dimecres, 26 de juny de 2019
Diari Maresme | Independent i Comarcal

“Hi haurà un moment en què tot anirà millor”

Vicens Tomàs | Foto: C.B.

Sempre a la recerca d’algun nou projecte per realitzar, ajudar o compartir, el fotògraf malgratenc Vicens Tomàs és un enamorat del Maresme, un apassionat de la imatge i de la bona música, especialment de Jazz. Des de l’any 1977, forma part de la Redacció de la revista ‘Som-hi’ de Malgrat de Mar. També ha realitzat incomptables fotografies i treballs audivisuals que aquest mes d’octubre s’han vist reconeguts amb l’emissió del seu documental ‘Viure el càncer‘ a través de TV3.

Què recordes amb més afecte dels teus inicis en el món professional?
Quan començo en el camp professional, jo ja portava més de deu anys al món de la fotografia amateur. Aleshores, el canvi era arriscat; era canviar el meu ofici de tota la vida, per treballar amb l’afecció.
Les iniciatives noves sempre costen a tirar endavant, però en aquest cas la gent ja sabia aquesta faceta meva i la seva reacció va ser fenomenal, em va emocionar, motivar. Estic molt content del meu poble, no només per aquest fet, sinó perquè amb tots els projectes que he anat fent al llarg de més de trenta anys, he pogut comptar sempre amb les persones de Malgrat.

Foto: C.B.

Com vas viure els orígens del diari ‘Avui’?
Recordem que no teníem premsa en català, aleshores, l’any 1976 uns editors i periodistes comencen el projecte d’un diari en català sense fons econòmic i van proposar obrir accions de 1000 pessetes (6€) per tal de que qualsevol ciutadà pogués ser partícip del diari Avui. El meu pare va comprar dues accions una per ell i una per mi que guardo com un tresor. Després vaig ser corresponsal del diari, i el primer article que em van publicar va ésser sobre l’enderrocament de Can Campassol, amb foto i tot.
Aleshores el subdirector del diari Avui era l’amic i periodista Josep Maria Cadena, que estiuejava i era un enamorat de Malgrat. En aquells moments la iniciativa la vaig viure amb molta il·lusió.

I què es va quedar pel camí durant la transició democràtica?
A vegades no saps si les coses queden pel camí, o senzillament és perquè han de ser de una altre manera.
Particularment penso que al camí s’hi van quedar les ganes de seguir lluitant per una societat democràtica, posant el gra de sorra diari. Fins aleshores les persones amb diferents tendències polítiques i ideològiques anaven a una, per sortir de la dictadura, anar cap a la transició i caminar cap a la creació d’un estat de dret, de convivència i de participació.
La participació, de mica en mica, s’ha anat desmotivant; els líders polítics, en moltes ocasions, sembla que no volen que el poble passi davant i decideixen si ara toca o ara no toca sortir al carrer. Els diferents governs que hem tingut, no han cultivat la participació ciutadana. La comunicació de dalt a baix ha estat nul·la. Aquesta separació dels polítics amb la societat ha fet molt de mal a l’activitat dels ciutadans.
Pel camí també es varen quedar els drets dels treballadors. Si un mira enrera, pot veure que s’havien aconseguit moltes millores salarials i horàries, sobretot en serveis i comerç. Recordo quan es va aconseguir tancar els diumenges a les botigues, i fins i tot dissabtes a la tarda. Això avui s’ha desmesurat; hi ha establiments que només els falta obrir de nit. No estaria tant malament però, si fos el treballador el que decideixi treballar o no en festiu i si les hores extres que es fan, es paguessin com correspon i no a canvi de fer festa un altre dia.
El meu punt de vista és que a la vida hi ha alts i baixos, i crec que hi haurà un moment en què tot anirà millor.

Foto: C.B.

