dijous, 23 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El color dels meus somnis

El color dels meus somnis és el títol d’un quadre de Joan Miró de 1924, que també intitula les converses que el pintor va mantenir amb Georges Raillard durant l’estiu i la tardor de 1975. Aquell any fou en molts aspectes un any simbòlic per a l’artista perquè aquella primavera s’havia inaugurat la Fundació Miró a Montjuïc i al novembre moria el general Franco. Ens trobem amb un Miró en plena maduresa i al cim del seu reconeixement internacional. Per bé que el seu caràcter discret i solitari havia generat una falsa imatge d’ingenuïtat i d’home impenetrable, les preguntes precises del seu amic i crític d’art Georges Raillard extrauran del pintor unes impressions de la seva vida, de la seva obra i del procés de creació que esdevenen un document excepcional per entendre millor no tan sols la pròpia obra de Joan Miró, sinó també els avatars interiors de tot artista.

Les catorze entrevistes il·luminen molts aspectes de la vida de Miró. L’artista no va tenir una infància fàcil, la relació amb els seus pares fou distant, era un vailet que començava a dibuixar com una necessitat física, perquè es trobava molt isolat, però tot això li va proporcionar musculatura per suportar les privacions de París. La terra de Mont-roig, les seves visites al museu d’art romànic a Montjuïc, així com l’interès pels quadres i els poemes de Picabia que en aquell moment era a Barcelona li produïren uns xocs la força dels quals l’empenyeren a marxar a París: “Jo sabia que a París podrien entendre el que jo duia al cap. Per això vaig prendre el tren, l’any 1919”.

Un cop a París, on les condicions de vida per als artistes de Montmartre eren d’una austeritat que ratllava la misèria, va sobreviure gràcies a l’atmosfera fèrtil que hi regnava. Treballava amb tota l’ànima, passant fam, envoltat de dadaistes i dels incipients surrealistes que li feren descobrir la poesia com a punt d’arrencada per a la seva creació. Va conèixer Picasso, Breton, va visitar les primeres exposicions de Klee, es va fer amic de Kandinsky, d’Artaud, i tot això va fer créixer encara més el seu desig de llibertat i la consciència de la vàlua d’allò que feia. No va acabar de pertànyer a cap grup, però la confiança nascuda amb les primeres obres a Mont-roig s’alimentà i es fortificà a París, i li va permetre d’obrir un camí vers una nova forma plàstica, crear un nou llenguatge amb el qual poder “arribar al màxim de força amb el mínim d’elements”. Aquesta recerca de puresa ja no l’abandonarà mai, sinó tot el contrari, hi anirà fent solcs cada vegada més fondos.

Al llarg d’aquestes converses surt de manera constant el tema de la solitud com a preàmbul per a la creació i, al mateix temps, l’esforç i el patiment que demana l’activitat artística. Miró explica la necessitat d’una feina continuada, sense interrupcions, amb un horari estricte, sense freqüentar gaires amics, només aquells amb qui el diàleg és fructífer: els poetes. Però sobretot remarca l’angoixa que exigeix la creació: “Us haig de confessar que, quan treballo, pateixo molt. És la revolució permanent”. I més endavant: “Sempre m’he sentit angoixat. Sempre”.

Picasso, que era dotze anys més gran que ell i que quan el conegué a París ja era un pintor cèlebre, un dia li digué: “La creació pura és un petit graffiti, un petit gest en una paret. Aquesta, és l’autèntica creació.” Amb això, Miró hi combregava: el primer moment davant la tela és el més important. El que li interessa és el naixement. Miró ens parla de tot això a vuitanta-dos anys, amb una producció immensa a les espatlles, i la seva confessió és punyent. En la seva obra no hi ha text, no hi ha traducció d’imatge, és plàstica pura. Ens explica el seu procés creatiu: cal que alguna cosa desencadeni l’emoció. “L’emoció és el que em fa moure. No té res a veure amb el sentiment. És com si em piqués una puça”. Aquesta emoció pot venir provocada per coses insignificants: una rugositat, una taca, una brotxa usada, coses vives que li serveixen de referència per desvetllar les idees, per entrar en un estat d’esperit. Hi ha també, és clar, l’element de l’atzar: un cartró d’embalar usat, uns siurells, una publicitat de galetes…: “Endut a l’atzar, però per una força, una força més forta que jo, que no puc dominar”. Aquesta força és una força magnètica i cal tenir una certa maduresa per sentir-la, és la maduresa que fa retrobar la mirada primitiva, la mirada salvatge, la mirada verge. I cal que aquesta embranzida no s’aturi.

