dissabte, 25 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

A nosaltres sí que ens hagués anat millor…

Gregorio Peces Barba, un dels pares de la Constitució Espanyola va asssegurar fa uns dies, obertament i davant d’un auditori de ‘senyors lletrats’ que participaven en un congrés de l’advocacia cel·lebrat a Càdis, que “a Espanya possiblement li hauria anat millor sense Catalunya, i que si en èpoques pretèrites es va haver de bombardejar Barcelona repetides vegades, ara, malgrat aquests moviments indepedentistes irredempts, doncs, no caldria…”.

Després d’asseverar que “els catalans celebren les derrotes”, en to irònic i sarcàstic, i que Castella va tenir la paella pel mànec quan iniciada la Guerra de Successió “es va decantar per quedar-se amb Catalunya -es referia a la Corona d’Aragó i als seus territoris, naturalment- en lloc de triar Portugal”, donant a entendre de que qui triava i decidia en tot cas era Castella, i que els altres eren poc més que uns borinots als quals es podia dominar, espoliar i vexar només fotent-los quatre bombes i ocupant els seus territoris -Catalunya o Portugal, tant se val, perquè en tot cas els portuguesos van tenir la sort de cara i no els van invaïr ni els van arrabassar els seus drets, lleis i llengua…de casualitat, naturalment- segons que va dir el catedràtic de la Carlos III, que incomprensiblement va ser aplaudit per un nombrós auditori, mentre els membres catalans presents, abandonaven la sala i el senyor Peces Barba reblava el clau de la seva prepotència tot dient “dejen que salgan los que tienen que salir…”. Increïble i vergonyant, senzillament.

Més tard, el senyor Peces Barba ha intentat per activa i per passiva explicar arreu que “allò va ser una broma, i que la cosa estava dita en clau d’humor”; en voler convèncer-nos a tots que la situació juridico-estatal actual és la que val, “i que la resta de la Història passada no entrava dins d’aquest marc que ens empara actualment…”, encara que més aviat dir que ens “empara”, per molts és una veritable ofensa, i ho és sobretot a la memòria i
a la Història de Catalunya i de la Corona d’Aragó.

Les paraules de Peces Barba no tenen cap mena de justificació, perquè són directament un greuge contra tot un poble. És com si en aquests moments de crisi econòmica i financera, la senyora Angela Merkel es dediqués a dir
“ens en sortirem sense necessitat de deportar ni matar els jueus ni recloure’ls a camps de concentració per cremar-los i gasejar-los”, s’imaginen?

En la seva ignorància enciclopèdia -molt comuna al llarg i ample de la geografia espanyola castellana- el senyor Peces Barba desconeix que els catalans no celebren derrotes, sinó que commemoren uns fets que els recorda que allò no els ha de tornar a passar mai més, tal com es commemora al País Valencià, víctima del mateix mal d’Almansa, o a Menorca “S’any de sa Desgràcia” cada 9 de juliol, ja que aquest dia de l’any 1558, el pirata Barba-rossa va arrasar Ciutadella i va segar la vida de moltes persones, a més de segrestar mil·lers de ciutadellencs i emportar-se’ls a Turquia, cosa que l’any 1535 també havia fet a Maó. Per això es recorda i es commemmora, no es celebra, senyor Peces Barba, i això té per costum succeïr als territoris dels avui anomenats Països Catalans, aquets els quals vostè diu que han estat la causa de que la seva Castellaespanya hagi anat tan malament en el decurs de la història, perquè potser vostès els espanyolscastellans haguessin volgut que els catalans només fossin uns xais i uns rucs de càrrega assimilats, sense memòria ni sentit patriòtic, que els haguessin rigut les seves gràcies imperialistes.

Però no, senyor expresident del Congrés espanyol, això a vostès no els ha passat ni als Països Catalans, ni a l’Amèrica Llatina, allà on també van fer tant de mal, cosa que al cap de cinc segles els originaris d’allà encara recorden, sense tantes bromes ni sarcasmes, encara que altres erudits de la messetocràcia carpetobetònica l’hagin recolzat en els seus despropòsits, entre ells l’espanyolíssim espanyolista catedràtic de Dret Constitucional, Francesc de Carreras, que ho ha fet des de les pàgines de La Vanguardia, en un article tan vergonyant com són les seves respectives rauxes dialèctiques.

