diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘La maleta’, de Sergei Dovlàtov

Sergei Dovlàtov (Ufà, Rússia, 1941 – Nova York, 1990) va viure a Leningrad fins que va ser expulsat de la Unió de Periodistes Soviètics i va emigrar, a trenta-sis anys, a Nova York. Era fill d’una correctora armènia i d’un escenògraf jueu. A la universitat va fer amistat amb diversos poetes, entre els quals hi havia Joseph Brodsky, i va començar a escriure contes. Però el van expulsar de la universitat, i va haver de fer el servei militar com a vigilant d’un camp de presoners ―experiència que descriu en la novel·la ‘La zona’ (1982)―, després va treballar en diversos diaris, va traficar al mercat negre i fins i tot va fer de guia del Parc Puixkin. El règim soviètic no li va permetre publicar ni un sol llibre, però va aconseguir enviar a l’estranger clandestinament alguns manuscrits. Quan va morir d’alcoholèmia a quaranta-nou anys, feia dotze anys que vivia a Nova York i havia publicat amb èxit dotze títols. Tot i que aquests llibres es van escriure contra rellotge, la seva prosa, usant les paraules del seu amic Brodsky, “és tallada com els poemes, línia a línia, amb una sintaxi sorprenentment pura”. LaBreu Edicions acaba de publicar ‘La maleta’, després que l’any passat ja ens hagués regalat d’aquest mateix autor ‘La zona’, ambdues traduïdes per Miquel Cabal Guarro.

La novel·la ‘La maleta és l’explicació de la vida d’un home a partir de les vuit peces de roba que conté la seva maleta. Com explica en el pròleg, es tracta de la maleta que les autoritats van permetre endur-se a Dovlàtov quan va deixar la seva pàtria el mes de maig del 76. Un cop es va haver desfet de les coses grosses i compromeses donant-les als amics, només es va endur uns quants objectes que concentraven en si mateixos una forta càrrega emocional. Passats uns anys i ja instal·lat en l’exili americà, l’autor va obrir la maleta i a partir d’aquests objectes va anar rescatant escenes de la seva vida passada. La novel·la s’estructura a partir del contingut de la maleta: cada capítol desgrana les vicissituds que van lligades a uns mitjons, o a unes botines o a un cinturó, i entre tots ells van formant un retaule multicolor de diversos ambients dirigit per la mirada incisiva, neguitosa i irònica del protagonista. La lectura ens condueix per alguns escenaris de la seva infantesa, de la seva convulsa vida laboral i familiar, sempre des d’una visió de la realitat russa i soviètica lliure de tota nostàlgia o victimisme.

S’ha dit que la prosa de Dovlàtov es cristal·lina i, certament, defuig qualsevol vestimenta literària supèrflua. No fa cap concessió al formalisme, sinó que s’apropa tant com pot a l’oralitat. Aquest estil tan directe i sec casa molt bé amb el contingut narratiu, que és ple d’alcohol, d’amistats masculines, de baralles, però també de molt d’humor, un humor molt fi, irònic i irreverent, que de tant en tant es gira cap al mateix país o al mateix autor i agafa un to desesperat. Com quan explica la resposta que donà l’historiador Nicolai Karamzín fa dos-cents anys quan van demanar-li que amb quatre paraules expliqués què passava a Rússia: “―Que roben.”

Els relats se succeeixen com flaixos de llum sobre la realitat russa, no hi ha un continu narratiu sinó que la reflexió s’interposa constantment a una narració fragmentària, i aquest trencadís acaba dissenyant un quadre esperpèntic de la realitat soviètica: beguda, estraperlo, molta desil·lusió i indiferència… Però tot s’aguanta per aquest estil pur, ple de tensió, probablement la mateixa tensió que feia que Dovlàtov resistís aquella cursa d’obstacles que va ser la seva vida. Quan es troba davant d’un comandant del KGB amb la carpeta gruixuda que porta el seu nom diu: “Observava fixament la carpeta. Sentia el que sentiria un porc, posem per cas, en una carnisseria”. És així d’incisiu, amb una ironia excel·lent, que sovint ens fa riure de debò. En la més pura tradició russa de Gógol i Bulgàkov, trobem, combinat amb molt de vodka, l’amor a la terra i un aire de tristesa. No és en debades que comença amb una citació d’Aleksandr Blok: “… Fins i tot així, Rússia meva, ets el país que més m’estimo…”.

La reflexió final que clou el llibre és molt bonica. Dóna compte de la necessitat que sent tot escriptor, sobretot l’escriptor exiliat, d’abocar el seu passat en un llibre, de posar-hi l’essencial, com allò que posem en una maleta: “No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta.” Tant de bo els de LaBreu continuïn editant Dovlàtov!

Glòria Farrés és doctora en filosofia (UAB, 2005), traductora i crítica literària

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per