“La pedagogia és la fascinació pel creixement de l’altre”. Max Van Manem

Què volem dir quan parlem d’escola oberta? Oberta a qui?, Oberta cap a on?, Oberta de cara a què?

Probablement tots hem llegit o escoltat alguna vegada la definició d’escola oberta: “… és aquella que ofereix un servei públic que respon al dret que tota persona té a l’educació…”.

Ara bé, com la majoria de definicions, això és un calaix molt gros  on faríem bé d’ordenar-lo una mica i deixar alguns conceptes ben delimitats i clars.

A qui?
Una escola oberta per a tots, per tothom, on hi pot entrar qualsevol persona sense impediment de cap condició, ni de raça, color, condició social, religió, cultura o pensament, que ofereix per sobre de tot la possibilitat, l’espai, l’oportunitat i sobre tot l’actitud d’oferir les condicions necessàries perquè una persona accedeixi a l’educació, que és un dret almenys, en la nostra societat.

Cap a on?
Una escola oberta buscant continuament l’adaptació, el paral·lelisme, la relació, la complicitat amb el moment actual de la nostra societat i dels temps que corren. Una escola que no estigui desfasada amb el moviment i les inèrcies que descriuen el món d’avui.

De cara a què?
Una escola oberta no únicament a les persones, sinó una escola oberta de cara al progrés, als canvis constants en una societat i un món constant, oberta al coneixement, oberta a les idees i a la divergència d’opinions, oberta al respecte i a la tolerància. En definitiva, oberta al món.

I alhora d’endreçar tot això, dos punts claus: hem de tenir clar el que no és una escola oberta. Aquesta no és un espai físic amb un conjunt de persones que hi treballen que estan al servei de la gent per haver de satisfer qualsevol demanda, vingui d’on vingui i suposi el que suposi, que aquestes facin; una escola oberta no és “can seixanta” i sota el paraigües d’escola oberta no ha de significar que sigui un supermercat on el ciutadà pot “comprar” el que vulgui o exigir el que vulgui. Que l’educació sigui un dret no significa que sigui un “menú” a la carta. Que sigui un dret ja implica que també hi ha el revers en aquesta condició: el deure.

L’altre punt clau és l’equilibri: l’equilibri entre el servei que s’ofereix, entre els drets i els deures de totes les persones que conviuen en la societat educativa i entre un estil propi d’impartir aquesta educació. Amb un estil propi ens referim a una línia d’actuació, una manera de fer, un tarannà, un nord, o una brúixola si voleu. Una escola oberta a tothom i amb la intenció d’oferir un servei a tothom no implica ni significa una absència de tots aquests punts que esmentàvem més amunt. Apte per tots els públics no significa que no hi hagi una intencionalitat, una “marca de la casa” que pot acontentar o satisfer a tothom. És una opció, una alternativa, una possibilitat. I és de societat avançada i moderna entendre que en un món complex i variat com el nostre és bo i útil que existeixi una variabilitat en les alternatives educatives.

Hem d’anar en compte al “vendre” el cafè per a tothom. És bo que n’hi hagi, però el cafè per arribar a tothom no ha de perdre el seu aroma característic, ni la seva amargor, ni la seva consistència.

Francesc Serra | Psicòleg