diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘El que més m’agrada és explicar històries’

Oriol Broggi | Foto: La Perla 29

Oriol Broggi (Barcelona 1971) és actor i director. Es va llicenciar en dramatúrgia i direcció escènica a l’Institut del Teatre. Actualment és director artístic de la companyia La Perla 29.

Com et vas decidir a ser actor?
Vaig tastar el teatre en unes assignatures de lliure elecció a l’escola i va ser molt divertit. Jo vaig fer de rei a l’obra “El Gat en Botes”. Em va agradar. En aquesta mateixa escola vam crear un grup de teatre en què a les hores del pati ens preparàvem una obra que fèiem per final de curs. El que ens va agradar més va ser tot el que és “parateatral”. Realment no sé què em va agradar més si l’experiència d’estar dalt de l’escenari o la idea que a través del teatre es podien arribar a trencar i pervertir totes les normes de relació a l’escola i també a la societat. Tot això sumat al fet que la meva família m’havia fet anar a veure obres, sobretot al Teatre Lliure, i havia tingut una sensació d’estar davant d’un món molt bonic i molt apassionant. Tot això em va fer decidir a fer teatre.

Com va ser el salt a la direcció?
A la Beth, gerent de la Perla, i a mi ens van proposar fer de professors a l’escola i vam estar set anys investigant fins que vaig entrar a l’Institut del Teatre. A les proves d’accés d’actor et feien posar un mallot i ballar, a mi em feia molta vergonya. A més, s’hi presentava molta gent i vaig pensar que era impossible entrar. En canvi, a les proves d’accés de direcció no hi havia tanta gent, així que vaig escollir aquest camí.

Has fet d’actor. Haver estat a l’altre banda t’ha ajudat d’alguna manera a l’hora de dirigir?
Sí, vaig poder conèixer més la feina d’actor que m’interessava molt. La gent que fem teatre, uns serveixen per una cosa i altres per una altra, però en definitiva el que volem és estar en el món teatral. És un món petit, així que acabes fent una mica de tot, però el director ha de ser el que faci de líder. En aquell moment se’m demanava que fes aquest rol i vaig començar el meu entrenament.

Com ets com a director?
Hi ha dues maneres de veure-ho. Una de les maneres és com crees el grup com a director de l’obra. Si ets una mica psicòleg, acollidor, bona persona i que sap potenciar al màxim de cadascun. És a dir, treure al màxim de cadascun potenciant la confiança, el bon rotllo, de fer feliç a la gent… També es podria pensar el contrari, de fer patir a la gent per treure’n al màxim. L’altre aspecte del director és que és aquella persona que té idees i que les ha de posar en escena. Són idees artístiques, plàstiques i poètiques que s’han de conjuntar amb colors, formes i ritmes a dalt d’un escenari per tal que es creï una obra de teatre. En el primer aspecte sóc tranquil, no m’agrada atabalar la gent i m’agrada que la gent se senti còmode per poder treballar al màxim de bé. En el segon aspecte, no t’ho sabria dir perquè costa descriure’s a un mateix. A mi m’agrada fer bon teatre. Com és això? Doncs intentar fer el millor possible. Si fos un equip de futbol, doncs jugar el millor possible. Per a mi, el millor teatre és aquell que explica el màxim amb el mínim d’elements.

Quins són els teus referents en direcció teatral?
Jo vaig crèixer veient el Fabià Puigserver i el Lluís Pasqual. Després vaig veure, de més lluny, referents que venien d’Europa: Ingmar Bergman, Peter Brook i Chéjov. Barrejat amb això m’agraden molt les pel•lícules de Kurosawa, de Bergman i de John Ford. Jo vaig començar a treballar amb Sergi Belbel amb qui vaig aprendre bastant ofici a través de la seva manera de fer.

Què és el que t’has quedat de cada un d’ells?
No t’ho sabria dir. El que més m’interessa és l’esperit que hi havia a l’antic Lliure. Per tant, amb el que m’he quedat més és amb una sensació d’intentar fer alguna cosa especial, alguna cosa més o menys nova, però a partir de molta tranquil•litat i fent el teu racó per tal de poder treballar amb unes bones condicions. M’ho he quedat possiblement del Puigserver. Del Lluís Pasqual recordo una sensació que a dalt l’escenari tot és possible, només calen a dos intèrprets amb molta potència mirant-se. Del Sergi Belbel m’he quedat amb la seva manera de treballar perquè quan estava amb ell feia d’ajudant de direcció. Això ho penso ara, reflexionant una mica, però no és res conscient per part meva i tampoc per part d’aquests directors.

