divendres, 24 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Sobre oracles i estatuts

El meu petit país té un alt grau de parentiu amb Grècia, això està força bé pel bagatge cultural que ens proporcionen els mestres grecs, però hi ha conseqüències d’aquest parentiu que no m’agraden tant.

Per què ho dic, això? Entre d’altres coses, una de les característiques més conegudes del món grec era l’existència dels oracles. Potser molts haureu vist la pel·lícula “300”; d’altres tindreu notícia de l’oracle de Delfos gràcies al personatge de Sòcrates.

El que ens ocupa aquí, però, és el mecanisme d’aquests oracles.

Els grecs pagaven una taxa i oferien un sacrifici als déus per tenir l’honor de poder formular una pregunta a aquests déus. El sacrifici era cruent i amarg, però ells se sentien orgullosos de què una força superior, una divinitat, els indiqués què havien de decidir amb algun simple tema de la seva humil vida mundana, sobre dilemes morals, sobre què fer en qüestions polítiques (heus aquí el desagradable parentiu)…

No m’oposo en cap cas a que algú de vosaltres, lectors meus, agafi la motxilla i decideixi anar a un oracle (o en el seu defecte a una cova, o algun lloc d’aquests que t’apropen a la transcendència) a formular preguntes i cercar respostes.

El que em preocupa és que un país, proclamat com a democràtic, necessiti del consentiment (o més aviat, condescendència) de les coves per a reafirmar allò que el seu poble ha escollit. Madrid és un lloc atapeït de cavernes, i tot bon platònic (o il·lustrat, o marxista…) n’ha de voler sortir.

El meu país també paga taxes i ofereix sacrificis; accepta divinitats i acata els seus manaments. Viu subjugat i sols té força per oferir dotze suplicacions idèntiques (altrament dites editorials).

M’agradaria que arribés aquell dia en què el meu país decidís, visqués lliure lluny dels déus, on ell sol es veiés amb cor d’escollir quin camí prendre, on les taxes i els sacrificis fossin cosa del passat.

M’agradaria que el meu país, havent-se encimellat fora les cavernes, amb la pesada però esperançada mirada d’aquell que ja sols depèn d’ell mateix, deixés de preguntar estatuts i passés a afirmar constitucions.

per Jordi Arcos

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per