Penso en les asseveracions del senyor Peces Barba, i reflexiono en pensaments com que si Espanya va deixar a mans de persones com ell la redacció de la seva constitució, no és gairebé segur que aquest país està en risc de fallida? Si vostès, lectors, constaten les balances fiscals, s’adonaran que Espanya, econòmicament depèn bàsicament de Catalunya, el País Valencia i les Illes Balears, per la qual cosa, aquest redactor queda perplex quan sent que una persona aparentment rellevant com Peces Barba, diu que hagués preferit abraçar un país amb un economia que ha hagut de ser rescatada per la Unió Europea, i que això de continuar succionant la mamella catalana (i valenciana i balear, és clar!) li és igual…Però el que encara és més sorprenent és que davant d’una hipotètica marxa de Catalunya, Peces Barba diu que “només trobaria a faltar els partits entre el Barça i el Madrid” (a la Lliga espanyola, és clar, perquè la Champions el Barça la jugaria igual, i segurament s’enfrontaria amb l’equip espanyol). I aquest va ser un dels que va fer aquets intocable constitució. Increïble per trivial i poc consistent!

Hi ha una altra lectura que també s’han fet moltes persones, i és que potser Peces Barba és un gran independentista català, que abona un terreny molt preparat per rebre aquesta mena d’adob. I aquestes persones de les quals parlo, ni són totes catalanes ni dels PPCC, ni molt menys independentistes.

Si Espanya avui està com està, amb un sistema financer que encara podrà donar menys crèdit del que ho ha fet fins ara, amb una credibilitat econòmica molt dubtosa, sobretot després de l’ultimatum de Brussel·les que obliga el Govern espanyol a provisionar amb un 2% del capital del deute espanyol davant d’una possible quitança, ¿què hagués passat si no hagués pogut comptar amb les aportacions econòmiques dels territoris que formaven la Corona d’Aragó (“que nos quedamos…”), i al damunt s’hi afegís Portugal?

De fet fa tot l’efecte que Peces Barba flirteja amb la idea d’enfonsar l’Estat espanyol, i ni a Madrid, ni a Sevilla ni enlloc altre fora de Catalunya, ningú no li ha esmenat la plana, ni ha sortit cap pancarta ni cap samarreta ni del PSOE, ni del PP, ni de Ciudadanos, ni de UpyD que digués, per exemple “Orgullosos de no ser Peces Barba”, i a Catalunya, a banda dels indignats de la meva professió i dels líders i portaveus dels partits nacionalistes i independentistes, des de l’oficialitat amb prou feines ho han fet Montilla i Chacón, que li han retret el greuge, això sí, amb la boca ben petita. I perquè feia un flac favor a l’Estat, no ho oblidem.

Hi ha coses força inquietants davant aquesta munió de problemes que té l’Estat espanyol: Andalusia, lluny de contenir-se, augmenta el seu pressupost en comptes de retallar-lo; l’Estat proposava millorar el finançament català afegint més dèficit en comptes de redistribuir els recursos d’una manera més justa; la Borsa puja i depassa rècords anuals davant d’un cop de força que arriba des de Brussel·les, i Peces Barba, mentre, fent-se el graciós i el simpatic a Càdis…Francament preocupant, i “Viva la Pepa”, que va dir molt encertadament i assenyada l’altre dia el meu amic Manel Fuentes, al Matí de Catalunya Ràdio.

Senyor Peces Barba: no es preocupi pels seus somnis no realitzats: sempre podem reescriure la història i tornar enrere. I a nosaltres, sense vostès, segur que ens hagués anar millor, molt millor, tant, que avui tindriem un superhàvit diari de 60 milions d’euros, que són 22 mil milions cada any, i no hauríem de retallar res, ni fer cap sacrifici per mor de ningú altre. I ja ens el pagaríem nosaltres el TGV i el Corredor Mediterrani, i les infrastructures, i l’evolució del país… Ja ens hi anìrà de bé, però, a la curta o a la llarga, perquè Catalunya fa temps que ha obert els ulls i ha iniciat un camí de no retorn, un camí que s’acabarà quan la banca i els grans capitals catalans diguin, prou! fins aquí, dia que estic segur que arribarà, i que no trigarà, vist el que tenim pel davant. En canvi vostès, com el ratolí de “Qui s’ha endut el meu formatge?”, lluny de adaptar la seva idiosincràsia als temps, volen que els temps s’adaptin a la seva immobilitat, i continuen sent els imperialistes de sempre, amb la disfressa dels demòcrates que no són. I heus aquí l’exemple de la seva incontinència verbal, que sumat als molts altres greuges que ens infligeixen, dóna com a resultat aquest trencament en tota regla.

Ara, a banda de tot això que esmento, hi ha una realitat realitat tangible. I és una realitat que la Història de la actualitat sí que contempla i que es dóna, i és que segurament l’any que ve, Espanya i Portugal estaran més unides que mai i aniran juntes…en la misèria. Recordin-t’ho, senyor Peces Barba et al.

Santi Capellera i Rabassó | Periodista

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per