Com tens les idees de les obres de teatre que vols dirigir?
No ho faig d’una manera concreta ni conscient. Tinc la sensació que als primers anys que vaig fer teatre tenia tante idees que segurament aquestes em duraran 50 anys més (riu). Hi ha tantes coses a fer. Les obres que faig són obres que sempre he volgut fer. Bé, potser no és massa així i vas tenint noves idees, però és d’una forma que n’hi te n’adones. Les idees van germinant. Per exemple, fa uns anys vam fer una obra de Di Filippo amb Sergi Belbel i el cap de temps vaig conèixer a un napolità, vaig recordar-me d’una obra “Natale in casa Cupiello” i la vaig tirar endavant.

Foto: La Perla 29

Com et vas plantejar la teva darrera obra “Luces de Bohemia”?
Quan llegeixo aquests grans clàssics i aquest tipus d’obres que la gent té molt presents i sovint les té com a obres “pesades”, doncs el que vull fer és intentar sorprendre. Penso en fer l’obra d’una manera que no sembli pesada perquè l’obra està bé. Per fer això cal fer el mínim de coses. Com a director vol dir que hi hagi el mínim d’idees, que no estiguin absolutament lligades amb el text o amb l’actor. A “Luces de Bohemia” comencem volent explicar la història, hi ha un personatge que fa això. Per altra banda, hi ha elements que ajuden a l’explicació, per exemple, posar-hi una mica de boira. A partir d’aquí no hi posem massa més. Quan vam començar els assajos de l’obra, tenia una idea del que volia explicar, però ho vam anar definint mica en mica amb els actors. Van sorgint idees. D’aquesta manera l’obra, el text, passa per sobre del muntatge. Els actors l’únic que han fet és portar el text al públic i el director dirigir-los. Ara mateix el que més m’agrada és explicar històries.

S’ha establert un maridatge entre Oriol Broggi i la Biblioteca de Catalunya. Influeix aquest espai a l’hora de fer els muntatges?
Sí, quan planteges l’obra has de pensar que l’estàs fent per la Biblioteca. Aquest espai dóna la sensació que no estàs en un teatre. Pots fer més el “gamberro” perquè estàs ocupant un espai provisionalment. Crea un joc i unes possibilitats que fan el muntatge molt més gran. El teatre a la Biblioteca s’hi troba molt còmode. També s’hi troba bé en un espai més acotat, com un teatre, perquè hi ha unes normes que tothom entén, però còrrer el risc que s’avorreixi una mica.

Has dirigit forces obres clàssiques, t’agrada més?
Bé, he fet de tot, però, al principi el teatre clàssic em donava més possibilitats d’aprendre al màxim perquè ja funcionava sol, no t’havies d’inventar regles perquè ja existien i l’espectador les coneixia. Et permet fer la teva feina més tranquil•lament. Després hi he anat trobant el gust perquè he vist que al meu voltant hi havia poc teatre clàssic. Era per a mi una quota de mercat. Bàsicament, però, faig el que em ve de gust fer sempre buscant les grans històries, siguin de teatre clàssic o no.

El 2002 vau crear la companyia de teatre La Perla 29, quin és el segell de la companyia?
Quan la vam crear, tinc la sensació que no se li va fer massa cas. En aquell any 2002 estaven passant moltes coses i hi havia una eufòria cultural. Nosaltres vam voler crear un espai aprofitant aquesta bona època. Necessitàvem la força del col•lectiu perquè quan les coses anessin malament poguéssim tirar endavant. És, de fet, la filosofia del teatre ja que té un aspecte social i col·lectiu, així com també un aspecte ideològic. A més, el teatre no es pot deslligar del que és artesanal, és a dir, que quan es fa creació, s’ha de controlar tot el procés. La Perla es va especialitzar en això i potser aquest el podríem considerar el nostre segell. Fer un teatre simpàtic, artesanal i amb un esperit d’il·lusió. A partir d’aquí s’ha creat un segell artístic amb les obres que he dirigit i una relació amb la Biblioteca de Catalunya.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per