dilluns, 20 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

No sé què diu

Tots els articulistes han passat per l’experiència de no trobar tema i construir un article precisament sobre això: l’hora de lliurar l’escrit s’acosta, la realitat no ofereix cap excusa prou interessant per dedicar-hi quatre ratlles i el tacafulls mareja i mareja la perdiu fins que aconsegueix omplir el nombre d’espais assignat. I tal dia farà un any.

Però hi ha una excepció: els qui escrivim sobre llengua (som gaires, per cert? Si cap lector amb traça per navegar es vol prendre la molèstia d’esbrinar-ho, que m’ho enviï a pauvidal@josoc.cat i li quedaré molt agraït). Si mai ens queda la ment en blanc, res més senzill que baixar al carrer i mirar de fer vida normal. El tema saltarà immediatament.

Jo ahir em trobava en aquest destret, i dues noies m’han ajudat a superar-lo. A la tarda, en un estanc, una joveneta m’assalta proposant-me que tasti una marca nova de tabac que promocionen. En castellà. A la meva contesta en aquests casos (“No sé què dius”), em repeteix la pregunta idèntica. Té accent argentí. Jo replico fent cara de badoc, perquè s’adoni que no l’he entesa. Llavors decideix que sóc subnormal i ho escurça: “Fum?”, pronunciat fiúm, vagament a l’anglesa. Jo dic que sí, que fíum (és obvi, si no què coi hi faig en un estanc?), i quan per tercera vegada repeteix la pregunta inicial, remato amb una altra fórmula per tancar la conversa: “Noia, en castellà no t’entenc”, i passo enllà. Ella és de les que s’ofenen i rondina una mica (“Qué mala educación, es increíble!”), però en veu baixa.

La segona ensopegada és l’endemà al matí, en una botiga de llenceria. Estic remenant gènere de fa estona quan sento una veu una mica massa alta (deu ser que els nois que estem massa estona remenant calces som sospitosos) que diu: “¿Le puedo ayudar en algo?” Capto perfectament que va per mi, però no em giro. La veu s’acosta i em repeteix la pregunta, també idèntica. Ara sí que m’haig de girar, i etzibo la fórmula: “No sé què diu”. Per tercera vegada m’interpel·la en castellà. Ara vario la resposta: “No parles català?” Queda parada, em mira amb desconcert (segurament no s’hi deu haver trobat mai i triga una centèsima de segon a decidir com es reacciona a una situació així) i finalment replica: “Bueno, ya le atenderá mi compañera si lo desea”, recalcant el ‘si lo desea’ com per dir fes-te fotre. I marxa.

Sóc conscient que són dues anècdotes perfectament insubstancials, i que cada dia se’n produeixen a cabassos (ho espero, almenys) a tot el país, però us havia de posar en situació per a la reflexió que vull fer. Que ara ja serà el pròxim dia, és clar.

Aquest article és una iniciativa conjunta de l’ACPG

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per