proventil hfa inhaler online can you buy motilium over the counter in australia buy arestin minocycline mail order actonel buy nizoral shampoo ireland
dimecres, 12 de desembre de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Abel Folk

Foto: TVC

Ser actor m’ha ensenyat a ser com soc, a fer el que faig i a viure com visc

L’actor Abel Folk compta amb una dilatada carrera professional on toca tots els registres interpretatius possibles al cinema, doblatge, teatre i televisió. En paral•lel amb altres activitats, ha interpretat el paper d’en Jordi a Ventdelplà, una sèrie que el proper estiu s’acomiada definitivament de les pantalles televisives. L’any passat, l’Abel Folk va fer la seva estrena com a director de cinema amb la pel•lícula Xtrems, una cinta que va rebre onze nominacions als Premis Gaudí. D’altra banda, fa vint anys que l’actor resideix al Maresme, primer a Montgat i des de en fa deu viu a Alella.

Què t’ha comportat ser en Jordi a Ventdelplà?
Jo vaig entrar a Ventdelplà quan ja feia tres anys que ells havien picat pedra per posar la sèrie als rànquing de màxima d’audiència de Televisió de Catalunya. A mi em van proposar fer la sèrie al cim de les audiències i amb un personatge que estava molt bé, en Jordi, tot un luxe. A més, em vaig trobar amb un equip de gent de tècnics i artistes extraordinaris i ha estat un plaer meravellós treballar amb ells i la reacció del públic ha estat fantàstica. Només puc dir coses bones sobre la meva participació a Ventdelplà.

Aquesta complicitat de l’equip humà ha arribat a la gent.

Foto: TVC

Jo crec que sí. Entre els actors hi hagut una complicitat excepcional fins al punt que sembla que les relacions entre els personatges siguin de veritat. Per exemple, amb el personatge de la Nuri, l’Anna Barrachina, hem desenvolupat una relació de parella que quan estem al plató sembla de debò, i encara hi ha gent que ens pregunta si som parella de veritat i els hem de dir que de cap de les maneres (riu).

A part d’actor, també gaudeixes molt dirigint.
No vaig començar a dirigir teatre per una decisió vocacional sinó que va ser bastant un accident. He tingut la sort de treballar amb molt bons directors i a mida que he anat treballant amb ells he après una certa tècnica. La primera cosa que vaig dirigir va ser ‘Mentiders’ i va ser arran que un dels socis-productors em va demanar que la dirigís jo. Finalment vaig acceptar i m’ho vaig passar bé perquè suposo que hi ha una sèrie de coneixements comuns a l’actor, al traductor, al director,… Però no va ser una cosa premeditada per voler-me posar l’etiqueta de director.

Quin balanç fas de la teva direcció conjunta amb Joan Riedweg a la pel•lícula Xtrems?
Estem encantats amb el resultat i de com ha quedat la pel•lícula. La nostra relació, tant laboral com personal, va ser molt enriquidora; fins al punt que, si no es torça, tenim el projecte de rodar una nova pel•lícula el proper hivern i que ens fa molta il·lusió.

Com vas preparar el teu personatge de Macià a la pel·lícula ‘El coronel Macià’?
Vaig tenir un cert atac de responsabilitat quan m’ho vam proposar perquè posar cara a un personatge tan important per la història de Catalunya dóna una certa pressió. El primer que faig per preparar un personatge és mirar d’entendre el que he de fer. En el cas de Macià era una mica diferent perquè el guió estava basat en un personatge històric. Per això vaig llegir biografies i tot el que s’havia escrit sobre la seva vida, i també vaig parlar amb alguns historiadors per intentar tenir una idea clara de com era veritablement i per arribar a tenir un criteri personal. Un cop vaig entendre això, vaig intentar que la gent també s’ho cregués. Estic molt content amb el resultat i, per exemple, la gent de les Borges Blanques, on ell va ser diputat per primera vegada, em va acceptar com el jove Macià. A Catalunya tenim la iconografia del Macià ‘avi’, i ara em diuen que la meva imatge la identifiquem amb el Macià jove.

