dimarts, 17 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

“Pitxurri”, baixa’m les escombraries…”

Vet aquí que una vegada. No, així no, aquesta història és real i no pot començar com començen els contes.

Un home de negocis barceloní, faldiller de mena, un dia tal com solia fer –ho feia cada tres per quatre- li va dir a la seva dona que l’endemà mateix havia d’anar de viatge de negocis a Estocolm. La dona, una bleda d’aquelles que li diuen que les vaques volen i s’ho creuen, va preparar l’equipatge del seu home i l’endemà al aeroport del Part, el va acomiadar amb un munt de bons consells, un petó, el desig sincer que tingues un negoci profitós i un bon vol.

Poc desprès d’acomiadar-se el dos, oh i tant que d’amagatotis va volar l’home, però no cap a Estocolm, sinó cap a l’àtic de la veïna del mateix edifici de Barcelona on ell vivia, on l’esperava una solterona de vint-i-tres anyets –ep! a cada cama- que feia un temps era ni més ni menys el seu embolic secret i allà, van passar tot el sant dia, fent manetes i altres coses gruixudes de molt més contingut.

Cap a les dotze tocades de la nit, embafats ja de tant llit, els dos veïns amants, es van aixecar, es van dutxar i van sopar alguna coseta, calia recuperar el tremp i embranzida ja que la nit era jove i prometia molt. En acabar de sopar, plegats van mirar una pel·lícula d’aquelles que als cinc minuts de veure-la ja l’has vist tota. En acabar “el rotllo patatero”, la veïna li va dir carinyosament al seu amant veí:-Pitxurri, baixa’m les escombraries-. L’home no li va saber dir que no, es va posar un batí per tapar-se les vergonyes i amb un morbo ben temerari, aprofitant un moment que a l’escala no es sentia ni un ànima, va baixar les escombraries al carrer.

En tornar a entrar a l’edifici, potser atabalat per la por o la pressa aquella de que no el veiés ningú, o qui ho sap si va ser per la inèrcia de la rutina de fer sempre el mateix gest, l’home sense adonar-se’n, va prémer el botó de l’ascensor, però no el botó del àtic, sinó el del 5è pis de sempre i en sortir de la ascensor, va anar de dret a trucar a la porta de casa seva sense pensar ni un instant el que feia.

Hauríeu d’haver vist la cara que va posar la seva dona en obrir la porta i veure al seu home, allà plantat al replà somrient com un bacó, amb el batí obert de bat a bat. I el xisclet que va fer despertar tot l’escala. I hauríeu d’haver vist la cara que va posar ell, en baixar del 69 cel i adonar-se’n que havia trucat a la porta de casa seva i no pas a l’àtic i que la veïneta s’havia transformat amb la seva dona.

I ara, no puc dir allò de que el veí i la veïna, van menjar anissos i van ser feliços, com us he dit al començar, això no es pas cap conte, prou que ho hauria volgut en Pitxurri que ho fos, ja que la seva dona va demanar el divorci. Més sovint del què ens pensem-, la realitat supera la ficció, i això va passar de veritat una nit d’aquelles nits de boig a Barcelona

Lluís M. Panyella| Pineda de Mar

1 comentari per a ““Pitxurri”, baixa’m les escombraries…””

  1. Montserrat ha dit:

    Una vegada mes , tal i com dius, la realitat supera la ficció.
    Boníssim!

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per