dissabte, 21 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Més “Vida de lingüista”

Confegint mots encreuats em trobo sovint (a partir de la base de dades que faig servir) amb paraules que desconec perquè no les he sentides ni llegides mai: atanor, bromació, errívol… És una de les virtuts que té aquest joc: s’aprenen termes que vés a saber quan et faran servei. De vegades, la realitat m’il•lumina conceptes que només m’eren familiars entre quadrets, com ara l’any passat, quan a la Xina va esclatar la revolta dels uigurs, que per a mi només eren una tribu d’origen turc que vivia als crucigrames i que sempre definia amb la brometa suada dels iogurts.

Però no tots els mots nous són d’aspecte tan estrany. Uns que sempre em sorprenen són un subgrup dels adjectius acabats en –or/-ora: acabador, amagador, calçador… Formalment, són idèntics als substantius corresponents (un acabador fóra una mena d’escorxador, un amagador és un amagatall…), però el significat és ben diferent, perquè el sufix indica ‘que es pot’: que es pot acabar, que es pot amagar, que es pot calçar (es diu, per exemple, d’una criatura que ja té prou edat per dur sabates: “Demà anirem a la sabateria, que aquesta marreca ja és calçadora”). No n’hi gaires, però si apareixen al diccionari és perquè en algun racó del domini lingüístic es fan servir, i als altres parlants ens xoquen precisament per això, perquè no els gastem. És com ara l’adverbi adés (‘en un temps passat o futur molt pròxim al present’), que als barcelonins ens sembla un arcaisme però a indrets com Puig-reig, per exemple, és perfectament viu: “Adés anirem a dinar i així no rondinaràs més”.

Doncs vet aquí que el lingüista es pot trobar tranquil•lament gaudint del tempo reposat de les vacances en companyia d’amics menorquins, fent-la petar sense més pretensions que acompanyar la posta cap a les dolçors de la nit, quan, al•ludint a uns sobtats canvis d’humor de sa companya, l’hoste ciutadellenc pot deixar anar aquesta observació: “És que quan fa aquestes coses no és aguantadora”, i continuar com aquell qui res. La conversa pot seguir fluint, convidats i amfitrions poden aprofundir en l’amistat que els uneix i l’amor pel bon menjar, però el lingüista no. Ell ja no sent res: l’atenció li ha quedat clavada en aquest aguantadora, un fòssil meravellós però ple de vida que vol dir “no es pot aguantar” i que ell, gracienc, hauria formulat amb l’expressió “no hi ha cristo/déu que l’aguanti”, que ara li sembla que desprèn un evident tuf de forasterisme. Sovint, no poder apagar l’àudio de les orelles és un veritable turment, però hi ha dies que es transforma en un goig.

Aquest article és una iniciativa conjunta de l’ACPG

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per