dijous, 18 de octubre de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Paco Frutos, el noi de Can Mies

Paco Frutos

Francesc Frutos i Gras (Paco Frutos) és història viva de la generació que protagonitzaria la resistència i la lluita antifranquista dels anys 60 i 70. Activista de CCOO i del PSUC, ha ocupat els més alts càrrecs en les direccions de CCOO, del PSUC i del PCE; diputat en diverses legislatures tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats, també va ser candidat a la presidència del govern per la candidatura d’Izquierda Unida. Frutos és, amb tota seguretat, el calellenc contemporani que ha tingut més relleu polític. Persona que devora llibres, té una oratòria ferma, autèntica, engrescadora, molt apassionada, l’hem trobat a mig camí entre Calella i Madrid, jubilat de la primera línia política, ocupant temps per assessorar i animar la reflexió teòrica de l’esquerra, assistint a trobades internacionals i gaudint de la família. L’hem volgut entrevistar per conèixer la seva biografia, el seu tarannà, sabedors que són patrimoni d’un combat per millorar la societat i per retre el reconeixement i admiració a un calellenc de relleu nacional.

Can Mies

Paco Frutos i l'historiador Jordi Amat i Teixidó

Frutos neix a Calella el 25 de gener de 1939, a can Mies, una casa de pagès del segle XIX que anava des de la platja fins a l’antic camp de futbol i que desaparegué vers el 1970 o 1971. Ens explica que mentre ell naixia, el creuer franquista Canarias bombardejava i mare i criatura per a protegir-se es posaren en un estable de vaques.

Paco Frutos a l'horta de Can Mies (anys 50)

Eren dos germans de la primera mare, també van tenir dos germans més de la segona dona del seu pare. Va estudiar a les Escoles Pies, per anar-hi feia cada dia una bona caminada i als 13 anys es posà a treballar la terra fins els 23 o 24.
Fent el servei militar a La Seu d’Urgell, el 1962 coneix uns companys que l’introdueixen dins la política, establint contactes amb sectors universitaris del PSUC, de la mà de l’historiador Ramon Garbou; també conegué els germans Termes i molts d’altres. A partir d’aquest moment el posaren en contacte amb la direcció del partit.

Bartomeu Barceló era a la presó (al penal de Burgos), Frutos tornà de la mili ben entrat l’any 1962. Els companys del PSU a Calella eren Dari Bosch, persona culta i ben informada, anys més tard també s’incorporarien al grup en Gamell, en Juhé i d’altres.

PSUC-PCE

L’octubre de 1964, va anar a un curs o trobades comunistes de tres setmanes a França, organitzades pel PSUC i el PCE (clandestins), amb el suport del PC de França, mentrestant treballava a la terra. Una setmana es van fer debats i estudis, anàlisi de la situació a les zones rurals a la Bretanya. Tenia un passaport clandestí i, en tornar, duia una maleta de doble fons plena de revistes; la maleta solia inclinar-se cap el cantó del doble fons. Establí forts lligams orgànics amb el partit mitjançant els instructors que eren de la direcció del PSUC i duien els contactes a les comarques.

Paco Frutos amb les seves filles i néta

L’any 1962 es casà amb Anna García i van tenir dues filles.

El febrer de 1966 entrà a la fàbrica SAFA de Blanes, treballant al laboratori del nylon. El setembre de 1967 va ser detingut per la Guàrdia Civil de Pineda de Mar. El mes de maig de 1969 va ser acomiadat de la fàbrica, a conseqüència d’haver posat en marxa una plataforma reivindicativa.

CCOO

Des del 1966 ja participa a les activitats de CCOO de Catalunya, el 1967 es va crear la Comissió Obrera de la comarca del Maresme. L’acte es va fer a Malgrat de Mar, comptant amb la presència de López Bulla. Frutos serà el representant d’aquesta comarca a la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). De fet, les CCOO tenien molta força a Blanes, on hi havia la Comissió Obrera de la SAFA, amb un butlletí que se’n deia Adelante i es tirava a Blanes; un company l’amagava a una barriada de Malgrat de Mar i també l’havien amagada a un galliner entre fustes, plàstics i gallines.

El juliol de 1970, es declarà una vaga al sector de la construcció de Granada, la policia disparà sobre una manifestació provocant tres morts, el 5 de setembre s’acordà fer aturades simbòliques de solidaritat, afegint aquest fet a les reivindicacions pròpies.

Paco Frutos, durant el servei militar

Les orientacions del PSU i de CCOO eren posar en marxa totes les reivindicacions dels treballadors i, a partir d’això, augmentar el nivell de consciència i fer-los veure que tot això anava lligat a la llibertat sindical i el canvi polític.

