dilluns, 18 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Gargantua i Pantagruel

Gargantua i Pantagruel, l’obra cabdal de François Rabelais (1483-1553), s’acaba de traduir novament al català. L’editorial Laertes, de la mà d’Emili Olcina, ha fet una edició acurada i elegant d’aquest clàssic francès del qual només teníem en català, en edició íntegra, la versió feta als anys vuitanta per Miquel-Àngel Sánchez Férriz a Edicions 62, exhaurida de fa temps. La mida més gran del volum, la bonica portada amb una il•lustració de Gustave Doré del gegant Gargantua, l’espaiat i la tipografia del text, així com la bona traducció d’Olcina faciliten una lectura agradable i còmoda.

Començar a llegir aquest text és engrescador. Com diu Italo Calvino, quan més creus conèixer un clàssic d’oïda, més nou i inesperat resulta la seva lectura de veritat. I certament llegir Gargantua i Pantagruel, que és considerada la primera novel•la moderna, resulta una novetat sorprenent, un camí únic per apropar-se als orígens d’on brolla bona part de la literatura moderna i contemporània. Rabelais la va escriure a començaments del segle XVI, en ple Renaixement, un moment en el qual es vivia de manera generalitzada la consciència d’un canvi essencial, un canvi que feia creure que es podia passar en pocs anys de les tenebres a la llum, de la barbàrie a la civilització. L’obra de Rabelais testimonia amb força i amb joia aquesta esperança en un desenvolupament de l’home sota el regne de la cultura. Contemporani d’Erasme i de Thomas More, amb qui comparteix aquest primer humanisme lluminós, obren un camí que continuarà, ja ben entrada la segona meitat del XVI i començaments del XVII, amb Montaigne, Shakespeare i Cervantes.

Aquest exfrare franciscà, que abandonà aquest orde i es féu benedictí ―germandat més oberta amb els estudis humanistes, la qual també abandonà després d’adquirir una gran formació clàssica i d’iniciar els estudis de medicina―, narra en la seva obra principal la vida i vicissituds d’un pare i un fill, els famosos gegants Gargantua i Pantagruel. La nota al lector que encapçala el text ens adverteix de la naturalesa lúdica del llibre: “val més de riure que no de plors escriure. I és que propi de l’home és riure”. Cada capítol és una pinzellada de la vida de Gargantua primer, i Pantagruel després, que ens fa entrar en la realitat del segle XVI francès: recorrem la Turena, anem a París, visitem abadies i monestirs…. Es tracta de narracions breus amb un aire bucòlic que sovint es torna èpic, barrejat amb una bona dosi de clàssics grecs i llatins. Cada paràgraf és ple de gràcia i d’humor, farcit amb facècies de tot tipus (escatològiques, sexuals, gastronòmiques…) amb les quals es va mofant de les institucions religioses, jurídiques i polítiques. Els personatges centrals tenen una manera de fer en la qual la lucidesa vital i la broma irònica van sempre de la mà, en una barreja molt particular que heretaran textos tan diversos com Jacques le fatalista, Bouvard i Pécuchet o, fins i tot, el Cent mille miliard de poèmes, perquè també hi apareix un joc constant amb el llenguatge i les llengües digne de l’Oulipo.

Va ser un èxit de vendes: en dos mesos se’n van vendre més que no pas Bíblies en deu anys. I és que hi ha alguna cosa d’excessiva que torna aquest llibre fascinant. La presència constant del vi i de la bona taula, el farciment de saviesa clàssica, la burla persistent dels estereotips de la vida monacal i de la cort, l’element grotesc de la condició de gegants, l’amor pels humils, l’exaltació de la vida més sensual i fisiològica, tot això insufla llibertat i alegria al text, comunica una carnalitat i una humanitat que el fan un escrit únic i enigmàtic. Perquè aquesta amalgama va assenyalant els múltiples camins que hagués pogut prendre la literatura. La mateixa desmesura que torna el text a estones molt groller i inaguantable, en d’altres llocs s’omple d’una moral fina i enginyosa, i en d’altres la fantasia i gairebé el deliri porten a una mena de ciència-ficció. La seriositat i la parodia conviuen sense estranyesa en cada capítol i tot això dirigit per un narrador omniscient que no s’amaga mai rere el text, sinó que s’adreça al lector de manera sorneguera i còmplice (“bevedors molt il•lustres”, “lectors d’aquesta història tan verídica”), que no s’està d’imitar el format bíblic, el format epistolar o de fer enumeracions estrambòtiques, en una llibertat formal i estilística que deriva del mateix contingut.

Té un especial interès el capítol VIII del llibre II dedicat a l’educació de Pantagruel, en el qual el pare Gargantua fa una mena de manifest humanista, atès que reclama per al seu fill que tots els sabers (inclosos els clàssics grecs, llatins, àrabs i les lletres santes) vagin sempre acompanyats d’una reflexió moral perquè “la ciència sense consciència no és sinó una ruïna de l’ànima”. Tanmateix, en el capítol immediatament posterior apareix el divertidíssim personatge Panurg, un políglota molt ben instruït a qui la vida no li ha anat gaire bé, malgrat haver rebut una educació tan brillant. Fa de mal dir, doncs, quina conclusió ens hem d’endur del pantagruelisme. Probablement Rabelais ens repetiria les boniques paraules amb què clou el llibre: “Viure en pau, alegria, salut, i gaudir sempre de la bona taula.”

Glòria Farrés és doctora en filosofia (UAB, 2005), traductora i crítica literària

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per