diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Rubem Fonseca, una prosa esmolada

Enguany, s’ha publicat El cobrador (Labreu Edicions), un recull de deu relats del brasiler Rubem Fonseca (Juiz de Fora, 1925). La lectura d’aquests contes esfereïdors, des del primer fins al darrer, és una passejada pel pitjor costat de la condició humana. Els homes hi són descrits com animals violents que viuen enmig d’un món fet d’assassins, policies, prostitutes i pobres. S’ha dit que és l’escriptor brasiler contemporani que millor descriu la pobresa que hi ha al Brasil pel seu estil cru i perquè imposa un temps narratiu impertorbable, molt adequat a l’escenari que relata. Són, doncs, contes molt durs, però que el lector acaba apreciant de debò per la pulcritud estilística i la passió que contenen.

Rubem Fonseca va estudiar dret, va exercir de policia durant sis anys a Rio de Janeiro i va fer moltes altres feines abans de començar a publicar, a trenta-vuit anys. Creu, com Joseph Brodsky, que la veritable biografia d’un escriptor es troba en els seus llibres. Certament, la temàtica i l’estil de la majoria dels contes d’El cobrador exhalen un perfum de novel•la negra que l’apropen a aquest gènere sense arribar mai a ser-ho, ja que contenen un component psicològic i emotiu que l’apropen al bo i millor de la literatura moderna. Es tracta d’una prosa punyent, esmolada, sovint caòtica, amb aparença de ser escrita a raig, sense embuts, en primera persona, plena d’arravatament i de violència, sexista, emmarcada sempre en un escenari urbà. No s’estalvia res al lector de la cruesa d’allò que es narra, i se’ns fa entrar de cop en la història, des de l’angle més fred, en una nuesa aclaparadora.

El primer conte, «Pierrot de la Caverna» és ja tota una declaració de principis d’allò que anirem trobant. És el monòleg interior dictat a una gravadora d’un escriptor amb tendències pedòfiles. De fet, al llarg dels contes, anem baixant cap als diferents cercles de l’infern: pedofília, avortament, incest, suïcidi, traïció, assassinat… Hi ha, al costat d’aquesta violència, la imatge d’un Brasil efervescent, en el qual la vida es viu al límit. L’atmosfera brasilera, plena de colors i passió, l’anem trobant en els estranys noms dels peixos cuinats al restaurant, en les fruites exòtiques desconegudes, en la descripció sensual de les dones, en els escenaris immensos de l’Amazones… però també, en els barris pobres, en les clíniques d’avortament, en els asils, en la revenda d’armes, etc. Hi ha, per sobre de tot, constantment en cada paràgraf, una passió que el mateix text defensa des de les primers línies: “Hi ha persones que no es lliuren a la passió, la seva apatia les porta a triar una vida rutinària, on vegeten com “pinyes tropicals en un hivernacle”, com deia el meu pare. Pel que fa a mi, el que em manté viu és el risc imminent de la passió i els seus coadjuvants: amor, odi, goig i misericòrdia”.

Ara bé, cal afegir que, enmig d’aquesta violència incessant, precisament pel talent descriptiu de Fonseca, capaç d’endinsar-se a fons en la psicologia dels personatges, sorgeixen de tant en tant alguns brots de tendresa, unes aproximacions delicades, contingudes, que, enmig d’aquella atmosfera brutal, commouen profundament. És el cas del conte “Atestat d’incidències” o també, i especialment, “Onze de maig”, en els quals la simple descripció dels fets (apallissament d’una dona per part del seu marit, atropellament d’un infant, suïcidi d’un pare de família, desemparament de la gent gran en els asils…) posa a la llum situacions terriblement commovedores.

Entre els relats que conté, n’hi ha un titulat “Mandrake”, que relata la investigació d’un assassinat. El personatge de Mandrake és antològic: un advocat faldiller, cínic i amoral, però cinèfil, jugador d’escacs, a més d’un gran coneixedor del submón carioca. No és estrany que Mandrake fos transformat en una sèrie per a la televisió. Però el plat fort és, sens dubte, el plat final, la narració que dóna títol al recull: “El cobrador”. No en diré gairebé res d’aquest conte, convé llegir-lo. No arriba a les vint pàgines, però aquí l’estil és més esmolat que mai, més directe, més sec, més precís, per descriure un d’aquells personatges joves que desperten una gran fascinació: un psicòpata mogut per un gran ideal que, com a ideal, és legítim.

Celebrem, doncs, aquesta traducció de Rubem Fonseca, que arriba feliçment per primer cop a la nostra llengua de la mà de Josep Domènech Ponsatí. Tot i que no és de lectura fàcil, el recomanem amb entusiasme, perquè és un llibre ple de vida, que mostra el costat més salvatge i brutal de l’existència.

2 comentaris per a “Rubem Fonseca, una prosa esmolada”

  1. Olga ha dit:

    L’entusiasme s’encomana!

  2. […] que em mossegui un mico? D’un company teu de col•lecció, el Fonsi. Sí, el Fonsi és en Rubem Fonseca, així com tu ets el Dov, el Herbert és el Herbert o el Dürrenmatt és en Dürren. Així són […]

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per