dilluns, 23 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Impostura

Hi ha un curiosa forma de masoquisme modern, molt practicada, consistent a parar atenció als exabruptes de l’enemic. Ràdios com la COPE, diaris com l’ABC o canals com Intereconomía. Jo no hi sé trobar el gust, d’una enrabiada gratuïta, i per tant en fujo. També estava per fugir l’altre dia del Divendres de TV3 en veure que hi predicava en Xavier Sardà, un subjecte amb el qual crec que no ens posaríem d’acord ni en la marca de tabac. Però amb el temps de trobar el botó de canviar en vaig sentir un parell de frases, prou perquè se’m disparés un automatisme de filòleg i decidís escoltar-lo. No pas el contingut, allo que deia, sino la forma: com ho deia.

En Sardà és fill de família catalana, o com a mínim un dels dos progenitors n’era, perquè el seu català és de llengua materna. Però té un element estrany que crida molt l’atenció: se li tanquen les vocals. El tancament vocàlic és un fenomen fonètic com tants altres, i no té re d’estrany: existeix a tot arreu. En el nostre cas, com més amunt i més a la dreta, més es tanquen. És a dir, a l’Empordà són més tancades que no al Penedès i al Rosselló més que a l’Empordà. És un tret que fins els llecs en lingüística reconeixen i associen immediatament a la parla corresponent (igual que la pronúncia tancada de la E neutra, que atribuïm immediatament a Lleida). El que passa és que en Sardà parla un estàndard central, per això aquest tret xoca de seguida. I per què ho fa? Ja us ho diré: perquè ell (i molts altres, alto) confon la genuïnitat amb la ruralia, i es pensa que el català correcte ha de sonar, com si diguéssim, una mica rústic. Perquè el barceloní, i tot el central en general, li deu sonar massa estripat. I és clar, com que ell es presenta com a bon espanyol, per evitar que l’acusin de ser poc català, ostenta aquest catalanesc, mig imitació de gironí mig de prohom del XIX, com per dir ‘Veieu, jo sóc espanyol, és clar que sí, però també català, i de soca-rel, mireu quin català més pur que gasto’. Que en el fons vol dir: es pot ser català i espanyol alhora.

Aquesta síndrome, que alguns lingüistes anomenen espertiana (per allò de parlar engoladament, com la Núria Espert), també afecta gent que no té re d’espanyolera, ans al contrari: persones que, volent transmetre la idea que parlen molt bé, adopten en públic aquesta llengua impostada. El mal és que, sense voler, obtenen l’efecte contrari: l’interlocutor, sobretot si és foraster o nouvingut, es pot pensar que això del català és solemne, encarcarat i feixuc, i decidir que l’aprengui ta tia.

Aquest article és una iniciativa conjunta de l’ACPG

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per