dissabte, 21 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Paul & Art (Mash-up)

Estic assegut a la mateixa estació de tren on éreu els dos esperant la tornada a casa. Al meu voltant passen un munt d’autòmats portats tan sols per la inèrcia i jugant a que passi la vida sense adonar-se’n. Ningú repara en algú altre, miren sense veure. No els importa què ni qui són, és massa molest perdre’s una estona pensant, no sigui que allò que anomenem consciència arribi per passar comptes. El soroll arriba a tons insospitats mentre al meu cap ballen les vostres profètiques paraules, gent parlant sense dir res, gent sentint sense escoltar, sense entendre el que es diu.

Ramats d’autòmats passegen per l’andana esperant que arribi el següent tren; em comença a fer fàstic. Viatgen a munt i avall per adorar als deus de neó que ells mateixos han construït. Llums falses que atrauen les seves ànimes com si d’insectes es tractés.

Sí nois, jo també desitjo estar de camí cap a casa i que el meu pensament corri lliure pels camps fèrtils de la imaginació. Vull tancar-me dins o seure plàcidament al porxo per prendre total consciència de la pèrdua de la vida, de com aquesta se’ns escola entre els dits sense que hi puguem fer res per deturar l’hemorràgia. Vull fruir dels eterns instants que Cronos ens manlleva, ara que tinc la total certesa que no puc escapolir-me, ni tan sols assassinar-lo. He de fugir d’aquesta mediocritat exterior que vol empresonar-me i lligar-me per sempre més al grup d’estranys adoradors. Posar-me dempeus i cridar la meva individualitat, cridar ben fort que sóc especific i únic, que em revolto i em revoltaré sempre contra la uniformització de la majoria. Sortir a trobar-te i quan corris cap a mi passejar sobre els camps gelats i mirar-te agraït mentre el prenc la mà.

Comença a ploure i, mentre tots corren a sota cobert, em planto al bell mig de l’andana posant els braços en creu i aixecant la cara a les gotes de pluja que cauen com la memòria en el temps. En un no res la meva consciència i el meu cos estaran xops i purificats: I que plogui mil dies i que baixin aigües turbulentes que s’enduguin tot el fang mentre construeixo un pont per salvar a qui desperti d’aquest mal son, perquè el pugui travessar qui vulgui ser un bosc abans que un carrer. Per qui vulgui ser un amic de debò.

La meitat del temps ja ha marxat i no sé a on. Malbaratat en futileses, en guanyar-se una vida que ens han fet creure que teníem perduda.

Arriba el tren i em preparo per reprendre el camí cap a casa seguint-vos les passes, per despertar feliç a la vida. No patiu que passaré per la fira i faré que us recordi aquella qui us estima. Fugiré dels generals i els seus batallons escarlata. Descansaré al vostre camp, ple de julivert, sàlvia, romaní i farigola, entre l’aigua salada i els fils de la mar.

Pujo i marxo, segueixo el camí cap a casa, el llarg camí cap a casa. Allà ens retrobarem.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per