dijous, 23 de octubre de 2014
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Solar

Ian McEwan (Aldershot, 1948) és un dels escriptors britànics més rellevants del panorama actual. Forma part, al costat de Martin Amis, Julian Barnes, Graham Swift o Salman Rushdie, dels escriptors nascuts a la postguerra que la crítica ha anomenat “la generació daurada”. Ha publicat dos reculls de contes i onze novel•les. Entre les seves obres més reeixides hi ha Gossos negres (1992), Amsterdam (1998) amb la qual guanyà el premi Booker, Expiació (2001), de la qual es van vendre més de dos milions d’exemplars i se’n va fer una pel•lícula, Dissabte (2005), o la que ha sortit aquesta primavera passada, Solar, que podem trobar a les llibreries traduïda per Emili Olcina i editada per Empúries.

Coberta de 'Solar'

La seva primera obra la va editar a vint-i-set anys, Primer amor, últims ritus, i ja s’hi troba una fascinació per la perversió i el qüestionament de la normalitat que trobarem al llarg de tota la seva producció. En general, a l’univers de les obres de McEwan hi regna un malestar permanent, una insatisfacció innata, per més que sovint els protagonistes, com és el cas de Dissabte o de Solar, siguin un neurocirurgià o un doctor en ciències físiques, amb una vida professional brillant i una situació econòmica folgada. Aquests personatges, gent lúcida i socialment integrada, coven un gran neguit vital. McEwan els col·loca en situacions límit, dins l’atzar d’un atracament violent o d’un crim, i els personatges mostren comportaments inesperats. Tota la història adquireix aleshores un aire entre novel·la negra i novel·la psicològica. Insòlit i sorprenent, McEwan sempre manté un estil tens, concís, amb tocs constants d’humor.

Michael Beard, el protagonista de Solar, és un anglès de mitjana edat, intel•ligent i brillant. Va guanyar el premi Nobel de Física després d’una carrera exemplar i uns primers anys de treball intel·lectual dur, però ara viu arrepapat damunt aquest èxit professional. La novel·la s’estructura en tres moments temporals que abasten deu anys de l’etapa de maduresa de Michael, dels cinquanta als seixanta anys. Comença en un moment de crisi personal: està a punt de separar-se de la seva cinquena dona. Ella, dinou anys més jove que ell, s’ha buscat un amant després de descobrir que Michael durant els cinc anys de matrimoni ha tingut onze aventures. Perdre la Patrice trasbalsa molt Michael, per primer cop és ell qui és deixat, comença a sentir-se gran i la vol recuperar sigui com sigui. Però ho fa sense gaires ganes, perquè la intel·ligència i l’èxit han abocat Michael a una vida fàcil. Porta ja cinc matrimonis sense fills ―per voluntat seva―, viu amb un gran nivell de vida i mai fa cap esforç per cuidar el seu cos gras i deixat. Ben al contrari, es permet tots els plaers i mostra una gran desídia professional en els càrrecs honorífics que ostenta. Un gran cinisme i egoisme l’impermeabilitzen del món: “Sí, d’acord, havia estat sempre un faldiller i un mentider, s’ho mereixia, però ara que havia succeït, què havia de fer, més enllà d’encaixar el càstig? A quin déu havia de demanar perdó?”

Michael Beard representa l’home mundà i amoral contemporani, sense grans valors, però fort, conscient que només troba pau en el sexe, en tenir una dona guapa, en gaudir de grans àpats, i en l’èxit professional i social. És un home astut i hàbil, desencantat del món, que procura treballar el mínim i guanyar el màxim per viure amb totes les comoditats possibles. Quan mor accidentalment un dels amants de la seva dona, no té problemes per encolomar el crim a algú altre. No hi ha cap norma moral a seguir, només salvaguardar el propi plaer ―podria ser un Dominique Strauss-Khan qualsevol. Michael Beard es mou amb habilitat en la indústria tecnològica i els seus suports acadèmics, i surt amb èxit de les situacions professionals i personals més enrevessades.

Curiosament Michael cau bé al lector pel seu cinisme sense mesura, perquè la fredor i l’egoisme amb què es mira el món van acompanyats d’una gran lucidesa. Podem veure com el màxim coneixedor del canvi climàtic i de la necessitat de trobar una energia alternativa renovable es mofa de les actituds infantils i les visions apocalíptiques d’un grup d’artistes reunits en un vaixell al Pol Nord per reclamar més consciència ecològica, quan ells són els primers a fer una despesa absurda d’energia i viure amb totes les comoditats. També l’angoixa i la solitud absoluta amb què viu Michael meravellen el lector, que, com el cor en la tragèdia grega, coneix les malifetes del seu passat i intueix que tard o d’hora el destí el vindrà a buscar. La manera com McEwan lliga aquests enigmes va ritmant el text i fa que el lector no l’abandoni fins al desenllaç final.

Un element interessant del llibre és el detall amb què descriu el món anglès: els barris de Londres, els seus suburbis, la confrontació amb el món americà. També sorprèn el coneixement científic que farceix la novel•la, amb explicacions detallades sobre física del segle XX i sobre energia solar, i especialment sobre el funcionament dels organismes de recerca científica i sobre el món universitari d’elit. Com ens té acostumats McEwan, entrem en un submón concret, molt ben definit, amb personatges secundaris molt precisats, en el qual la peça protagonista encaixa perfectament. Des de ben endins del sistema, McEwan pot fer una crítica mordaç al desencís i cinisme amb què una bona part d’Occident viu la vida.

Glòria Farrés és doctora en filosofia (UAB, 2005), traductora i crítica literària

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per