Quan escrius guions, quin gènere t’agrada més desenvolupar?

Foto: TVC

Com t’he comentat abans, no em poso cap etiqueta. No sóc ni director, ni traductor, ni productor, ni escriptor. En realitat sóc un actor que fa moltes coses. Escric guions sempre en equip perquè és una feina que necessita de diversos especialistes. No crec gaire amb els gèneres. Crec amb les històries que em comprometen. Per exemple, XTrems és una pel•lícula molt basada en la realitat, inspirada en el documental, tot i que no ho és. Ara estem preparant una cosa que té més a veure amb la narrativa per adolescents destinada a pares i fills. També tenim en el calaix projectes de molts diversos tipus. Són històries que m’interessen i ganes d’explicar-les. En Joan i jo treballem molt junts i ens movem més per l’impuls de connexió emotiva de les històries.

Creus que podries acabar publicant un llibre?
Ara tenim un projecte – un primer desenvolupament de guió que funciona – que és sobre la vida d’un senyor que va existir, però bastant ficcionat. Ara, per primera vegada, ens estem plantejant la possibilitat de publicar primer la novel•la i després rodar la pel•lícula. No tinc vocació d’escriptor, però sí que he traduït bastantes coses i tinc un determinat llenguatge narratiu que controlo. Quan m’arriba a les mans algun material que pot utilitzar aquest llenguatge penso que ho puc fer amb una certa solvència. Si finalment ens plantegem fer aquesta novel•la, segurament també la farem en equip.

Com es combinen el períodes de molta feina amb els que no n’hi ha tanta?

Foto: TVC

Afortunadament tinc bastanta feina sempre. No he tingut llargues aturades. Si he estat algun temps sense treballar, sempre he tingut un projecte proper a l’horitzó que m’ha mantingut actiu. A més practico esport i tinc tres fills que m’entretenen molt i mai no tinc la sensació d’estar inactiu. Per altra banda, sí que es veritat que hi ha temporades en què estem molt enfeinats. Aquest hivern, per exemple, per a mi ha estat d’un alt grau d’exigència perquè he estat fent dues o tres coses alhora, sense ni un dia de festa a la setmana. I això m’ha obligat a un esforç i una exigència molt gran que gairebé m’ha portat al límit, però ara amb la fi del rodatge de Ventdelplà ja s’ha acabat.

També ets actor de doblatge. Què et reporta aquesta modalitat interpretativa?
De fet, ara, pràcticament la única cosa que continuo doblant són les pel•lícules de l’actor Pierce Brosnan. Fa uns quants anys que m’he allunyat una mica del món del doblatge perquè exigeix bastanta presència i des de que tinc la productora i dirigeixo coses no disposo de prou temps.

Per què Catalunya té aquest destacat col•lectiu d’actors?
Evidentment hi ha molts i bons actors a Catalunya. Suposo que és un lloc on hi ha molta activitat de producció d’espectacles. A Barcelona s’estrenen al cap de l’any més de 365, per tant més d’un diari. Hi ha feina per a molta gent i això fa que hi hagi molta cosa a fer. A més hi ha força activitat televisiva i es fan bastantes pel•lícules i telefilms. Però, a part del talent, la qualitat te la dóna la feina. El talent sense feina no significa res. Hi ha zones del món que generen molts bons actors, com per exemple Anglaterra, per motius culturals i idiomàtics. Suposo que Catalunya pels mateixos factors genera bons actors. Tinc algun dubte, però crec que probablement hi ha més bons actors a Catalunya que a Madrid.

Què et sembla la preparació acadèmica per als actors i actrius? És ja imprescindible passar per les escoles?