A la SAFA hi havia una situació molt repressiva i es van recollir signatures per demanar millores laborals. La Plataforma reivindicativa copiava peticions comunes a tot el país. El to reivindicatiu anava pujant. La direcció imposà un seguit de condicions laborals repressives, reduint l’horari dels menjadors, procurant controlar i aïllar els elements més destacats. Aquests es reunien a la parròquia de Los Pinos però també a la platja, al final del riu Tordera. Aquell mateix any 1970 s’arribà a una vaga general de tota la SAFA, que va ser aixafada amb la participació de 400 policies armats (grisos), que van arribar en furgons (tocineres), la fàbrica va ser desocupada, restant tancada força dies i la policia controlava la situació.

Detingut

Paco Frutos participant en un míting (1981)

Manolo Ruíz, Osuna, Aragúndez, Jordi Caupena i Paco Frutos entre d’altres, havien fet algunes trobades i per l’endemà de l’ocupació policial havien quedat a un cafè de Blanes, però la policia (la Brigada Político-Social amb el policia Genuino Navales García), el va detenir juntament als 4 o 5 dirigents més destacats. Paco Frutos va ser conduït a la presó de Girona, va passar pel jutjat de Santa Coloma; el TOP de Madrid el jutjà, però va ser absolt.
Frutos va participar en la creació del butlletí Full d’Informació i Orientació Obrera i Popular. El primer número del butlletí apareix el 17 de juny de 1970. Aquesta publicació clandestina era animada per la Comissió d’Activitats Cíviques i la seva redacció era formada, entre d’altres, per Francesc Frutos, Joan Juhé, Marià Cabutí, Josep Oller, Darius Bosch, Agustí Dausà (corrector de català), Xavier Gamell, Capell, i Bartomeu Barceló. Es defineixen com a òrgan local: “dels obrers moguts pel convenciment que la lluita reivindicativa és inajornable i que un dels aspectes positius és denunciar tot el que ens oprimeix i ens aliena, així com un adequat plantejament de com afrontar-ho”. El darrer número serà el número 59, desembre 1974. Full es picava sobre el clixé sobre una gran taula que es feia servir per estampar roba a una antiga quadra de la casa de pagès de Can Mies. Algunes vegades s’havien reunit a la parròquia del Poble nou. Dividien Calella en sectors i cada company repartia al seu.

Gran vaga

Paco Frutos al PSUC (1984)

Frutos va fer un temps d’estampador, però no trobava feina i anà a treballar a Barcelona, després a la fosa de Can Font de Mataró. Més tard, rentat el seu expedient, se n’anà a treballar a la Jorsa-Pegaso de Mataró per fer de soldador d’autobusos. L’octubre de 1971 va haver-hi una gran vaga, on va morir un treballador (Antonio Ruíz Villalba) de la SEAT de Barcelona i es van fer actes de solidaritat. Frutos plantejà a la seva fàbrica una vaga de dues hores, fer una assemblea de solidaritat i posar les seves reivindicacions concretes sobre la taula. Es van repartir fulls volants presentant una plataforma de millores concretes a la fàbrica. En efecte, la fabrica parà unes hores, però als pocs dies perdia la feina.

De nou sense feina, hagué de fer de representant de paper d’impremta a un magatzem de paper a Barcelona.

Va participar a diverses reunions de CCOO a un convent prop de Madrid (1969-1971). Després de les detencions del 1.001, totes les reunions del sindicat van radicar cada vegada més a Catalunya, amb en Cipriano García i l’Armando Baro coordinant tot el país. Hi havia actes de contacte amb els detinguts a la presó, coordinadores a cada territori i una coordinadora àmplia (de 70 a 90) de tot el país, on també hi era en Frutos, que intentaven trobar-se a Madrid amb moltíssimes dificultats, dormien a cases llogades per membres del PCE, establint una relació dins la clandestinitat molt intensa. Per motius de seguretat es van fer moltes reunions a les rodalies de Barcelona, a Sant Cugat del Vallès, a Cardona. Duien la teca del sopar i, quan acabaven la reunió, cadascú tornava separadament amb cotxes de línia. Com a membre del secretariat permanent de CCOO, d’ençà el 7 de novembre de 1971, va ser representant de la CONC a l’Assemblea de Catalunya. El 28 d’octubre de1973, va ser detingut amb els 113 de l’Assemblea de Catalunya, restant tres mesos a la Model; a la sisena galeria hi havia dos o tres presos a cada cel·la. A partir de gener de 1974 serà un dels 22 membres alliberats del sindicat. El mes de març hi hagué els esdeveniments de la Tèrmica de Sant Adrià del Besòs. Frutos coordinava agendes, butlletins, propaganda i visitava gent a les fàbriques.

Postfranquisme

Desaparegut Franco, CCOO volia guanyar la legalitat, sortir a la superfície. A principis de 1976 va ser detingut a Girona. CCOO i el PSU van participar, durant dues setmanes del mes de febrer de 1976, en les grans mobilitzacions que van tenir lloc a Barcelona per la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia.

