dilluns, 20 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Redempció

Vaig despertar sobresaltat, com recent parit des d’un somni. No sabia ben bé on era, estava totalment confús, perdut. A prop hi havia altres persones tombades en llits paral·lels al meu, algun crit al fons.

Estava suant, vaig intentar aturar una gota que rodolava pel front cap als ulls i va ser quan vaig adonar-me que unes corretges als canells no em deixaven separar les mans de les baranes del llit.

Va apropar-se un infermer a donar-me unes pastilles amb un got d’aigua. Al explicar-me que els pares m’havien trobat a casa, tirat al terra i cridant com un boig que m’espolsessin els escarabats de cuina de sobre, vaig recordar de cop el terrible episodi al que feia referència.

Havia estat bevent, era costum des de feia ja un parell d’anys. La novetat és que aquest cop se me’n va anar la ma. A part de beure al bar d’en Pete el que vaig poder pagar amb el que em van donar al Rapid Cash de la cantonada per unes joies de la meva mare, al arribar a casa vaig recordar que tenia una ampolla de whisky amagada per algun lloc. Amb el que duia a sobre no recordava on l’havia deixat, així que vaig haver de dedicar-li una bona estona. Després de regirar armaris i prestatges desfent per complert la casa, fent voleiar llibres, figueretes i làmpades, Dionís il·luminà breument el meu record i la vaig trobar dins la cisterna del vàter. La pesada de la meva mare, amb l’excusa de ajudar-me a netejar la casa, s’escolava a la meva intimitat i em treia totes les begudes alcohòliques que queien al seu abast.

Estava obligat a amagar-les i, com feia temps que no apareixia cap en els seus registres habituals, els pares pensaven que poc a poc superava la meva addicció.

Pobres il·lusos, no entenien què dur és sortir al carrer cada matí i enfrontar-te a un nou dia ple d’obligacions i de reptes. És més, no sabien què dur és despertar cada matí.

Amb el meu tresor entre les mans, vaig seure al sofà del menjador i vaig dedicar-me per complert a buidar-la got a got. Suposo que vaig adormir-me unes 7 o 8 hores, a la tele passaven un d’aquells programes-concurs de merda per robar-li els diners a la pobre gent. No sé quin collons de nom d’home que no contingui cap A per guanyar 3000 euros.

Seguia al sofà, necessitava una copa, l’ampolla era més seca que la meva gola. No tenia res més a casa, ni un cèntim per poder anar a comprar-me una altre ampolla. Tampoc necessitava tant, fa temps que bevia whisky de garrafó, les marques o la qualitat m’importaven ben poc mentre fos whisky, així que amb pocs calés ja feia.

M’hauria anat bé guanyar aquell coi de concurs!! Quantes ampolles hauria pogut comprar?

Vaig estar immòbil una llarga estona allà assegut. Recordo que només podia pensar en com aconseguir una copa. Una miserable copa de merda! És tan difícil d’entendre-ho, tot hauria sigut tan fàcil si hagués tingut una altre ampolla de whisky. Estava rascant-me el braç nerviós, suava i tenia el pols accelerat. De cop vaig adonar-me que a la pared al costat de la tele hi havia un forat, no gaire gros, un petit forat. Un escarabat de cuina va sortir de dins i va començar a pujar per la pared cap al sostre. Al moment, un altre va seguir-lo. I un altre, i un altre, i tot d’una sortien en grup, eren molts, centenars, potser milers que sortien i començaven a escampar-se pel menjador.

Vaig notar un pessigolleig a la panxa i vaig aixecar-me la camisa, tenia tot ple d’escarabats de cuina corrent sobre meu, de cop un nombrós grup estava corrent entre els meus cabells preparant-se per envair la meva cara, vaig començar a cridar demanant auxili al temps que saltava del sofà per fugir d’allà. Al córrer cap a fora, vaig tombar el cap per veure si venien cap a mi, al tornar a mirar endavant vaig donar-me un fort cop al cap amb el canto de la porta que estava mig oberta quedant estabornit i amb trau profund al cap. El següent que recordo és la meva mare dient-me que si estava bé, què havia passat, i jo perdent el coneixement un altre cop mentre li suplicava que em treies els escarabats de cuina.

Els dies a l’hospital, a rehabilitació alcohòlica, van ser molt durs. Els pares van aparèixer la mateixa tarda que vaig despertar. El pare va sermonejar-me molt durament i dient que els havia trencat el cor, agafà la mare que plorava i van marxar d’allà dient que no tornarien.