Foto: TVC

És imprescindible tenir una escola; la que sigui. Si és imprescindible una formació tècnica per a ser músic, per a ser actor també. Tot i que és menys obvi veure si un actor ha passat o no per una escola, els professionals sí que ens adonem. Precisament, la formació tècnica és imprescindible per poder-la oblidar en el moment en què treballes. Serveix com a base, i a partir d’aquesta base començar a treballar. És bastant senzill, la formació tècnica igual que la tradició cultural és com aquell que està construint una paret. Si la vas construint i vas posant maons i més maons, quan arriba l’últim espectacle que has de fer, ho poso a dalt de la paret i faig que la paret pugi molt. Si no hi ha cap formació de base, el maó cada vegada el poso a terra. Per tant, l’alçada que puc aconseguir és molt petita. El mateix passa amb la tradició cultural d’un país. Si no fem cas de la tradició, cada vegada estem posant el maó a terra per començar la paret. En canvi, si respectem la tradició i aprenem de la tradició, a cada generació aquesta paret va pujant i cada nova generació només ha de posar un maó més per arribar a tenir una paret molt alta. Això em sembla important i penso que aquest país ho va entenent, tant per la tradició com per la tècnica dels artistes.

Creus que és vital el suport institucional o consideres que cal cercar un cert equilibri entre sector públic i privat?
Crec que cal suport institucional amb la indústria, no només cultural sinó a tots els sectors: automòbil, bancs, construcció, … que sense ajut s’haurien anat a l’aigua, i evidentment també amb la indústria del cinema i del teatre. Però s’ha de trobar un cert equilibri. Cal impulsar iniciatives privades per donar empenta i també un suport institucional més que res per equilibrar els mercats; per suplir els dèficits que causaria una economia marcada només per criteris de mercat.

Quines coses creus que encara caldria potenciar o impulsar més?
Crec que, ara per ara, cadascun dels terrenys tenen una problemàtica diferent. Al cinema hi ha un problema gravíssim que és la distribució. A Catalunya, penso que l’any passat sumant totes les pel•lícules que es van produir passaven de la setantena. En canvi, que sapiguem que existeixen no hi ha més de quinze. Per tant, sobre la resta de produccions ningú sap què s’ha fet i això s’ha de resoldre. En el teatre el tema és més complex. Crec que s’hauria d’afinar una mica perquè hi ha una mica de caos, excés de coses o soroll en quant a la producció i hauríem de ser més concrets per saber quines iniciatives cal recolzar i per crear allò que et deia de la tradició. Crec que és important que hagi empreses, grups i locals que puguin sumar experiències de treball en comú, i això no està passant gaire i seria molt interessant que passi per fer-nos créixer.

Com es podria solucionar el tema de la distribució cinematogràfica?
S’estan fent esforços per portar el cinema català per vies alternatives, però és molt complicat perquè el mercat està ocupat per empreses molt potents i no es pot lluitar contra les grans distribuïdores. És molt complicat. A més, és molt trist que es facin pel•lícules de qualitat i després veus que gairebé cap d’elles no ha tingut una vida comercial satisfactòria degut a que tenim un gran dèficit de distribució. Són pel•lícules amb una magnífica factura que podrien competir a tot arreu, però no tenim ningú que inverteixi prou esforç i diners per resoldre aquesta situació.

Amb el teu bagatge d’actor, què és el millor que t’ha aportat a nivell personal la professió?
Vaig debutar professionalment l’any 1978, ara fa 32 anys. Suposo que m’ha ensenyat a ser com soc, a fer el que faig i a viure com visc. És inevitable que la personalitat de l’actor es vagi modelant en cada personatge que fas. Hi ha una cosa curiosa d’aquest ofici. Per poder interpretar un personatge l’has d’entendre en profunditat i li has de donar raons. M’obliga a entendre una manera de ser radicalment oposada a la meva i a una sèrie de coses que em fa entrar en uns plantejaments filosòfics de la vida que a vegades estan molt allunyades de mi però que, en alguns casos de posició moral, et poden fer replantejar algunes coses que m’han anat fent com soc. També, el que té de genial aquest ofici nostre és, com diuen els francesos i anglesos, que a interpretar l’anomenen jugar. I és que realment és un joc. Poder-me dedicar professionalment a ‘jugar’, i que t’aplaudeixin per fer-ho, és un privilegi extraordinari.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per