divendres, 24 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

“La edad de oro”

A l’estiu de 1983 jo comptava amb uns flamants sis anys i un escàs
coneixement de la riquesa musical que gaudia l’Estat des de començaments de
dècada. Per exemple, la meva relació televisiva es basava en l’absorció de
programes infantils tals com PLANETA IMAGINARI o ERA SÉ UNA VEZ… EL ESPACIO,
els quals aportaven molt més de lo que la majoria de programació, suposadament,
infantil ofereix avui en dia, tot sigui dit. Poder per la meva curta edat, o
per que la meva afició musical no havia començat a desenvolupar-se encara, vaig
ignorar el fenomen cultural televisiu que s’estava produint a “la segona
cadena” de TVE. I es que, a l’hora que part de la meva generació gaudíem de les
aventures de la Flip
i en Muc,  un percentatge molt important
de la població va descobrir les seves inquietuds inconformistes reflectides en
el programa musical LA EDAD DE
ORO.

paloma1.jpgL’Estat encara romania amb
les lleganyes de la dictadura pegades als ulls, però les fronteres s’havien
obert al mon amb una inèrcia absorbidora pròpia d’anys de desacceleració
progressista. El punk, la new wave, el neorockabilly, el techno-pop, el
afetr-punk, el Oi!, el ska, la música sinistre… semblava que algú hagués
obert la capsa de Pandora abocant-la cap a les nostres terres. I això va ser,
poder, una injecció de inspiració creativa que no s’ha tornat a repetir a data
d’avui.

El programa presentat per la Paloma Chamorro es va convertir
en abanderat d’aquesta revolució cultural; durant els seus, gairebé, 2 anys
d’existència, van desfilar pels diferents programes, nombrosos i, amb el temps,
reconeguts artistes de diferents camps i competències, com ara: la
il·lustració, la música, la literatura, l’arquitectura, el cinema o el teatre.
Encara que enumerar-los a tots requereix més espai del disposat, assenyalaré
uns noms representatius a mode d’exemple: Pedro Almodóvar, The Smiths, Mariscal, Radio
Futura, Nazario, Loquillo o Alaska.

El govern del Partido Socialista Obrero Español,
havia censurat setmanes abans un altre programa musical presentat per en Carlos
Tena, CAJA DE RITMOS, a arrel d’una actuació del grup punk femení Vulpess . I, quasi 24 mesos després
faria lo mateix amb LA EDAD DE
ORO, argumentant l’aparició de un crucifix amb un cap de porc. Es cert que la
pressió provenia de faccions més conservadores com ara la Conferencia Episcopal Española, el Partido Popular o Convergencia
i Unió; però va ser sota el mandat del govern socialista que la llibertat
d’expressió va patir aquesta censura castradora. Tot i això, durant el seu
temps d’emissió el programa va deixar unes imatges d’arxiu que ens fan
reflexionar sobre el grau de correcció social que ens hem fixat amb el devenir
del temps. Els presentadors i els convidats fumaven i prenien begudes
alcohòliques en un escenari a cavall entre una sala de concerts i una factoria;
les actuacions es realitzaven en directe; els regidors eren molt més radicals
que la majoria del públic assistent; les lletres de les cançons ironitzaven
sobre situacions i temes que avui en dia s’han convertit en tabús; les
entrevistes eren intel·ligents, i els entrevistats naturals; es cert que
existien artistes mediàtics i pretensiossos, però la majoria eren joves que
gaudien de lo que feien, sense necessitat de buscar el reconeixement pòstum; i,
lo més importat, els crítics musicals eren gent amb un gran interès per la
matèria, poc a veure amb la prostitució periodística actual, dins de la qual em
puc incloure.

I que ens ha quedat de tot
això avui en dia? Una llibertat d’expressió supeditada  a lo “politicament  correcte”; un concepte que empara, sota la
seva complicada interpretació, més prohibicions que toleràncies. Hem canviat lo
natural per lo edulcorat; la gràcia del directe per la perfecció més avorrida,
la qualitat per la quantitat.

Es lògic que en un període
de transició, encara s’arrosseguin vicis erronis del passat, però vint anys
després d’aquest aprenentatge temporal ¿com es possible que oblidem el concepte
original de la paraula democràcia? Ep, però que ningú s’espanti, que jo només
estic parlant de música. I comprenc que qualsevol imatge o lletra mal
interpretada poc afectar l’estabilitat emocional dels nostres fills… menys
mal que els responsables de les principal cadenes de televisió ja se’n cuiden
d’omplir l’horari infantil amb talk shows
i programes de premsa sensacionalista, on sempre tenen cura de les serves
paraules, les seves formes i els seus actes.

per Raül Ruiz | http://paparrucheando.blogspot.com

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per