dimarts, 24 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

“Prefereixo fer de dolent”

Pablo Derqui

Pablo Derqui, més conegut per ser l’Enric, el metge de Ventdelplà, ens parla de la pel·lícula ‘Los ojos de Julia’ que ha protagonitzat, juntament amb Belén Rueda i Lluís Homar, i de la sèrie ‘Hispania’ d’Antena 3.

Quan vas saber que et volies dedicar a la interpretació?
Jo vaig estudiar en una escola on féiem teatre i m’hi vaig trobar. Estava estudiant la branca de lletres de l’institut i hi havia un grup de teatre en el qual tothom hi era i ens ho passàvem molt bé. Vaig veure que se’m donava bé. No tinc antecedents familiars, però se’m donava bé i era graciós. Vaig acabar fent teatre a l’escola.

I després de l’escola?
Quan vaig acabar l’escola, no sabia ben bé quina carrera triar. Com que no tenia referents a casa, ni jo mateix em plantejava fer d’actor, vaig estudiar la carrera que menys em desagradava, que va ser Humanitats. Ho vaig disfrutar molt, però quan acabava no sabia què fer. Sempre tenia la interpretació sota l’orella i sempre havia alternat l’estudi amb estar a escenaris, cantant, sobretot en grups de música. Sempre em cridava de manera natural. Llavors en acabar la carrera vaig veure que certs companys es van presentar a les proves de l’Institut del Teatre i vaig pensar de provar-ho. Ho vaig provar i vaig entrar.

Com van ser els inicis?
Recordo que el meu primer muntatge va ser amb la directora Sílvia Ferrando. Vam fer una obra al Lliure. Vam fer La tempesta de Shakespeare que va ser la seva tesina. Després també vam fer uns treballs com els que ara anomenem radicals lliures. El primer gran muntatge va ser Els justos d’Albert Camus.

Has fet teatre i cinema. Amb què et quedes?
Ara mateix el que més em pica és el cinema perquè no l’he tastat tant. Casa meva és el teatre, jo m’he format amb el teatre, i és el que més m’agrada i amb el que més gaudeixo. El cinema té unes altres característiques, però he descobert que també m’agrada molt. Tinc moltes ganes d’aprendre’n més. El que em crida ara és el cinema, però on em sento més bé és el teatre.

Tens alguna tècnica per a preparar-te els personatges?
No tinc cap tècnica. A més, el teatre, el cinema i la televisió són bastant diferents, sobretot a l’hora de preparar-t’he, i cada personatge et requereix unes maneres. El que marca més és com el director et planteja el personatge. El que faig, per exemple, és memoritzar els textos en moviment. Jo nedo, i repassar el text nedant, és boníssim. Si te l’aprens parat, quan et poses en moviment, el text se t’oblida. El mateix passa quan te l’aprens sense la rèplica del company, després quan assages amb ell, perds el fil. Quan més inputs tens quan t’aprens el text, millor. És clar, que cada actor té la seva manera i aquesta és la meva.

Tens algun actor o alguna actriu que sigui el teu referent a l’hora d’interpretar?
Fa poc he vist la pel·lícula El dubte on hi surt Meryl Streep que em sembla la millor actriu que existeix. També hi surt Philip Seymour Hoffman, és un dels grans. És un pols entre aquests dos grans actors.

Amb quin actor o actriu t’agradaria treballar i encara no ho has fet?
Amb la Meryl Streep. Jo pagaria per treballar-hi (riu). De l’escena catalana, n’hi ha moltíssimes. Per exemple, amb en Francesc Orella o en Lluís Homar. Hem fet pel·lícules junts, però no hem coincidit en escenes. Són dos referents en teatre i cinema d’aquí. Amb en Lluís Homar, per fi, coincidirem a Hispania.

I amb algun director?
Hi ha la possibilitat de fer alguna cosa amb en Julio Manrique i tinc moltes ganes de treballar amb ell. Ara mateix ell està preparant L’hort dels cirerers.

A la pel·lícula Los ojos de Julia ets el dolent. Com et vas preparar per aquest paper?
És una pel·lícula que està feta com una muntanya russa perquè t’ho passis bé, sense cap pretensió d’anar més enllà. Jo crec que està ben aconseguida i el Guillermo del Toro ha fet molt bona feina. A l’hora de preparar el personatge, jo em vaig deixar portar per ell. La pel·lícula és un thriller clàssic que utilitza els estereotips del gènere. Sense perdre de vista això, sortim una mica de la normalitat. Intentem buscar el monstre, des del punt de vista humà. Sabíem que havíem de fer un monstre, però també volíem trobar-li la seva debilitat. Fer que el públic pogués empatitzar una mica amb aquest personatge. Quan veus un monstre i sents pena per ell, encara fa més por perquè l’entens i llavors et reconeixes una mica.

El teu personatge se’l veu poc de la cara. Això va representar un hàndicap per la teva tasca d’interpretació?
Sí, per mi i per molts dels actors perquè hi ha un moment en què no es veu la cara de cap. En el meu cas, el director em deia que no se’m veia, però que al final de la pel·lícula tindria tres escenes de Hamlet seguides. Però vaja, a mi ja m’agrada, de fet com està construïda la pel·lícula té tot el sentit.

Com animaries a la gent que anés al cinema a veure aquesta pel·lícula?
Jo crec que és una pel·li per a passar-s’ho molt, molt, molt bé. Una pel·lícula per sortir del cinema i estar content d’haver pagat uns euros per haver pujat en aquesta muntanya russa.

Ara s’ha estrenat la sèrie Hispania d’Antena 3 en què interpretes a Héctor. Què ens en pots dir del teu personatge?
Bé, aquest també és un personatge dolent. M’estic començant a encasellar amb personatges dolents (riu). Héctor és el “sal i pebre” dels hispans perquè tots són molt bons i molt morals, ell, en canvi, és un supervivent. Ell té claríssim que és impossible guanyar a Roma, està allà perquè li convé, però esperant el moment per vendre’s als altres. Jo crec que és el més realista.

És més divertit fer de dolent que de bo?
I tant, moltíssim més. Dóna més marge per a mostrar clars i obscurs. Prefereixo fer de dolent.

Podríem dir que Ventdelplà et va fer ser més popular a Catalunya. Creus que és això el que et va donar aquesta sèrie?
Sí. Jo portava molt temps en el teatre, però, en proporció, hi ha menys gent que hi va. En canvi, la televisió es nota molt l’augment de la fama i l’impacte que té. Al principi fa una mica de ràbia, però és totalment comprensible i, possiblement a mi em passaria el mateix si no em dediqués a això.

Lloc i data de naixement: Barcelona, 1976
Un grup de música: Radiohead i Paolo Nutini
Una pel·lícula: Lolita, d’Stanley Kubrick
Un llibre: La crónica del pájaro que da cuerda al mundo, d’Haruki Murakami
Plat que cuines millor: les amanides de tot tipus
Una mania i una qualitat: recollir i fregar els plats de seguida que acabo
Un somni: poder triar els meus projectes i poder-te enamorar del que estàs fent sempre
Un viatge: m’agradaria fer el transiberià
Tens fama de ser molt… nerviós

Per Mònica Puntí | ACPG

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per