Van complir exactament la promesa, en els dos mesos que vaig estar allà no van tornar a visitar-me i no vaig saber res d’ells. De fet, no va venir absolutament ningú a visitar-me. Tots els meus amics ja havien llençat la tovallola davant d’un borratxo que només els portava problemes molt abans que ho fessin els meus pares.

No et pots imaginar com va ser de difícil tornar a sortir al carrer al rebre l’alta mèdica.

A l’hospital ja havia estat pensant el que hauria de fer i ho tenia clar, així que vaig dirigir-me a casa amb pas ferm.

Quan vaig entrar, el pis estava tal com l’havia deixat, destrossat i fet una merda. Vaig suposar que el pare no va permetre que la mare vingués a netejar-lo.

Vaig dirigir-me a l’altell de sobre l’armari del meu dormitori per agafar la petita caixa de seguretat que tenia amagada. De dins vaig treure una petita pistola que m’havia regalat l’avi feia un munt d’anys. Va dir-me que era la pistola amb que havia lluitat a la guerra civil i que volia que la tingués. No estava registrada i només ho sabríem nosaltres.. Si hagués sabut el què em proposava fer amb la seva pistola segur que no l’hauria rebut d’herència.

Vaig anar a seure al sofà del menjador disposat a engegar-me un tret al cap. La idea del suïcidi havia estat jugant un estrany joc de seducció amb mi durant la meva estada al hospital.

Mentre hi posava les bales vaig sentir:

-Vols dir que ho faràs?- era el meu altre jo, el que venia tocant-me els collons feia massa temps.

– I tant, ara ho veuràs – vaig respondre amb la veu carregada de ràbia.

– Jo no n’estaria tant segur, sempre has sigut un covard – i una rialla escandalosa va anar engrandint-se dins el meu cap.

– Vols una copa?, has de adonar-te que per tirar el teu pla endavant necessites una copa, millor una ampolla- un altre cop la maleïda rialla va aclaparar-me.

– No necessito res, estic decidit – va ser la meva resposta mentre les mans començaven a tremolar-me i algunes bales caigueren a terra.

– Ho veus, sempre has tingut por a fer les coses, has sigut un covard. No vas enfrontar-te al teu company que et passava pel damunt i vas perdre aquella bona feina.Vas perdre aquella noia tan maca de qui estaves perdudament enamorat per la teva por a dir-li que l’estimaves. Bé si vas fer-ho, el dia que vas decidir fer una “copeta” per envalentir-te i al final anaves tan borratxo que vas fer-li fàstic.- afegí amb to burleta.

– Deixa’m en pau, feia temps que no m’emprenyaves. Ja pensava que havies marxat – vaig dir-li seriosament mentre sentia que la pistola cada cop pesava més a la mà.

– Apa! No tens collons i ho saps. Anem a fer una copa que et doni la determinació que et manca. Apa, anem, no ho rumiïs més, ho saps!! – era aquella veu encisadora que va aparèixer un dia al meu cap per turmentar-me, per deixar-me clar a quin nivell de fracàs havia caigut feia temps.

– Si no tinc un cèntim! Què vols que faci? – cada cop veia més clar que ja havia perdut un altre cop.

– Ja ho saps molt bé el que has de fer i d’on treure cales per una ampolla, no cal que t’expliqui cada cop el mateix – va escridassar-me.

Vaig agafar un abric i vaig posar la pistola a la butxaca dirigint-me al carrer. Vaig enfilar carrer avall seguint les ordres internes que el meu altre jo dominant m’indicava.

Vaig aturar-me a l’aparador de la botiga per mirar si no hi havia algú més a dins.

Quan vaig estar segur, vaig decidir-me a entrar. Amb pas ferm em vaig plantar davant d’aquell vell, entre nosaltres només hi havia un petit taulell. Vaig ficar la mà a la butxaca decidit i vaig treure la pistola posant-la davant del pit del vell.

– Mestre, quan me’n dona per la pistola? – vaig preguntar-li mentre mirava desconfiat cap a la porta.

El vell no va dir res, agafà la pistola de la meva mà i es dedicà a examinar-la.

– 150 euros – digué sense mirar-me.

– És una misèria – vaig respondre nerviós.

– Quant fa que no es dispara aquesta arma? Et pago massa i tot sense saber si funcionarà, no és un tema negociable, no et dono ni un cèntim més. – digué seriós.

– – D’acord, pagui’m!

– – Fins aquí aquesta merda d’història, ja veus que el meu problema m’ha salvat la vida encara que el preu es massa gran, no et dono més la tabarra, Pete. Posa’m l’última i em vens dues ampolles per endur-me a casa.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per