diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Entrevista: Homenatge a Joan Solà

Joan Solà | Foto: Ivan Giménez

Recuperem l’entrevista que li vàrem fer al filòleg i lingüista Joan Solà al setembre del 2009 com a petit homenatge a la seva figura.

Joan Solà i Cortassa va néixer a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) el 1940. Va estudiar Magisteri a Lleida i el 1965 va obtenir el títol de Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona. A la mateixa universitat, va realitzar el doctorat en Filologia Catalana el 1970 i va obtenir la càtedra de Llengua i Literatura el 1983. Posteriorment va ampliar els seus estudis en Lingüística General a les Universitats de Reading i d’Exeter a Gran Bretanya. Des del 1966 és professor de Lingüística Catalana a la Universitat de Barcelona i des del 1999 membre de l’Institut d’Estudis Catalans. És autor d’una quarantena de llibres i porta a terme una extensa tasca divulgativa als mitjans de comunicació, entre els quals destaquem la seva columna “Parlem-ne” al diari Avui.

Dues de les seves primeres impressions lingüístiques van ser amb L’Atlàntida de Verdaguer i la segona traducció de l’Odissea de Carles Riba. Per què van ser tant importants aquestes dues obres?
Aquestes dues obres em van produir un impacte molt important probablement a causa de la meva edat i de la meva situació cultural d’aquell moment. L’Atlàntida jo la vaig tenir a les mans quan tenia 14 o 15 anys. Jo era de pagès i no sabia res de res, però el professor Guallar ens en va parlar a classe, li vaig demanar l’obra i me la va deixar. Jo la vaig llegir i no vaig entendre res, però, en canvi, la musicalitat d’aquells versos i les paraules que no entenia, m’estimulaven a tornar-la a llegir. Em va produir un trasbals important.

Al cap d’uns quants anys em va passar una cosa semblant amb la segona traducció de l’Odissea de Carles Riba. Llavors ja era a Barcelona i em va produir un impacte per la mateixa raó: per la força d’aquell llenguatge. Això t’estimula per formar-te més bé.

En el discurs que va fer quan va rebre el Doctor Honoris Causa a la Universitat de Lleida, va mencionar, a més, que dos dels seus referents són Pompeu Fabra i Joan Coromines. Què en destacaria de cada un d’ells?
De Pompeu Fabra, en destacaria el fet que no veu la llengua com un assumpte folklòric i sentimental, sinó que creu que és un assumpte bàsic per al desenvolupament d’una comunitat.
De Coromines, en destacaria el fet que creu que un lingüista no pot ser bon lingüista d’una llengua romànica si no les coneix totes. Això és molt fàcil de dir, però no tant de complir. En canvi, Coromines ho va complir al peu de la lletra. Els seus diccionaris així ens ho mostren. A més, però, coneixia moltes altres llengües, europees o no europees. Coromines era un model d’intel•lectual molt ambiciós. Això és el que et queda d’ell.

Un altre referent seu és Chomsky.
Sí, efectivament. Chomsky és un home capaç d’agafar la lingüística general i fer-la evolucionar d’una manera espectacular. És el que va fer a mitjan segle XX. Jo en aquell moment tenia molt poca edat i el primer que et passa quan agafes Chomsky és que no l’entens i pateixes amb ell. Això, però, et fa créixer de manera espectacular, et dóna una seguretat interior com no te la dóna ningú.

De fet, em sembla recordar que el que Chomsky li va ensenyar és la capacitat que tenim des de ben petits d’aprendre una llengua.
Sí, és un misteri. Una persona que sent parlar d’això no pot fer altra cosa que emocionar-se. Per què un nen pot arribar a aprendre una llengua? És molt fàcil de dir, però de respondre-ho no ho és, és molt complex. Chomsky va construir un sistema lògic, un sistema matemàtic. Va dir que l’ésser humà tenia una capacitat específica per aprendre la llengua, igual que un arbre està programat per desenvolupar-se d’una manera i no una altra.

Joan Solà | Foto: Ivan Giménez

Després d’haver repassat alguns dels seus referents de l’etapa de formació, trobem una altra etapa de gran aprenentatge que és la publicació de la Gramàtica del Català Contemporani.
Xavier Folch, d’Empúries, em va plantejar de fer el que acabaria sent la Gramàtica del Català Contemporani. És indiscutiblement l’obra màxima que he fet i aquella de la qual n’estic més content, no només pel resultat, sinó perquè tot dirigint-la i fent-la vaig augmentar enormement els meus coneixements, hi vaig aprendre moltíssimes coses, tant pel que fa a la ciència com pel que fa al tracte de les persones.

La culminació de tots aquests esforços és el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest premi podríem dir que li va obrir les portes al Parlament. En el discurs davant els parlamentaris va dir que ells tenien la responsabilitat de fer que aquest poble no se senti subordinar a cap altre.
Sí, vaig destacar que agafessin el tema de la llengua d’una manera més seriosa, ja que fa anys que ens l’estem agafant una mica folklòricament. A més, vaig anar més enllà: no només és la llengua que no ha d’estar subordinada i que no podem acceptar de cap manera de sentir-la com a subordinada, sinó que tampoc no pot estar subordinada la persona ni el poble. Són tres coses que no es poden separar: la llengua, la persona i el poble. I la llengua no pot tenir salut si no en té l’individu i el poble.

El títol del seu darrer llibre ja ho diu “Plantem cara”. Hem de plantar cara per no estar subordinats?
Sí, és això. L’article que dóna títol al llibre el vaig publicar en un moment en què l’Estat volia collar-nos una mica més, això ja fa anys que està passant, però en aquell moment volia imposar-nos més estudi del castellà i, per tant, menys del català. El Conseller d’Educació va voler defensar aquesta mesura dient que no era dolenta per al català. Un veritable disbarat!

La gran mentida d’aquests anys és que Catalunya ha estat un model de convivència?
Sí, que Catalunya és un model de convivència és radicalment fals: hi ha convivència perquè nosaltres reculem, cedim: ens hem arribat a creure que aquesta manera nostra de recular és la cosa adequada. No senyor, això és el que ens ha perdut. Nosaltres no hem de recular mai, si no ens ofegaran.

En un article del llibre, titulat “Quinze anys de… subordinació”, diu que no creu que aquesta llengua se salvi. És pessimista?
No jo no sóc pessimista, al revés, en molts articles, conferències i articles deixo clar que jo en aquest país hi crec. Aquest país és molt potent, però aquesta potència se’ns en pot anar en orris. Durant aquests anys, hem vist que la llengua castellana és la que va expandint-se d’una manera imparable. Per això puc dir que no crec que se salvi. Aquesta és una manera de dir que jo veig la realitat molt dura. Per exemple, la possessió de la llengua que tenen molts joves és molt pobra perquè també ens ha fallat l’educació i l’ensenyament del català. Tot i això, jo crec profundament en aquest país i molts joves estan esperant a prendre el relleu.

Text: Mònica Puntí (ACPG)

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per