Les preguntes sàvies i penetrants de Raillard fan que cada conversa segueixi camins interessants. Preguntat per aquesta primera etapa de l’obra, veurem que aquests gestos inicials són gestos d’atac, contestataris, lligats a una certa agressivitat. Es tracta que l’espectador reaccioni, lluiti contra la seva pròpia “desídia mental”. És gairebé una posició política. A la vida cal que hi hagi xocs, sovint xocs visuals. La meitat de les seves obres duen el títol de Dona. Són dones devoradores, perquè el que Miró anomena Dona no és pas la criatura dona, sinó un univers, una vessant de la violència que se separa del costat humà, és una violència personal.

El diàleg entre Raillard i el pintor va fent aparèixer la imatge d’un Miró clarivident, sec, penetrant, sense cap retòrica, eixut com un pagès parlant de la terra. Amb aquesta potència, la seva opinió, no ja sobre la seva obra, sinó sobre els altres artistes va eixamplant-nos la mirada sobre l’art: “quan la pintura antiga és bona, el traç respira”. Quan se li pregunta si té la sensació que la seva obra deixarà una visió de la nostra època, com Velázquez o el Greco, respon: “No ho veig gaire. Potser d’una època que no sap gaire on va… un retorn als orígens, a una violència primitiva”.

En aquest trenat dels diàlegs també sorgeixen altres temes ―la importància dels marxants, del paper polític dels artistes, de l’agressivitat de la crítica com a motor de la creació, etc.― i es beslluma allò que Miró té en comú amb els altres grans artistes catalans que ha donat el segle XX: Gaudí, Jujol, Foix, Tàpies… Com ells, els objectes quotidians que ens envolten i conviuen amb nosaltres s’integren en l’obra gairebé naturalment: “jo no col·lecciono quadres, la meva pinacoteca és una menjadora, un matrícula rovellada…”.

Cal dir que la traducció del francès feta per Joaquim Sala-Sanahuja és un valor afegit a aquest text sorprenent. El llibre deixa molt bon record: trenca la imatge d’un Joan Miró refinat i distant, i fa aparèixer el seu caràcter de revolta i el seu compromís amb l’art. Es veu l’artista nu, que no té gaires ganes de parlar, sinó de treballar: “Si no puc treballar la vida ja no m’interessa. Cada vegada em sento més lliure. És la llibertat absoluta. Tant me fa allò que la gent em pugui dir, se me’n fum. La “veritat” és aquí, a Son Boter”.

3 comentaris per a “El color dels meus somnis”

  1. Una crònica molt interessant, Glòria, Desvetlla de debò la curiositat per un text que sembla prometre, a més de testimonis, revelacions útils.

    Salutacions ben cordials,

    Josep Maria

  2. Maria ha dit:

    Coincideixo amb el comentari del Sr. Josep Maria Pinto. Penso també que és cert que Miró sovint és tingut per ingenu. Passa molt a casa nostra que es coneixen poc els homes que contribueixen a la nostra cultura i se’n té una imatge superficial. Aquest llibre contribueix a donar-lo a conèixer. Segur que és una lectura apassionant. Les crítiques que fas, Glòria Farrés, em semblen que ajuden a apropar al lector a obres de molta qualitat.

  3. Glòria Farrés ha dit:

    Moltes gràcies a tots dos.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per