dijous, 30 de març de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

“La televisió ha matat la transmissió oral”

Daniel Rangil, al forn de rajoleria de Mascaró

L’escriptor Daniel Rangil ha publicat el tercer recull de cultura oral del Montnegre amb el títol “Piles i Súties”. Aquest nou treball recupera oficis propis d’aquesta serra, sobre tot els que es feien al bosc, a partir de més d’un centenar de testimonis que expliquen com era la vida en aquestes contrades. Rangil ha calculat que el conjunt de converses que ha mantingut amb la gent del Montnegre acumulen 10.000 anys d’experiències viscudes.

Com i per què vas iniciar en el seu moment els reculls de cultura oral de Montnegre?
Tot sorgeix de la necessitat de trobar respostes sobre el lloc on vaig anar a viure a partir del 1982, una masia en ple Montnegre. Jo venia d’un entorn urbà, tot m’era desconegut i quan explorava aquells boscos trobava coses de les que no entenia ni l’origen ni la utilitat… Tot plegat se m’apareixia com els vestigis d’una civilització desapareguda qui sap quan i que havia tingut una forta activitat al bosc. Va ser la gent gran que havia viscut allà la que em va començar a donar respostes a tots aquells enigmes. Per ells vaig conèixer forns de calç o de rajoleria, places carboneres o forns de carbonet, i que aquella civilització bosquerola només feia quinze o vint anys que s’havia extingit d’una manera sobtada. La necessitat de saber més em va portar a conversar amb 140 persones vinculades a la serra, i aquesta és la font d’on neix tot el Recull.

Què recollia el primer volum, “Històries i Llegendes de l’any vuit” (2008)?
Hi vaig reunir tots els relats que remeten al Montnegre més misteriós i al més llegendari. Per una banda, hi ha capítols dedicats a històries amb un origen real, però que el pas del temps i la imaginació de la gent transforma i magnifica, com els llops o els bandolers. Altres ens porten directament al món de les creences i dels fenomens paranormals, relats de serpents i dracs, bruixes, màgia negra, dones d’aigua, ànimes en pena, miracles, passadissos secrets, tresors ocults. Ara ens pot semblar inversemblant, però fa poques dècades tot això era ben real per a molta gent.

Quan vas escriure aquest primer treball, ja havies pensat donar-li continuïtat?
De fet, durant divuit anys vaig anar acumulant converses i quan ordeno tots els continguts per temes i començo a elaborar el llibre és quan m’adono que no hi cabrà tot en un sol volum; llavors decideixo aplegar al primer l’imaginari del Montnegre i al segon la vida quotidiana, però vaig tornar a ensopegar amb la mateixa pedra i va caldre un tercer.

En canvi, el segon llibre, “Vògits, modolons i desfedors” (2009), parla de la vida a les valls i les planes.
Perquè els dos eixos del segon són l’aigua i la masia, l’aigua que baixa per les rieres i va a parar a mar o a la Tordera, i que fa possible el regadiu i, per tant, uns masos més pròspers que, la majoria, estan situats a les valls i a les planes més perifèriques del massís. Per això, el Montnegre que té més pes al segon volum és el de paisatges més oberts, més acollidors i amables, i el seu gran protagonista és el pagès. Cadascun dels tres mots del títol remeten a un tipus de cultiu: el vògit amb el regadiu, el modoló amb el secà i el desfedor amb els arbres fruiters.

Portada del nou llibre de Rangil

El teu nou treball, ‘Piles i Súties’ (2011) es centra en antics oficis del Montnegre?
Es centra, sobretot, en els oficis que es feien a bosc, que eren molt variats, perquè a més de carboners i peladors de suro, també hi havia roders, corbaires, bitllaires, brucataires, feixinaires i paranyers, a més de calcinaires, rajolers i pegaires. Cada bloc recull els oficis que hi estan vinculats, al segon volum també n’hi sortien molts: moliners, minaires, saurins, cistellers, segadors, pastors, abellaires, traginers, pagesos…

Per què anomenes ‘Foc’ a la primera part del llibre?
Quan comptes amb tan volum d’informació, d’entrada no saps com posar-hi ordre. Vaig començar dividint tot el que feia referència a la vida quotidiana en quatre grans blocs i els vaig batejar com els quatre elements de la natura: aigua, terra, foc i aire. En el bloc del Foc hi recullo totes les feines que es feien a bosc, i bona part d’aquestes eren per a combustibles, com el carbó o les feixines. Però, a més, als boscos del Montnegre hi havia molts forns, començant per les piles carboneres, que són forns d’un sol ús, i seguint per altres més duradors, com les súties, els forns de carbonet o els de pega, i els que transformaven recursos geològics, com els de calç, rajoleria o vidre. Per tant, l’element dominant era el foc.