A Calella es feia el Cinema Forum, amb tertúlies, debat i conscienciació política, també parlava en Miquel Porter i Moix. La Cooperativa l’Amistat aleshores tenia un gran paper, va fer cursos d’història i van fer venir en Vázquez Montalbán. Com a anècdota amarga, recorda l’incendi del seu cotxe Seat 600, que ja havia passat a la seva dona. Des del seu primer congrés (1978) va ser secretari d’organització de les CONC i estava a la Comissió Executiva Confederal de CCOO. Amic de López Bulla, formà part del seu equip. Era membre del comitè central del PSUC.

Eleccions

A les eleccions generals, del 15 de juny de 1977, es presenta de número dos a la candidatura del PSUC per Girona, no resultant elegit. Però a les primeres eleccions autonòmiques catalanes, el març de 1980, va ser el tercer candidat a la llista del PSUC per Barcelona, sortint elegit diputat; a Calella es van pintar alguns murals que deien: “Paco Frutos al Parlament, Benet president”.

Paco Frutos, l'any 1989

El gener de 1981, en el curs del Vè congrés del PSUC, va ser nomenat secretari general fins l’any 1982, amb divisió entre el PSUC i el PCC. No van saber valorar el preu de la crisi; un partit que tenia un 20% del vot electoral passà a tenir únicament un 4% l’octubre de 1982, de 8 diputats a només 1. Posteriorment, participà en diversos actes polítics a Madrid. Abans de 1986 es crea Izquierda Unida, dirigida per Gerardo Iglesias i després per Julio Anguita. El partit remunta poc a poc, passant a tenir 7 diputats. El 1989, amb Anguita, passaria de 7 a 17 diputats.

Madrid

Frutos passà a viure a Madrid. D’ençà el gener de 1984 s’encarrega de la comissió sindical del PCE i, al cap d’un parell d’anys, porta la comissió econòmica i sindical. L’any 1988, en el XIIè congrés del PCE, passà a ser el secretari d’organització del partit. Al XIIIè congrés, el desembre de 1991, és elegit membre de la direcció i fa de secretari de relacions internacionals del PCE, fent diversos viatges internacionals.

Paco Frutos a Moscou (1987)

Diputat al Parlament Espanyol d’ençà el 1993 (dins d’un grup amb 18 diputats), el 1996 (amb 21 diputats) i cap de llista al 2000 (amb 8 diputats), amb un total de tres legislatures i 11 anys (1993-2004). El 1995 no s’acceptà la seva proposta d’establir un acord amb els socialistes per tal de recuperar algunes alcaldies. A les eleccions municipals i autonòmiques del juny de 1999, es passà de 2,5 milions de vots a 1,3 milions. El desembre de 1999, Anguita té el tercer infart. Davant la seva retirada obligada, es proposà que Frutos fos el substitut. A les eleccions legislatives del març de 2000, propicià un pacte amb el PSOE i encapçalà les llistes d’Izquierda Unida per Madrid. Les expectatives eren de patir una forta davallada; es passà a tenir un 5,5% dels vots i es pogué mantenir el grup parlamentari. Amb temps buscaran un relleu en un polític jove i una certa experiència parlamentària que seria en Gaspar Llamazares.

Secretari General

Presentació del seu llibre 'El comunismo contado con sencillez' (1997)

Al XIVè congrés del PCE (desembre 1995), és elegit secretari del comitè federal. El 7 de desembre de 1998, en el XVè congrés del PCE, substituí Julio Anguita com a secretari general del partit, càrrec que mantingué fins el 2009. Va ser el delegat del PCE al partit d’Izquierda Europea a Estrasburg, és membre fix del comitè central del PCE i del comitè executiu.

Actualitat

Frutos es mostra decebut amb la situació política actual, per la imposició del capitalisme més brutal, o neoliberalisme que acaba amb les seguretats dels treballadors tot eliminant les seves conquestes. Aposta pels valors permanents de l’esquerra com són la solidaritat i l’internacionalisme. S’ha de reemprendre el contacte amb la gent, tornar a motivar al ciutadà per tal que conquereixi el carrer i el futur. Per Frutos, vivim un moment en el qual el sistema s’ensorra però alhora troba una societat sense capacitat de resposta, desmotivada, desmobilitzada i desorganitzada. S’hauran de reinventar les propostes i els programes polítics.

Jordi Amat i Teixidó
Nota: Agraeixo l’entrevista concedida i les fotos proporcionades per Paco Frutos el 28 de gener de 2011.

1 comentari per a “Paco Frutos, el noi de Can Mies”

  1. Manel ha dit:

    Molt bo!!! Gràcies per tot el treball que ens ajuda a recordar!!

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per