dimarts, 12 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Les flors del mal

El 23 de juny de 1857, Charles Baudelaire publica Les flors del mal. Un llibre que, en principi, s’hauria d’haver anomenat Les lesbiennes o Les limbes. Aquesta obra esdevé el referent d’un nou moviment cultural conegut com a “simbolisme” i és la responsable que el seu autor sigui conegut amb el sobrenom de “el poeta maleït”

En aquesta primera edició, hi trobem un centenar de poemes repartits en cinc grups, titulats: Spleen i ideal, El vi, Flors del mal, Revolta i La mort. En canvi, en la segona versió (1861), hi manquen sis poemes censurats per ultratge a la moral pública i se n’hi afegeixen trenta d’agrupats en una nova secció, Quadres parisencs. I, finalment, en la tercera i definitiva edició, publicada ja pòstuma (1868), hi trobem uns cent cinquanta poemes, incloent-hi els sis censurats i un nou grup, que havia estat publicat originalment a Bèlgica sota el títol Les brases.

En el pròleg, format per deu quartets de rima consonant i titulat –significativament– Al lector, Baudelaire ens introdueix en el seu món creatiu, tot assegurant que l’ésser humà és roí i pervers. I, de fet, després d’haver tastat tots els pecats, en un intent de trobar consol a la buidor de la vida, l’home es precipita en l’insondable abisme de l’avorriment i del tedi. Fins al punt d’esdevenir simples titelles, els fils de les quals són moguts per un Satanàs omnipresent: “C’est le Diable qui tient les fils qui nous remuent!”.

En concret, cadascun dels apartats de l’obra descriu alguns dels camins que l’autor intenta explorar en el va intent de trobar sentit a la vida. Primer, en la bellesa, en l’erotisme i la sensualitat d’un món de drogues i de prostitució. Després, en la ridícula sofisticació de la vida urbana. Més tard, en el vi que Déu ens ha ofert per ofegar –sempre massa breument– el dolor de viure. Posteriorment, en l’aparent major puresa i sensibilitat del lesbianisme. I, fruit de la constatació de la tristesa de la condició humana i de la injustícia social, critica Déu i lloa la figura de Satan. Finalment, reivindica la Mort com l’únic veritable consol que ens allibera del fàstic de viure.

D’alguna manera, potser podríem afirmar que es tracta d’una obra amb un contingut recargoladament romàntic i amb una finíssima expressió clàssica. El 1886, en el Manifest literari, Jean Moréas defineix el simbolisme com “l’enemic de l’ensenyament, la declamació, la falsa sensibilitat, la descripció objectiva” i assegura que “Charles Baudelaire ha de ser considerat com el veritable precursor del moviment actual”.

Aquest article és una iniciativa conjunta de l’ACPG

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per