang, l’amor. Vuitanta-cinc poemes que es poden llegir com un de sol, com vuitanta-cinc diamants fets de mina de llapis vermell que confegissin una sola joia. Com magrana esberlada sobre les pàgines del llibre.

Ritme i melodia endrecen els vuitanta-cinc breus poemes escarlates, encadenats com el vibrar dels dits quan escriuen, que només saben el que el poeta els dicta. Ritme i melodia que dissenyen una imatge, una de sola, vermella.

La llengua, un núvol fart de llum. Un mirall, l’alè, la temptació, una mirada, els batecs. La neu. Desig candent. El que vol dir Klaus Ebner i el que no vol dir. Tot el que ell sent, lluny dels conceptes, lliure. Una rosa, un llampec, el traç dels teus dits quan et descordes la brusa. El carmí dels teus llavis que no m’atreveixo a besar. Les llàgrimes. Les banderes. Un genoll encetat. Les plomes d’un ocell. El temps. Vermells.

Per Marta Pérez i Sierra

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per