dissabte, 21 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Chacón guanyarà a Rubalcaba

De Maria-Mercè Marçal són aquests versos:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

Carme Chacón | Foto: PSC

Així va justificar l’autoproclamada escriptora d’Ivars d’Urgell la seva triple rebel·lia davant la vida com a tret de caràcter. El mateix perfil vital que a les portes del segle XXI pot portar Carme Chacón a liderar el socialisme a Espanya.

Carme Chacón acabarà guanyant aquesta llarga travessia del desert que ara inicia el socialisme perquè és jove, perquè és dona i perquè és catalana. Tres característiques que han de ser la bomba si del que es tracta és de renovar de dalt a baix un partit, un projecte i una nova manera d’entendre’s amb la ciutadania des de la cúpula del poder i posar-li a tot això cares noves.

La generació de Chacón ha de ser des del febrer la del futur del socialisme i així s’ha d’entendre en aquest segle que ara comença. I com hores d’ara no ve ja d’un tòpic: o dóna el socialisme espanyol les regnes del poder als joves o no serà, o reconeix definitivament les dones o no serà i -és clar- o reconeix que una catalana pot governar Espanya o tampoc serà.

A més, com sempre explica la meva amiga Fina, que d’això hi entén i que ¡més d’un cafè ha pres a casa seva amb algun exministre! Carme Chacón té fusta de líder perquè encara ni s’ha postulat i ja van -els seus i els altres, les seves i les altres- posant-la a parir. Però no és res personal. És el que passa al país on cada espanyolet porta dins, des de sempre, un seleccionador de futbol i, des de l’inici de la crisi, un expert en màrqueting polític. Déu n’hi do.

A Carme Chacón se li recrimina que no trepitja el carrer, que és una víctima de la feisbucpolítica de la imatge i del somriure profidén i que és la nena de Zapatero. La veritat és que ha comès equivocacions sonades en plena campanya com és deixar penjat un debat televisiu a 48 hores de les eleccions i aparèixer al Telediario de les tres a les portes de Ferraz el dilluns següent a la gran derrota com si el seu pas per Catalunya hagués estat circumstancial mentre la cúpula del PSC buscava explicacions al daltabaix. Però amb la que cau crec que són distraccions fàcilment esmenables perquè a veure qui és la xula que lidera el PSC a Catalunya, és ministra de Defensa, afronta un pèssim resultat electoral i li disputa de nou el lideratge a algú tan brillant, precís i infatigable com Rubalcaba

La derrota socialista a Catalunya no és només de Chacón ni la derrota a Espanya és només de Rubalcaba. La peculiar barreja que fem a la Península de partits de masses de tota la vida i noves fórmules presidencialistes ens porten a aquestes confusions. Crec, sempre, que o guanyen tots o perden tots. Del primer a l’últim militant. Perquè em temo que després de l’excés de presidencialisme acaba arribant, com vostès ja saben, la tecnocràcia i aquí sí que més val que parlem en italià!

Ja vaig deixar escrit que el lema de Carme Chacón en aquestes eleccions, El futur és esforç i justícia social, té el mèrit de no apel·lar únicament al vot emocional. Afirma i proposa, suggereix. I fonamentalment no tracta de tontets els electors. I això m’agrada pel que té d’intel·ligent.

En Carme Chacón convergeixen -amb perdó de Mas i Duran- dues virtuts públiques curioses. És la ministra més valorada pels espanyols i és la més atacada per la premsa conservadora. Així, el gran periodista i gran expert en jurats de Miss Espanya, don Luis María Anson ha agafat el lleig vici d’anomenar-la Carmina que és com si jo -amb perdó per no ser expert en concursos de misses- em referís a Rajoy com Marianín. Doncs serà que no don Luis, que això no es fa. Que és molt lleig.

En definitiva, Carme Chacón té capacitats i suports per liderar el que li vingui de gust i en el cas del PSOE no és intranscendent que ella acabi sent la més fidel seguidora del lema electoral del subtil Alfredo Pérez Rubalcaba. Pelea por lo que quieres. I si lluita i guanya, sàpiguen que jo me n’alegraré i pensaré, de nou, en Maria-Mercè Marçal i deixaré que don Luis em digui Xavierín o com li doni la real i acadèmica gana. Serà un plaer.

Xavier Grau | Periodista

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per