Tartanes a can Bufí de Sant Pere de Riu el 1961 | Foto: Arxiu J. Caimel

Què recull el segon bloc, ‘Aire’?
Recull un trencaclosques dels records de molta gent que, un cop encaixats, ens descriuen amb molta fidelitat com estava organitzada aquella societat de masies escampades per qualsevol racó de muntanya, més ben estructurada del que ara ens puguem pensar, amb servei de correu, assistència mèdica a domicili, escoles a cada poble, xarxa viària de diverses categories, la campana com a sistema de comunicació col·lectiu, balls de diumenge molt animats… Hi ha un recorregut a totes les etapes de la vida: infantesa, joventut, casament, família, vellesa i mort, amb uns enterraments que duien a terme els veïns del difunt, on tot estava previst i cadascú sabia què havia de fer.

Centre d'Hortsavinyà, anys 60 | Foto: Ramon Galzeran

Com has aconseguit el material fotogràfic que apareix als teus llibres?
Són fotos que m’han cedit algunes de les persones amb les que vaig conversar. També me n’han cedit altres persones que durant anys n’han anat aplegant del seu entorn més proper i les tenen guardades curosament en àlbums.

T’ha sorprès l’acceptació que han tingut els teus llibres?
Abans de publicar el primer, vaig consultar amb un amic llibreter i un editor i em van aconsellar fer un tiratge d’uns 400 exemplars. Em vaig capbussar a la piscina sense mirar si hi havia aigua i, per sort, n’hi havia. En vaig fer 2.000 i, al cap de tres anys, en queden poques dotzenes. Era una aposta arriscada perquè un auto-editor com jo, no tinc capacitat de promocionar ni de distribuir per tot el país, però crec que a molta gent li ha d’interessar aprofundir en les seves arrels, i aquests llibres descriuen una cultura mil·lenària per boca dels seus darrers hereus, la darrera generació que n’ha estat dipositària. Durant la dècada dels 60 tot va canviar.

Creus que en general valorem prou el nostre patrimoni cultural oral?
Ara, la cultura oral és efímera, la televisió i internet han colonitzat els nostres vespres i ja no tenim temps d’escoltar les vivències dels nostres pares i dels nostres avis. El butà va matar el carbó i la televisió ha matat la transmissió oral. Abans, els fets més rellevants d’una família podien perdurar en la memòria dos-cents anys o més, i ara ¿què en sabem dels nostres besavis o rebesavis que van néixer 80 o 100 anys abans que nosaltres? Com a antídot de l’oblit, tots hauríem de transcriure les vivències dels nostres avantpassats i transformar la cultura oral en escrita, encara que només fos per l’àmbit familiar.

Rangil amb el testimoni Ramon Lleget d'Olzinelles

Què t’ha aportat personalment els centenars de converses que has mantingut amb la gent del Montnegre?
No fa gaire vaig fer un càlcul aproximat: 140 persones amb una mitjana d’edat d’uns 70 anys i escaig, vol dir 10.000 anys d’experiències viscudes! Més enllà del meu desig inicial d’entendre el que veia pels boscos del Montnegre, aquestes converses m’han amarat d’una visió més distanciada de la immediatesa del dia a dia, em sembla que veig moltes coses de la vida amb més ulls de iaio. Dono molt valor a tota aquesta generació que ha viscut en circumstàncies molt difícils, gent esforçada i valenta sobre la que hem edificat la societat del benestar que ara tenim i que no sabem si serem capaços de mantenir.

Estàs preparant algun nou projecte relacionat amb el teu recull cultural?
Després de les gairebé mil pàgines que sumen els tres volums, encara han quedat temes sense publicar, però dono per acabat el Recull. Depenent de l’acollida que tingui aquest darrer, valoraré què faig amb la resta d’informació; si s’edita serà amb un altre format,  una altra mena de llibre, encara no ho tinc definit, però el que tinc clar és que vull seguir escrivint.

Mes informació al bloc de Daniel Rangil

2 comentaris per a ““La televisió ha matat la transmissió oral””

  1. alian ha dit:

    wuaaaaaaaaaau! 🙂

  2. Javier Inchausti ha dit:

    Hola, sòc un enamorat del montnegre, desde fa 20 anys m´hi he deixat perdre en b.t.t totes les vegades que he pogut. Es un lloc encisador on ven a prop de Tordera, t´hi pots retrobar a tu mateix amb el contacte amb la natura. Molta sort amb aquest llibre

    Javier Inchausti

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per