dissabte, 21 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Combray

CombrayL’obra A la recerca del temps perdut de Proust consta de set llibres. Combray és la primera part del primer llibre, en nombre de pàgines representa el 6 % del total de l’obra. Si bé n’és una part petita, Combray és l’inici de l’obra i, en aquest sentit, és cabdal perquè és allà on es posa en joc el to i la finalitat de la producció sencera. Per al lector que no coneix Proust, llegir aquest text, del qual aquest desembre s’ha publicat una nova traducció catalana a Viena Edicions, serà fer un petit tast d’unes menges exquisides, de les quals tot just la primera cullerada ja desplega en el paladar unes sensacions prometedores. La comparació no és innocent. L’obra de Proust és coneguda anecdòticament per aquell tast de la magdalena, però sobretot per una novetat estilística caracteritzada per una gran sensualitat expressiva. La seva prosa plena i efervescent és feta de moltes capes. Les frases, cèlebres per la seva llargada i subdivisions, són comparables a aquells objectes fractals que contenen en si mateixes la capacitat de reproduir-se en espirals ad infinitum, i amb aquestes frases aconsegueix unes descripcions que no són pures, sinó que ens arrosseguen d’una sensació a una altra, d’un sentiment a un altre i d’un temps a un altre, per acabar delimitant una impressió molt propera a la vivència real, que és una vivència inscrita enmig d’una multitud de vivències anteriors. Són aquest tipus d’experiències les que Proust mira de resseguir, contornejar i enquadrar bé per arribar a erigir tot el món interior del protagonista.

La Recerca és una obra titànica, demana una lectura lenta i calmada. El procés d’introspecció atzarós i potent que exposa la formació d’un artista en el si de la seva família i de la societat reclama una lectura acurada. Es capbussa en la memòria per deixar-la aflorar lentament, per donar forma a les vicissituds d’aquesta iniciació a l’art. Aquest món comença a Combray, amb els primers records d’infantesa en aquesta vila on la família passava els estius i la setmana de Pasqua. Comença com una boirina, amb una primera frase que ja ens porta fins aquells límits de la consciència que representa l’hora d’anar-se’n a dormir: Durant molt temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan de pressa que no tenia temps de dir-me: “M’estic adormint”. Però es tracta d’una boirina que el text, en el seu desplegament, a poc a poc, anirà esvaint fins a arribar a crear la catedral de què parlarà al darrer llibre. En aquesta construcció lenta, els temes que sorgiran a Combray- i que seran presents a tota l’obra- són l’estimació profunda per la mare i l’àvia, les lectures apassionades de Bergotte, les passejades pel camí de Swann (la burgesia culta) i de Guermantes (la noblesa), els amics de la família (Vinteuil, Legrandin), però sobretot els espais de la vila (l’església, el campanar, la casa de la tieta Léonie), i totes les relacions familiars i socials que es teixeixen al voltant d’aquests espais que queden lligats per sempre més al nom de Combray. Descobrim un protagonista obsedit pel patiment i la gelosia, amb una sensibilitat delicada, llimada per l’àvia, per la mare i per Swann, que va descobrint el poder de l’art (Gozzoli, Giotto, la Berma), i que es va despertant a l’erotisme de la natura (lilàs, arços, clar de lluna) i al sexe (Odette, Gilberte, la filla de Vinteuil). Ara bé, més enllà del fil narratiu, cal dir que una de les coses més importants de Combray i en general, de la Recerca és aquella manera precisa que troba Proust d’expressar el seu jo, aquell to que li permet d’analitzar alhora com un entomòleg i com un pintor les vivències més concretes, anar a la seva gènesi i portar a terme l’esforç colossal de desenterrar del passat el vast material que ha contribuït a crear el protagonista: Però quan no subsisteix res d’un passat antic, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l’olor i el gust, més fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record.

Ens hem de felicitar de tenir a les llibreries la traducció de Combray feta per Josep Maria Pinto. Feia ja temps que la traducció de l’obra sencera feta als començament dels noranta en el català balear de Vidal Alcover només la podíem trobar a les biblioteques. Malgrat haver estat criticada, era l’únic accés que en llengua catalana teníem a Combray. Poder gaudir d’aquesta nova traducció, amb els matisos que aporta la sensibilitat de Pinto, és un luxe que no podem menystenir. Tant de bo la traducció de tota l’obra continuï, i puguem anar convivint uns anys amb aquest text.

Per acabar, només voldria recordar que per escriure una obra com la Recerca, Proust, a trenta-sis anys i malalt, orfe ja de pares, s’enclaustrà durant quinze anys -fins a la seva mort el 1922- en una cambra insonoritzada, escrivint de nit i dormint de dia, abocant tota la vida que no podia viure en el text que anava creant, seguint aquella premissa que sortirà a El temps retrobat: La veritable vida, la vida per fi descoberta i aclarida, l’única vida en conseqüència realment viscuda, és la literatura. Va ser durant aquesta gestació, a la primavera de l’any 1914, que Josep Maria de Sagarra es trobava a París, i a les seves Memòries ens diu: Jo ignorava que en un pis del Boulevard Haussmann, el més singular i el més transcendent escriptor de la meva època, lluitant entre la malaltia i el temps, estava enllestint les tenebroses memòries d’aquell París (…). Un home absolutament estrany, que es deia Marcel Proust, verge encara de la publicitat editorial, estava convertint-se en diabòlic notari d’una època. Malgrat ser un home absolutament estrany, la fascinació per la seva obra pot acompanyar-nos tota la nostra vida.

Per Glòria Farrés

11 comentaris per a “Combray”

  1. Albert Lladó ha dit:

    Fantàstica crítica.

  2. Bell Ringer ha dit:

    Vénen ganes de llegir-lo, després de llegir la crítica.

    Quina alegria, tenir-ho en català.

  3. Fantàstica crítica, Glòria, sensible, sàbia i engrescadora. Moltes gràcies!

  4. Marcel ha dit:

    Una obra colossal com aquesta encara que sigui en un primer tast es mereixia una crítica acurada, penetrant i exquisida com la que has fet.

  5. Glòria Farrés ha dit:

    Moltes gràcies a tots quatre. Celebro que us hagi agradat la crítica. I espero, Josep Maria, que puguis continuar la traducció de tota l’obra. Ja saps que molts així ho desitgem.

  6. carlos ha dit:

    Glòria, certament amb el tast, he obert l’ànsia de continuar delectant-me amb una obra que fa molt de temps vaig començar i no vaig arribar a acabar.

  7. Mipe ha dit:

    Glòria, la teva crítica és enormament magnífica. Es nota que realment saps del que parles. Estic molt orgullosa de que per fi hagis fet un pas definitiu. Amb tot el meu afecte,

    Mireia

  8. Toni ha dit:

    Gràcies per la ressenya!

  9. […] coronades amb un grapat de petits relats. Com explica el mateix autor en la introducció, el títol d’aquest llibre fa referència a un fragment de Combray de Marcel Proust, del qual ell és traductor. El fragment en qüestió és l’inici del […]

  10. Thailane ha dit:

    I went over this irtennet site and I think you have a lot of great information, bookmarked (:.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per