diumenge, 26 de octubre de 2014
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Pseudodemòcrates de nou mil·límetres

Nicolás Tomás Lanchon | Foto: D.M.

Aquesta és una setmana històrica. Filant més prim, aquest dijous ha estat un dia històric. Per a aquells que dediquem gran part del nostre temps a la cosa informativa, i també per a tots els demòcrates, ha estat el súmmum. A Espanya hem acabat amb 50 anys de terror que no és poca cosa. Això sí, tot i l’optimisme, mantenint la prudència que requereix el moment i la història. No cal que digui que estic parlant d’ETA. Però sumat a això, i que va quedar una mica en segon pla, hi tenim el cas de Líbia i Gaddafi, tema en el qual em vull centrar en aquestes línies.

“El final de l’escapada de Gaddafi”, titulava l’edició impresa de La Vanguardia. Moammar al-Gaddafi va morir ahir a Sirte, la ciutat on va néixer el dictador de Líbia, en mans d’un rebel que va fer funcionar una pistola de nou mil·límetres. Gaddafi va ser enxampat mentre fugia, als afores de Sirte, el seu bastió i última ciutat en caure, amb ajuda d’avions francesos de l’OTAN. Diuen que va morir amb una pistola d’or a les mans. Hi ha fins i tot imatges de quan és atrapat i transportat tacat de sang i de quan és a punt de ser assassinat. Imatges que no m’he atrevit a veure fins el dia d’avui, i que m’han deixat ben esgarrifat. Ara els rebels visiten el cadàver de Gaddafi a una botiga de refrigerats, amb el qual s’hi fan fotografies, entre clams de victòria.

S’ha acabat amb una tirania instaurada ara fa cosa de 42 anys aproximadament. Un dictador que va jugar a ser l’amic àrab d’Occident, amb el permís dels mateixos països occidentals, és clar. Junts ens ho passàvem bé, paga la pena dir-ho. El tiet Gaddafi venia a casa nostra. Nosaltres, com a amfitrions, l’acollíem amb els braços ben oberts. Gaddafi, com a convidat nostre, ens portava petroli com a regal per haver-lo convidat a la nostra llar. I així anàvem fent. “Tirant, tirant, i anar tirant”, que diu la cançó del grup de rumba catalana La Pegatina.

Això sí, ara ve el quid essencial de la qüestió: calia assassinar-lo? S’obre el mateix debat que ara fa uns mesos també s’obria amb el cas d’Osama bin Laden. Establint paral·lelismes amb ETA, que els temps ho mereixen, hi ha gent que va celebrar -i celebra encara avui- l’assassinat de Luis Carrero Blanco, qui va ser president del Govern durant la dictadura franquista. No serà servidor qui ho faci. Això té un nom: pena de mort. Tots aquells que sempre s’hi han oposat, ara fan com si no fos res. No justifico cap assassinat, sigui qui sigui la víctima. En democràcia ens hem dotat d’unes lleis i un sistema judicial com a instruments per a garantir la justícia. Gaddafi, de la mateixa manera de Osama bin Laden i molts altres, hauria d’haver passat per un jutge i una condemna. Si l’hi paguem amb la mateixa moneda, passem al seu bàndol, al bàndol no demòcrata.

Així no es fan les coses entre els demòcrates, però. Ha de parlar la justícia, i no la pistola de nou mil·límetres. Però bé, el que està fet està fet, i ja no hi ha volta enrere. Ara tocarà estar pendent de com evoluciona la cosa democràtica a Líbia. Haurem de tenir-ho en compte de cara a pròxims episodis, que encara en queden unes quantes, de revolucions àrabs.

Nicolás Tomás Lanchon

1 comentari per a “Pseudodemòcrates de nou mil·límetres”

  1. [...] (Llegeix i comenta l’article a Diari Maresme) Publicat: octubre 22, 2011 Categories: Articles, Diari Maresme Leave a Comment Name: Required [...]

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per