dimarts, 12 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Guillem de Montgrí

El 8 d’agost de 1235, les tropes catalanes comandades per Guillem de Montgrí conquereixen la vila d’Eivissa i, gairebé immediatament després, el conjunt de les illes d’Eivissa i de Formentera.

Guillem –fill del senyor de Torroella de Montgrí– havia participat en la conquesta de Mallorca, on havia rebut la senyoria sobre 79 cavalleries de terra. I, així mateix, el seu germà Bernat de Santa Eugènia de Berga havia estat nomenat governador de l’illa.

Posteriorment, per la conquesta de les Pitiüses, Jaume I i Guillem signen un contracte d’infeudació, al qual s’afegeixen l’infant Pere de Portugal i el comte de Rosselló, Nunó Sanç. En concret, Guillem aporta la meitat dels homes; mentre que l’infant i el comte hi contribueixen amb una quarta part cadascú. I, seguint aquest mateix criteri, ambdues illes es reparteixen en quatre parts (o quartons), de les quals a Guillem li’n corresponen dues a Eivissa (Ses Salines i Balansat) i dues a Formentera (la Mola i Carnatges). Mentre que als altres dos senyors els correspon un quartó de cada illa. I, quan els drets de Nunó Sanç passin al rei Jaume I, Guillem aprofitarà per comprar al monarca els quartons de Portmany a Eivissa i de Portossalè a Formentera.

Abans de conquerir les dues illes, Guillem de Montgrí era arquebisbe de Tarragona. Després de la conquesta, però, renuncia al càrrec. En altres paraules, s’assegura el senyoriu d’Eivissa i de Formentera a títol personal, a canvi que –a la seva mort– les Pitiüses passin a l’arquebisbat de Tarragona.

Sens dubte, durant segles, una de les fonts principals de riquesa natural per als eivissencs són les salines, que ell els les cedeix a partir d’ocupar el càrrec com a senyor d’Eivissa. Des de la seva creació, els jaciments són administrats per la Universitat d’Eivissa fins a la proclamació del decret de Nova Planta, que esdevindran propietat de la monarquia borbònica. Un exemple més de les enormes pèrdues –no només nacionals sinó també socials– de la incorporació dels Països Catalans a la monarquia hispànica de Felip V. Tant és així que, des d’aquesta perspectiva, no és estrany que, al llarg del segle XVIII, els eivissencs s’arribin a plantejar la conveniència de passar sota domini britànic, tot seguint l’exemple de Menorca. D’alguna manera, tres segles després, tots plegats continuem desitjant que Europa ens ajudi en el camí cap a la llibertat i, també, cap a la plenitud dels nostres drets econòmics i socials. I, com sempre, la major part de la feina l’haurem de fer nosaltres.

Aquest article és una iniciativa conjunta de l’ACPG

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per