diumenge, 17 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Vida de lingüista (més)

Si és ver que la cortesia no lleva la valentia, que diuen a cal veí, viceversa, la valentia no deu llevar la cortesia. Vet aquí, doncs, la crònica personal i per força esbiaixada del dictat de la Setmana del Libre en Català d’enguany, de l’excessiva facilitat del qual em vaig queixar al rodalmot passat.

El mètode pirotècnic, mal m’està el dir-ho, funciona. És llarg però funciona. ÉS llarg perquè un text de quintze ratlles que es podria corregir en cinc minuts es converteix en un espectacle de llum i de color (un powerpoint, per ser exactes) que s’allargassa mitja hora. I que arriba quasi als tres quarts per obra i gràcia de les connexions amb les altres seus on se celebrava, que enguany eren cinc més. Tecnologia pura per a filologia no gaire dura.

Llavors, com és que la gent s’ho passa pipa? Com és que, tot i les faltes que els impediran endur-se el premi, els participants marxen cap a casa contents i assegurant que l’any que ve tornaran? Doncs perquè el mètode pirotècnic subverteix una de les regles fundacionals de l’ensenyament de la llengua, la que diu que com més pateixis aprenent una regla gramatical més gravada et quedarà. Tenien raó els castellans quan deien que “la letra con sangre entra”, però si de tant en tant pots substituir la sang per una rialla (un truc mnemotècnic, una comparació entre parlants del pla i de muntanya, una associació fonètica treta de món del futbol…), tot això que hi guanyem. Al dictat d’enguany, un text escrit pel periodista Xavier Bosch, vam riure amb el gust atàvic dels catalans pels mots arcaics, vam aprendre curiositats botàniques (per exemple, que a buguenvíl•lea es podem arribar a fer fins a… 8 faltes d’ortografia!), vam descobrir les facilitats dels parlars occidentals en els dictats, alguns es van endur premis perquè sabien el significat del mot nuu o l’existència del ruibarbre, vam al•lucinar en comprovar que quiròfan no existeix i vam fer pràctiques de la correcta pronúncia de Mascherano. En una paraula: vam trempar amb la llengua. I, a sobre, ningú se’n va tornar amb les mans buides.

Dels comentaris dels participants, em quedo amb el d’un senyor que em va parlar de les classes per a l’examen de nivell D en una de les universitats més reconegudes del país: “És que no paren d’omplir-nos de fotocòpies, ja no sé on ficar-les, tantes fotocòpies!”. En realitat no són tant les fotocòpies, que també, com l’actitud.

L’any que ve hi haurà novetats, i poder grosses. Si us el perdeu, no digueu que no us he avisat.

Aquest article és una iniciativa conjunta de l’ACPG

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per