Quin és el teu punt de vista sobre la crisi actual?
Uff, jo no soc expert en el tema, però et puc dir com ho veig. Primer de tot crec que la crisi la vivim una majoria de ciutadans, però els qui realment l’han provocat, segueixen el mateix ritme de vida i potser amb més guanys i, sobretot, han sabut desviar les culpes cap a la societat en general, perquè diuen que es va hipotecar massa. També queden marcats els polítics, per no haver fet advertències del que podia passar, i ara es dediquen a ajudar als bancs i caixes.
Però amb tot, els provocadors de la crisi mai surten com a culpables, han sabut fer una bona campanya de neteja i fer una cortina de fum molt ample.
Jo faig algunes preguntes?:
Qui aconsellava demanar més diners per la hipoteca?
No eren els constructors qui sobrevaloraven el preu dels habitatges?
Els perits bancaris que feien l’estudi sobre la casa no veien la sobrevaloració?
Potser els hi anava bé; amb més diners deixats, més interessos, més cares les nòmines notarials, més valoració al demanar el permís d’obres, etc, etc.
Ningú se’n va adonar? banquers, economistes, constructors, capitalistes, polítics…
Jo penso que anava tot molt bé per un grapat de gent, el que tenia i segueix tenint els diners, els gremis que he anomenat han estat la mà gestora, mal gestora. I ara, als ciutadans, ens retallen hores d’ensenyament, serveis sanitaris i moltes coses més. En canvi els que jugaven amb els diners, els han d’ajudar injectant milions d’euros. En algun cas, per pagar la jubilació milloraria a algun director que es jubila.
A mi, quan algú em diu que la culpa de la crisi és dels treballadors que van fer masses hipoteques, m’ofèn moltissim; sobretot si ho diu un propi treballador.
Nosaltres no podem fer massa cosa, però almenys no ens hem de creure les mentides, ni perdre la dignitat autoculpant-nos.
De la crisi hi ha gent que en treu molt diners, igual que de les guerres, i la crisi s’acabarà quan els mateixos que l’han provocat, vulguin que s’acabi.

Foto: C.B.

Tornant al món de la fotografia, per què consideres tan gratificant la feina relacionada amb la imatge?
La fotografia és la meva afecció; aleshores és normal sentir-me bé fent retrats, sobretot a persones. A mi m’agrada el reportatge, caçar mirades, expressions, somriures, tristeses, alegries, situacions….
D’alguna manera quan fas un reportatge, pots donar i dones el teu punt de mira de les coses, dels carrers, de les façanes, del sistema de viure d’una gent, d’un país. És molt gratificant.

Creus que actualment s’aprecia prou el valor d’una fotografia?
Avui costa molt apreciar un element artístic. La fotografia, amb la entrada al món digital, ha canviat molt i en general predomina la quantitat, tirar, tirar…, a les memòries de les cameres s’hi poden arxivar milers d’imatges.
Penso que no és això. El fotògraf amateur o professional hauria de seguir criteris; fer una fotografia quan creu que té la composició i la llum resolta, sobretot amb tranquil·litat, pensant que les fotos no són millors si se’n fan mil, sinó quant estan ben elaborades.
Hi ha molts fotògrafs que segueixen sent uns artistes, i les seves obres són referents en el món de la imatge. Potser no estan a primera línia informativa, però hi son i es poden trobar en associacions, exposicions, revistes i com no, a través d’internet.

Com has viscut la transició digital com a professional?
Jo vaig començar amb el canvi de segle a entrar a la fotografia digital, amb Fotofilm de Calella i en Joan Marlet, un avançat del sistema analògic i digital.
Aleshores, els meus inicis van ser com aficionat, i de mica en mica vaig anar-lo introduint a la feina. Va ser una transició molt relaxant.

Foto: C.B.

Per què et consideres un apassionat del reportatge gràfic?
Potser perquè m’agrada observar, mirar, buscar nous enquadraments i després m ‘ho emporto amb mi, perquè formi part de la meva història i poder transmetre als altres el que vist i he sentit captant aquella imatge.
Penso que la passió és comunicar; uns ho fan escrivint, jo ho faig a través de la càmera.

