dimarts, 21 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Una història avorrida

Anton Pàvlovitx Txékhov (1860 – 1904) és el gran narrador de contes rus. Per bé que va tenir una vida breu, morí a quaranta-quatre anys, la seva producció artística, tant en prosa com en teatre, és considerable. Va tenir una infantesa difícil atès que el pare, un botiguer de la Rússia meridional, educava els fills amb gran severitat i violència. Els problemes econòmics el van portar a escriure mentre estudiava medicina a Moscou. Va fer innovacions formals que han influït en l’evolució del conte i del teatre moderns. Obres com ′La gavina′ o ′L’oncle Vània′ són paradigmàtiques perquè fugen d’una acció convencional i ofereixen un teatre d’estats d’ànim que ha esdevingut clàssic. També en els centenars de contes que va escriure trobem aquesta primacia del corrent de consciència que emergeix per sobre de l’acció narrada. A aquest estil propi, s’hi suma la bellesa de la seva escriptura. Tolstoi el va definir com “el Puixkin en prosa”. L’editorial Minúscula, en la seva recent col•lecció en català “Microclimes” ―de la qual ja ha editat quatre títols preciosos―, ha publicat en traducció d’Àngels Llòria un dels seus contes més preuats: “Una història avorrida”.

Aquest conte recull les notes d’un brillant professor de medicina de seixanta-dos anys, Nikolai Stepànovitx, que es veu afectat d’una malaltia incurable. Els seus millors anys ja han passat i ell, que tota la seva vida ha estat un model de temprança, es torna irritable i es revela contra el seu destí, no accepta les ximpleries que fa la seva dona ni el mentor de la seva filla, i l’única persona que la seva mirada respecta és la jove Kàtia, que l’ha vista créixer, ser feliç com actriu i caure en desgràcia. Fuig de la seva existència visitant cada cop més sovint Kàtia, que li dóna les atencions que no troba a casa. El professor voldria lluitar contra aquesta amargor que l’aclapara, però s’adona que és una causa perduda, tot se li torna agre perquè veu que res podrà canviar el curs immutable de la seva vida. Això s’exposa amb una pau i serenor que converteixen aquesta obra, com diu Thomas Mann, “en la més preada de les creacions de Txékhov, una obra extraordinària i fascinant que, per la seva peculiar calma i tristesa, no te parangó en tota la literatura.”

Les notes autobiogràfiques del professor presenten un to com si ja no visqués la seva pròpia vida i només la contemplés. Descriuen la relació amb el bidell de la universitat, amb el seu ajudant, amb la seva família, la feixuguesa de les seves classes brillants, els col•legues mediocres, els estudiants desvagats… i anem descobrint un home generós i comprensiu, un gran psicòleg de vasta cultura que sempre ha considerat els altres i els ha escoltat. Confessa aquest canvi terrible que es produeix en el seu caràcter en un monòleg preciós: “Mai no he jutjat, sempre he estat condescendent i he perdonat de gust tothom en tot moment. On els altres protestaven i s’indignaven, jo aconsellava i provava de convèncer. Però ja no sóc un rei. Dins meu hi passa alguna cosa que només és digna d’un esclau: nit i dia em ronden pel cap mals pensaments, i al meu cor hi fan niu sentiments que desconeixia fins ara. Odio, menyspreo, m’indigno, m’encenc, i fins i tot tinc por.”

Cal dir que, més enllà del procés de decadència que pateix tota vida humana, aquella melangia que Txékhov ha sabut reflectir amb paraules senzilles però plenes de veritat, hi ha idees que conviuen en el text que sorprenen per la seva modernitat. Per exemple, quan queixant-se de les preocupacions fútils que ocupen la seva dona i la seva filla, i el sentiments negatius que entrecreuen amb Kàtia, reclama una educació femenina igual a la masculina, que eviti aquestes baixeses: “El dolorós sentiment de la compassió i el mal de consciència que experimenta l’home modern en contemplar la desgràcia, em parlen molt més de cultura i de creixement moral que l’odi i la repulsió. La dona moderna és tan ploranera i dura de cor ara com a l’edat mitjana. I segons el meu parer, fan molt bé tots aquells que els aconsellen educar-se com els homes.”

Ara bé, el més extraordinari del conte, sens dubte, és la relació del professor amb Kàtia. L’ha vista créixer, l’ha vista enamorada i feliç i, després, patint i desesperada. El professor, que ha perdut totes les il•lusions, se li ha “paralitzat l’ànima”, comparteix ara amb Kàtia les mateixes tenebres i els mateixos silencis, sense poder socórrer-la. La força i el lirisme de les darreres converses entre el professor i Kàtia fan emergir qüestions essencials i pertorbadores: la dificultat real que tots tenim per accedir i ajudar aquells que més estimem. Una història gens avorrida, doncs, que il•lumina les angoixes que aclaparen qualsevol consciència lúcida.

Glòria Farrés és doctora en filosofia (UAB, 2005), traductora i crítica literària

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per