dilluns, 24 de juny de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Una dècada sense el Dr.Calvo

Foto: El Dr.Gonçal Calvo

Aquesta setmana es compleixen 10 anys de la mort del Dr.Gonçal Calvo. El proper dissabte, 19 de juny, Argentona recordarà la seva figura amb un seguit d’actes al CAP que duu el seu nom, a partir de dos quarts de set de la tarda, amb la descoberta d’una escultura de bronze del Dr.Calvo, obra de l’escultor Ramon Aumedes i cedida per Isabel Vergés i família. També hi haurà parlaments a càrrec de l’alcalde D’Argentona, Pep Masó, entre altres personalitats, i una interpretació musical de Gonçal Calvo i Pérez al violoncel. A les 8 del vespre, l’Església Parroquial de Sant Julià acollirà una missa en memòria del doctor, amb la participació del Cor Madrigalista de Mataró.

Per la seva banda, l’entitat de medi ambient, Natura ha recordat avui la figura del Dr. Calvo destacant que “va ser un dels primers argentonins que va defensar aquest territori de les agressions ambientals que haguessin pogut malmetre la qualitat de vida dels argentonins i maresmencs i el seu paisatge”. Aquesta entitat maresmenca recorda que el doctor va ser “fonamental” en la lluita per evitar un abocador de residus urbans a la Serra de Cabanyes, l’urbanització “salvatge” del municipi i a més va ser un dels fundadors de l’Associació de Veïns d’Argentona. Fins i tot, quan ja estava malalt, encara tenia ànims i temps per defensar els carrers i avingudes arbrats, “com una manera de fer Argentona més saludable”, subratllen. Per Natura, la lluita del doctor és “un exemple a seguir”.

Biografia

El Dr. Gonçal Calvo i Queraltó va néixer a Barcelona el 12 de novembre de 1927. Es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona l’any 1951, es va especialitzar en medicina interna l’any 1973 i en medicina familiar i comunitària l’any 1991.

Va arribar a Argentona el 15 d’octubre de 1953 i va començar a exercir com a col·laborador del Dr. Vintró. Des d’aquells primers moments, ja va manifestar la seva voluntat de fugir de la massificació i burocratització, en les quals començava a caure la pràctica professional dels metges de capçalera a les grans ciutats, per poder de dedicar-se a la visita minuciosa, global i continuada – a fer de metge de malalts i no de malalties – que només un poble petit li permetia. Eren temps de precarietat tècnica i aïllament professional que el Dr. Calvo va poder superar dedicant moltes hores, de dia i de nit, a l’atenció dels seus pacients i la pràctica de les activitats de formació continuada que considerava més adients a cada moment. No va passar ni un sol any de la seva vida laboral en què no estés inscrit i participés activament en programes de reciclatge.

Aquesta doble capacitat de donar una atenció acurada als pacients i saber-se mantenir al dia en les habilitats tècniques i els coneixements científics li va permetre afrontar amb èxit les dècades dels seixanta i els setanta, tan difícils per als metges de capçalera a causa del creixement explosiu del sector hospitalari en detriment d’una atenció primària que va començar a involucionar d’una manera alarmant.

El Dr. Calvo va ser un dels representants més destacats d’aquell reduït grup de metges de capçalera capaços de defensar, amb orgull i en una situació molt adversa, la importància de la seva tasca i de demostrar que podien mantenir i incrementar un gran prestigi professional, social i humà dins les poblacions on prestaven els seus serveis.

Va saber ensenyar sense ostentacions i aprendre amb humilitat dels companys més joves que van treballar al seu costat i que foren molts en quaranta-quatre anys d’exercici. Tots en conserven un bon record i alguns d’ells van voler estar al seu costat i assistir-lo en les últimes hores de vida, la matinada del 17 de juny, al seu domicili d’Argentona.

El seu matrimoni amb Isabel Vergés, filla d’una coneguda família argentonina, el va ajudar a integrar-se plenament a la vida social local. Van crear i tirar endavant una gran família: deu fills; en Gonçal comentava amb ironia, en una recent entrevista: “Jo estava sempre de guàrdia i a les nits em cridaven moltes vegades. Quan tornava feia molt de fred… així van anar venint els fills”.

La seva gran dedicació a la feina i a la família no van impedir-li trobar hores per dedicar-se a les activitats cíviques, polítiques i socials. Va ser president de l’Associació de Veïns d’Argentona que va ser molt activa i que va aconseguir importants millores per al poble a l’època, especialment difícil, del final de la dictadura franquista i va donar suport a moltes activitats clandestines cosa que li va costar detencions i expedients.

Va ser un dels primers argentonins a afiliar-se a Convergència Democràtica de Catalunya. Passats els primers anys de transició a la democràcia va anar abandonant l’activitat política per centrar-se més en tasques socials exercides a través de l’organització de Càritas Parroquial a la qual estava molt lligat a causa del seu catolicisme practicant i cristianisme militant.

La seva jubilació, l’any 1977, va coincidir pràcticament amb l’inici de la malaltia que li havia d’ocasionar la mort pocs anys després; passats uns primers mesos d’enfonsament, el seu tarannà emprenedor i altruista el va ajudar a seguir endavant mantenint algunes de les seves activitats cíviques i socials i acceptant entrar a formar part de l’actual Assemblea de Compromisaris i de la Junta Comarcal del Maresme del Col·legi de Metges.

Malgrat la seva llarga malaltia, va assistir a totes les reunions i participar en totes les tasques que se li van encomanar demostrant, una vegada més, el seu esperit de sacrifici i la seva gran capacitat de treball.
Va rebre en vida i seguirà rebent, a títol pòstum, tota mena de distincions: va ser nomenat fill adoptiu d’Argentona i va rebre el Premi Dr. Jaume Esperalba de la Filial del Maresme de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, l’any 1993, amb el qual es reconeixien quaranta anys d’una excel·lent carrera professional.

Font: Joan Guri | comb.cat

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per