Com defineixes el teu llarg bagatge a la revista “Som-hi!”?
El “Som-hi!”, ha estat molt important per la meva formació periodística amateur, per les relacions humanes que he tingut al llarg de centenars d’entrevistes. Les emocions de les històries que ens han explicat en molts reportatges. Pel que he après i per formar part d’un equip de persones que m’han fet sentir partícip d’aquest projecte. Gràcies a aquest projecte “Som-hi!” he conegut persones del món cultural, artístic, musical, polític, testimonis d’actualitat, de guerres i persones de diferents maneres de viure i fer les coses.
I com no, em sento molt satisfet de l’amistat dels companys de redacció. Jo vaig entrar-hi als 22 anys i ara, als 56, estic orgullós de continuar treballant amb persones com en Toni, en Joan i la Carme. “Som-hi!” és part de la meva història personal.

Foto: C.B.

En un registre molt diferent, ets un bon caminant de muntanya.
M’agrada caminar i fer alguna muntanya, Canigó, Núria, Pedraforca, Puigmal, Encantats, Matagalls, i no podia faltar el Montseny per dir-ne les més properes.

Quins són els principals valors del Maresme?
Jo soc un enamorat d’on visc, però segur que a tothom li passa el mateix de la terreta d’on és.
Tenim una mica de tot els pobles del nord del Maresme: platja i muntanya a cinc minuts del centre, compartim indústria, turisme, comerç i alguns, com a Malgrat, som privilegiats per tenir un Pla de Grau, on tenim productes del camp d’alta qualitat, i uns homes i dones que hi treballen estimant-lo, malgrat la batalla dels preus injustos, el temps i la crisi. La nostra pagesia té un gran valor humà que vull ressaltar, no només a Malgrat sinó als pobles de l’entorn.

Quines són les teves altres passions i compromisos?
Són molt senzilles; donar un cop de mà a persones o organitzacions que treballen per construir un món millor. Crec en aquest compromís en què les persones donen part de la seva vida per lluitar i denunciar injustícies, o per ajudar a que la misèria i la tristesa no es passi sola. Persones o associacions que fan riure, ensenyen a sobreviure fent possible que amb menys, es pugui sentir bé.

Potser la seva projecció costa de veure, o no interessa donar-ne notícies però estan per tot arreu.
A aquests homes i dones, metges, sanitaris, bombers, enginyers, pallassos, fotògrafs, periodistes que poden ser religiosos, agnòstics o ateus, fan que encara tinguem esperança de que tot pot canviar. I el cert és que cada dia es canvien una mica el seu entorn.
Però perquè aquest brot d’esperança continuï endavant, es necessari que tots nosaltres també hi fem alguna cosa.

Foto: C.B.

Ens pots avançar alguns dels teus propers projectes?
El més immediat és el projecte que tinc amb Adiam, “Associació de discapacitats de l’alt Maresme”, que és realitzar un calendari amb els nens i nenes d’aquesta associació i persones del món social, polític i cultural.
Aquests calendaris estaran a la venda properament per tal de poder ajudar a l’Adiam, una entitat amb unes persones al darrera que mouen cel i muntanyes per aconseguir que els seus associats tinguin accés a la infrastructura per poder millorar la seva situació.
Després, el 2 de desembre, a Pineda de Mar, s’inaugurarà l’exposició “Deixem de ser invisibles”, resultat dels reportatges fets amb els nens i nenes i els personatges convidats. Ens agradaria a tots que aquesta exposició fos itinerant per donar conèixer l’Adiam.
Després, el novembre, començarem a rodar el tercer documental, que anirà sobre un fotoreporter que va patir un “Ictus”; farem un recorregut per la seva vida. Estem molt il·lusionats perquè serà una historia dura però tendra a la vegada. Farem un recorregut per la seva vida, el seu compromís, la seva intensa vida reportera, entre altres guerres va estar molt lligat a la de Bòsnia i, sobretot, la seva lluita per aprendre a tornar a agafar la camera i fer reportatge.

I mentrestant, seguirem treballant, al “Som-hi!”, al Diari Maresme i ja anirem veien quines coses més.

Moltes gràcies per la vostra atenció, per comptar amb mi i sobretot per la vostra feina.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per