dimarts, 24 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El tresor de la paraula

La novel·la El xal (1989) consta de dues narracions que Cynthia Ozick va publicar al New Yorker amb tres anys de diferència: El xal (1980) i Rosa (1983). Els dos textos van obtenir el prestigiós premi O. Henry de narrativa breu. Sis anys més tard, Cynthia Ozick els va publicar junts a la novel·la El xal, que aquesta primavera ens arriba per primera vegada en català a Viena Edicions en traducció excel·lent de Dolors Udina.

Cynthia Ozick, nascuda a Nova York el 1928, d’origen polonès, explica en una entrevista que mentre vivia la seva època més feliç a l’Institut, a començaments dels 40, el món de la civilització jueva al qual pertanyia s’ensorrava sense que ella ho sabés. Confessa que, quan ho pensa, es rebel·la contra aquella felicitat de joventut perquè la confronta a la vivència coetània d’Anna Frank. La inhumanitat de l’holocaust és present en tots els escriptors jueus americans, com Saul Below, Philip Roth, o el mateix Woody Allen, perquè com diu Cynthia Ozick, “vivim perquè no érem allà”. El xal aporta una visió més d’aquella tragèdia. Ara bé, perquè manté un gran respecte pels testimonis jueus que van descriure la seva vivència, com Primo Levi o Elie Wiesel, Ozick no vol falsificar ni imaginar res sobre l’Holocaust per crear art, sinó que ens diu que hi va haver d’escriure perquè com a jueva s’hi sentia massa cridada, simplement l’holocaust li venia a sobre, “l’envaïa”. El text que va crear té una força colpidora, una lucidesa i una humanitat que no deixen indiferents al lector.

La primera història, molt breu, comença de camí al camp d’extermini, la Rosa porta un nadó en braços, la seva filla Magda embolicada en un xal contra el seu pit, i camina al costat de l’Stella, la seva neboda de 14 anys. En el camp, per un descuit egoista de la neboda, la petita Magda s’acosta a la tanca electrificada i la Rosa la veu volar pels aires. En el segon relat, han passat trenta anys, la Rosa es troba a Miami, i és només un espectre del que era, l’experiència dels camps l’ha fracturada en dues parts. Menysprea la societat americana i a través del xal reviu el record de la Magda i la imagina creixent al seu costat. L’Stella, en canvi, que també s’ha salvat, té una actitud oposada, mira de refer la seva vida i tracta la Rosa amb condescendència, però li retreu la seva actitud combativa.

La novel·la és breu, una vuitantena de pàgines, però el seu estil directe, sec, gairebé violent, d’un lirisme contingut, fa que es llegeixi d’una tirada. En aquestes poques pàgines, Ozick recrea a través de la Rosa l’essencial de l’holocaust: l’extermini brutal d’innocents i les seqüeles incurables dels pocs que hi van sobreviure. D’una manera molt concreta, la d’una mare que ha perdut la seva filla, la seva família, la seva pàtria, la seva llengua i tota la seva cultura, la novel·la es focalitza sobre tots aquells que van morir en la tragèdia, especialment en els nens com la Magda. També, de passada, interroga a aquells que només s’ho miraven, com els polonesos que travessaven el gueto de Varsòvia amb el tramvia i veien la situació dels seus compatriotes.

Cal dir que no només el contingut del text té aquest transfons jueu, sinó que reconeixem aquesta empremta en la forma. El primer capítol avança com una oració hebrea, al ritme del moviment compassat del caminar de la Rosa amb el cos petit de la Magda en braços. En el segon capítol, la correspondència de la Rosa amb la Magda, el fet mateix que la Rosa li escrigui cartes a la seva filla morta, posa de relleu la importància de la paraula en el món hebreu. La cultura és l’element que els jueus han forjat com a més seu al llarg dels temps, perquè les contínues expulsions i pogroms no els ha permès de tenir un patrimoni durable, però sobretot perquè la importància que donen a l’alfabetització, imprescindible per llegir el Talmud, ha fet que sempre fossin completament alfabetitzats quan arreu del món poca gent sabia llegir i escriure. Tot és en la paraula, com el mateix Déu jueu, Jahvé, és en la veu que dicta els manaments a Moisès.

D’una manera molt clara, en El xal, la paraula, i especialment la paraula polonesa, apareix com el lloc de la veritat, l’espai pur i autèntic que, com un tresor, conté tota la cultura que la barbàrie ha destruït. Això es fa molt evident quan la Rosa parla per carta a la Magda dels polonesos que passaven en el tramvia que travessava el gueto: “I amb tot això ―sobretot el nostre polonès, la manera com els meus pares pronunciaven el polonès amb veus suaus i calmades i l’articulació més precisa, de manera que cada síl·laba ocupava el lloc precís―, els que anaven en el tramvia eren considerats polonesos ―és clar que ho eren, no els ho puc pas negar, tot i que ells ens ho van negar a nosaltres―i nosaltres no! Ells, que no eren capaços de llegir ni un vers de Tuwin, ja no diguem de Virgili, i el meu pare, que se sabia pràcticament la primera meitat de l’Eneida de memòria.” Per fidelitat a aquesta cultura que porta a la sang i que ha desaparegut, la Rosa no parla bé l’anglès, es rebel·la contra les paraules lleugeres dels científics que volen estudiar el seu cas, no es cansa de dir que li han robat la vida, no vol indultar ningú, i nega la mort de la Magda fent-la viure en el seu imaginari. Ella ha erigit un mur infranquejable entre l’abans i el després de l’estada al camp, entre la cultura humanista en la qual vivia i creixia, i l’aniquilació total i definitiva d’aquesta cultura.

Finalment, podríem pensar que la bogeria de la Rosa de voler fer reviure la Magda i de no voler integrar-se en la societat americana és una bogeria molt lúcida i molt humana. És una bogeria ―potser com totes― que reclama un món sa, és fruit precisament del fet que el món que li ha tocat viure a la Rosa no és saludable. És una bogeria, doncs, que apel·la a un món on això que ha passat no hauria passat mai i, en aquest sentit, és un llibre optimista.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per