dimarts, 30 de setembre de 2014
Diari Maresme | Independent i Comarcal

“Admiro la gent que lluita pels seus somnis”

Víctor del Árbol | Foto: Editorial Alrevés

Víctor del Árbol ha esdevingut el primer escriptor de l’Estat que guanya el premi a la millor novel·la negra europea ‘Le Prix du Polar Européen’ que lliura la prestigiosa revista francesa ‘Le Point’. L’autor català va rebre el guardó durant la gala d’inauguració del festival ‘Quais de Polar’ que s’ha celebrat a Lió del 30 de març a l’1 d’abril. Avui recuperem l’entrevista de Diari Maresme publicada al maig del 2011.

Una de les sorpreses literàries recents és l’èxit que està assolint el llibre ‘La Tristeza del Samurai’ (Editorial Alrevés, 2011), un thriller escrit pel mosso d’esquadra i ex-seminarista Víctor del Árbol. Amb aquesta obra, que comença en plena postguerra espanyola i acaba el 23-F del 1981, l’autor fa una reflexió sobre la culpa, les emocions i el poder.

Com defineixes ‘La Tristeza del Samurai’?

Portada: La Tristeza del Samurai

Per mi, la millor definició de la Tristeza del Samurai és que, abans que res, és una novel·la valenta. La seva valentia està en abordar de manera honesta i sincera emocions sovint colpidores, que graten l’ànima, el més profund dels lectors, sense caure en els estereotips de personatges bons o dolents. Els meus personatges s’acaben convertint en companys de viatge de carn i ossos, arribes a estimar-los i a odiar –los com si fossin al teu costat, fen-te mal a tu, o fent-te feliç. La seva força està en una trama que no et deixa respirar, perquè sents que tu hi ets participant d’aquesta història pàgina rere pàgina.

Quina és la metàfora del samurai?
La Tristeza del Samurai és la tristesa que tots sentim algun cop a la vida, quan descobrim, o ens fan descobrir que allò que sempre hem volgut ser, que el bo i millor de nosaltres, és només un personatge que ens hem anat creant i creient al llarg de la vida i que s’ha acabat menjant a qui som realment. Tots voldríem ser millors del que són, tots desitjaríem ser allò que els demés esperen de nosaltres: un bon pare, un bon fill, un bon amant, un bon amic, una bona advocada, una bona aristòcrata…Però no sempre ho aconseguim, a vegades no ho aconseguim mai.

La novel·la és, d’alguna manera, un trencaclosques que acaba formant un tot?
La història està muntada de tal manera que crea dos fils conductors en el temps, el Passat – anys quaranta i següents – i els vuitanta. En aquests dos fils caminen un munt de personatges que en aparença no tenen res a veure entre si, però que de mica en mica, van encaixant de manera natural, gens forçada fins a crear una història total. Penso que l’èxit que té és gràcies a una trama molt ràpida, molt intensa, que no et deixa esma per agafar alè. Vols tirar fins al final i a la vegada no vols que s’acabi.

Les emocions ocupen un paper predominant a l’obra. Què buscaves mentre l’escrivies?
Les protagonistes principals són dues dones separades per quaranta anys i antagòniques en la seva manera de ser i de fer. Malgrat tot, tenen en comú una cosa: la desesperació de viure intensament tot allò que fan. Lluiten per no convertir-se en persones anodines, no deixen, no volen deixar que ningú escrigui el seu destí. M’interessa aquest tipus d’emoció, aquesta rebel·lia contra una vida que sembla predeterminada. Admiro a la gent que lluita pels seus somnis, els aconsegueixi o no, al final el que queda és el camí, més enllà de la fita. He buscat posar als personatges en situacions molt límits, portar-los a l’abisme de les seves emocions, perquè crec que així és com un dóna el millor, i el pitjor de si mateix.

Cada personatge simbolitza les diverses contradiccions del propi esperit humà?
Exactament, cadascun d’ells encarna un desig –estimar, venjança, idealisme, amor, poder, somniadors, romàntics i cruels – però a la vegada, en la manera d’aconseguir el que es proposen, a vegades són valents i a vegades són covards, a vegades dignes i a vegades miserables, contradictoris perquè estan vius, i reaccionen en funció del que els hi succeeix.

Per què la novel·la arrenca amb la postguerra?
Perquè mai en la història d’aquest País tan castigat hem estat tant a prop de la foscor. No és una història sobre el franquisme ni la guerra civil, no és aquest el tema. M’interessava la por al demà, l’abús dels guanyadors i la por dels perdedors, el caldo de cultiu propi per la injustícia i la ceguesa dels uns i els altres. M’interessava també molt a nivell històric el desenvolupament de la Legión Azul al front de Leningrad durant la II guerra Mundial. M’agrada especialment aquesta part de la història.

En canvi vas decidir acabar la trama el 23-F de 1981, dia de l’intent del cop d’Estat de Tejero.
Aquell dia, jo tenia 14 anys i recordo una frase del meu avi quan va veure les imatges dels tancs de Milans a València: “Ja hi som un altre cop”. No he pogut oblidar mai la seva expressió de temor, la seva por a que tot tornés a començar. Aquell dia, el fidel de la balança va caure del costat del drets i les llibertats. Però durant unes hores tots vàrem pensar que podia passar el contrari. Maria, la protagonista advocada, s’adorm al quiròfan en el primer capítol preguntant-se : ¿Quina cara serà la que veure quan desperti en el Telediari? Aquesta trama, els dies i mesos previs al cop del 23F donen peu a la història que Maria desenvolupa.

Escrius des de ben petit. Què et va impulsar a agafar el primer llapis i paper?
La necessitat d’expressar amb la paraula escrita allò que la meva veu era incapaç d’explicar, el meu món interior; les fantasies d’un nen petit que es pensava que el món era el seu joc. I també, perquè al crear aquests móns vaig deixar de sentir-me sol, vaig deixar de tenir por.

I de què s’alimenten les teves muses del dia a dia?
M’agrada caminar per la vida amb els ulls oberts i les oïdes atentes. Sóc molt observador i molt inquiet, a cada lloc hi ha una història esperant que algú les atrapi. Jo sóc un atrapador d’històries. Escolto els matisos i els perfilo a la meva manera, els hi dono pròpia veu.

Creus que ‘La tristeza del samurai’ podria coquetejar també amb el món del cinema?
Crec que s’acabaran donant petons i ballant junts (riu). Tinc una manera d’escriure molt visual, i sí, estic convençut de que algun dia veurem la Tristeza del Samurai al cinema. Només demano que no es desnaturalitzi; a vegades les emocions d’un llibre són complexes de traduir en una imatge.

Estàs rebent molt bones crítiques. T’ha sorprès l’èxit, també internacional?
Sí, m’ha sorprès, i estic molt feliç. Per mi, per la gent de l’editorial Alrevés que hi posen tota la seva energia en aquest projecte meravellós. I em fa feliç que persones d’arreu del món es puguin identificar amb el que ens passa aquí, a casa nostre. Al cap i a la fi, els sentiments no coneixen llengües ni fronteres.

Poder viure de la literatura és cada cop un objectiu més proper?
És un pas més. Encara és aviat per saber-ho, tot dependrà del veredicte dels lectors: però per mi és un somni que porto a dintre des de que era un nen. Ja tenia clar que seria escriptor. Ara només em falta que pugui viure d’allò que més m’estimo fer.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per