dimarts, 12 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Unes vacacions bàrbares (més)

Diari estival en català col·loquial

Dia 16. He esperat en Lluís tot el dia, però ni rastre. He aprofitat per reanudar l’observació del cosmos platja i he presenciat una escena insòlita: una redada de venedors ambulants. Negres, xinesos i paquis corrien amunt i avall: quin pollastre que s’ha muntat! Encabat, la sorra ha quedat sembrada de collarets, mocadors i ulleres de sol. Un fins i tot ha perdut la bossa amb la recaudació del dia: set miserables euros.

Dia 17. En Lluís per fi ha donat senyals de vida. Ha aparegut tan feliç que no he tigut esma de reganyar-lo, perquè diu que va dormir tot el dia per culpa de les pastilles. M’he estimat més no preguntar-li quines. M’ha dit que preparés la canya, que avui era el meu dia, tal com havíem quedat (bé, en realitat havíem quedat per ahir, però en fi) i hem anat a la seva caleta preferida. De seguida he notat algo estrany, com una sensació gens gamiliar, però no atinava a descobrir què era. Ara, en una cosa sí que m’he fixat: tothom anava conill.

Dia 18. Tothom anava conill, però hauria de dir ‘tots’ anaven conills. Perquè només hi havia homes. Masclots, tios, homenassos. En Lluís n’ha reconegut un de lluny i l’hem anat a saludar. Quan estava a punt de fer-me un petó als morros jo també l’he reconegut: el malparit que m’havia espitjat a la discoteca! Abans que tingués temps de magrejar-me he recollit la tovallola i he girat cua veloçment. “Xato”, li he dit amb la mirada, “segur que amb en Lluís t’apanyaràs igualment”.

Dia 19. Ei, penya, bon dia. Com prova això? Quin estiu més guapo, oi? Plou i fa sol, les bruixes es pentinen… Les roques, els barcos a l’horitzó, les cales plenes de palets… L’únic que em sap greu és que s’hagin endut els delfins de Portlligat. Però vaja, si més no les barquetes dels pescadors encara hi són, amb aquelles coloraines… Ah, poder no us ho havia dit: sóc a Cadaqués i m’estic fumant un canuto de dos pams. Es nota, oi?

Dia 20. Si voleu que us digui la veritat, estic començant a pensar que els meus col·legues lletraferits tenen raó: ha estat arribar a Cadaqués i acabar-se el mal rotllo. Aquí tothom gasta una patxorra de por i es veuen més berberetxos que para-sols. Que guai, no? Si vols veure bestiar, ja m’enteneu, has d’anar al casino, que està a rebentar. Bueno, i al càmping, que és on s’apilota el guirigall. Per cert, ara que no ens sent ningú: les mosses així hippies són una mica callos, per això. Les coses com siguin.

Aquest article és una iniciativa conjunta de l’ACPG

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per