dimarts, 12 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

“Ajudi’m però no em canviï”

Hi ha alguns fenòmens molt curiosos que es donen en l’àmbit de la comunicació o de la interacció humana. A les escoles, com a terreny fèrtil en processos comunicatius, (o almenys així hauria de ser) se’n troben dels que podem titllar de “clàssics”. A més la majoria d’aquests tenen relació amb les mesures disciplinàries.

Primer fenomen: “Ajudi’m però no em canviï” o també anomenat “faci la seva feina però que a mi m’agradi”. Aquest respon quan apareixen problemes amb un/a jove/a i l’escola ha d’aplicar normativa; Moltes vegades l’ escola es troba interpel·lada a “fer la seva feina”, i això vol dir entre d’altres accions, prendre decisions i aplicar “normativa”. El problema és que quan això es fa, i no agrada al “consumidor”. Llavors, perdonin, però la feina ja s’està fent, oi?
El que passa és que a vegades no agrada, a depèn de qui, com han acabat les coses i llavors surten les paraules màgiques “això no és just”. Molt bé, ja tenim la primera contradicció: “faci la seva feina….PERÒ…..que sigui del meu gust”. Molt bé: deixem que l’escola faci la seva feina!!!

Segon fenomen: “Vull parlar amb el director”. Aquest ja és d’alta volada, perquè aquí un cop s’ha aplicat un procediment, intervenen altres elements d’altre nivell: l’honor, l’orgull, la dignitat,……..en definitiva l’ego. Això ja és una qüestió, que els psicòlegs anomenem d’identitat. I encara hi trobem una altra dimensió, la dels drets, Ara bé, com ja dèiem en una altra ocasió no podem entendre els drets sense els deures i al revés. Tothom té dret a parlar, comunicar-se i donar la seva opinió, i més en una cosa tan delicada com l’educació dels fills. Ara bé, la meva proposta és: que tots plegats pensem durant cinc segons si la voluntat de parlar amb el director ajuda o perjudica al alumne. Quin argument trobem davant de saltar-se una entitat que actua amb una intenció i una manera de fer, que pot agradar més o menys, però que no deixa d’impartir un “ordre” i una “disciplina”? Amb això quin missatge li donem? Amb això, quin model reb? ¿Què en treu ell al veure que les coses es poden solucionar amb una trucada de telèfon “d’una alta instància”? I això, com deixa la posició de l’escola? I sobretot, l’autoritat que tant se’ns reclama que tinguem? Es creu que hem estat injustos amb els alumnes o és que la mesura ha molestat algú més? Molt bé: no ens ofusquem en l’apologia dels drets que tenim i pensem en què és el més útil i el més educatiu per als nanos.!!! (perquè l’escola no és un jutjat de la via penal).

Tercer fenomen: “No hi ha dret!!…que tractin a alguns així i als altres aixà”. O sigui, que som injustos i parcials. La contradicció es dóna quan sovint es valora que l’alumne sigui tractat individualment i personalment, per demostrar així la gran atenció i dedicació que l’escola dedica al jove en qüestió, però en canvi, es recela del tractament individual en casos de normativa i es fan comparacions totalment desajustades i parcials, evidentment a favor dels pobres nens tan injustament tractats i segons la informació que han donat els menors. No podem jugar a vestir la camisa adient en funció de l’ ocasió. Molt bé: senyors, confiïn en els professionals dels centres escolars i no obstaculitzem l’ educació disciplinària i de respecte que tanta falta ens fa posant pals a les rodes!!! Veient aquestes “trifulques” el joves únicament hi perden.

Apreciats lectors, això és un reclam, que no un lament, per agafar consciència tots plegats de la necessitat de la intervenció educativa, per part de tots, en l’educació de valors i sobretot de la posada en pràctica del respecte, la tolerància i la preparació per el món adult: deixem que l’escola faci la seva feina; estiguem al costat dels mestres i educadors; ajudem a educar els joves; no ens posem incondicionalment del seu cantó; no venguem l’escola com una mena “d’inquisició” que actua arbitrària i impunement; no ensenyem als nostres fills com sortir indemnes de seguir o no una normativa, ni tampoc els ensenyem que amb la queixa i la protesta indiscriminada se solucionen les coses.

Ensenyem-los per últim que és necessari també aprendre a tolerar petites injustícies i petits errors, perquè la vida que els espera n’està plena. No els hi mostrem que amb tossuderia i males maneres podran aconseguir el que vulguin i quan ho vulguin. Amb això els reforçarem l’autoestima i els prepararem pel demà. Deixem que solucionin les seves petites “batalletes” perquè com ja molt bé va dir Bill Gates:

“ Si creus que el teu professor és dur, espera a tenir un “jefe”. Aquest sí que no tindrà vocació d’ensenyança ni la paciència requerida”.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per