dimarts, 21 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Bakira Hasecic:’La justícia és lenta però arriba’

Bakira Hasecic | Foto: 'De Bòsnia a l'ictus'

Si el mes passat parlàvem sobre la commemoració dels 20 anys de guerra a Sarajevo, amb el tema de les 11541 cadires vermelles al carrer, avui publiquem la primera entrevista sobre l’inici d’aquella guerra ara fa dues dècades. El viatge a Bòsnia que han fet en Vicens Tomàs i en Pep Boix per filmar el documental “De Bòsnia a L’ictus”, ens ha portat l’ocasió de tenir a les mans, per als nostres lectors, les entrevistes que han fet a testimonis de la guerra i de la postguerra a aquest país.

Durant la resta del 2012 anirem oferint-vos aquests documents, que esperem ens serveixen per conèixer la situació que va viure la població Bosniana.

Bakira Hasecic és una bosniana de Visegrad , una ciutat a l’est de Bòsnia i Hercegovina . El 1992, durant la neteja ètnica de Visegrad, que va tenir lloc en els primers dies de la guerra de Bòsnia, la Bakira va ser detinguda i violada a la comissaria de policia de Visegrad per bosnians serbis, soldats, membres de la Exèrcit de la República Srpska . La seva germana va morir en un camp de violació sèrbi. La seva experiència la va portar a convertir-se en una de les activistes pels drets humans més destacada a Bòsnia, en col·laboració amb organitzacions com Amnistia Internacional i de Human Rights Watch.

Ella no ha parat de realitzar campanyes per aconseguir justícia per a les dones víctimes de la guerra de Bòsnia als tribunals nacionals i internacionals, en particular les víctimes de violació i abús sexual.

En l’actualitat és Presidenta de l’ Associació de Dones Víctimes de Guerra (Udruzenje benzè-Žrtve Rata), amb seu a Sarajevo.

En aquests moments que opina de la justícia en els procediments contra els criminals de guerra ?
La justícia és lenta però arriba. Han passat vint anys de l’agressió i el genocidi de Bòsnia, sabem quan va ser constituït el Tribunal de la Haya a l’any ‘93, quan nosaltres les víctimes, no sabíem que existia aquest tribunal i que no sabíem que sobreviuríem i que ni tan sols que anys més tard testificaríem davant d’aquest estament i que trobaríem la justícia internacional pel territori de l’ex Iugoslàvia a l’Haya.

A l’any 2005 va ser constituït el tribunal de Bosnia i Herzegovina però ni jo, ni les milers de víctimes de la guerra que també han sigut víctimes de violacions i d’agressions sexuals, en aquells moments no confiàvem en el sistema jurídic del nostre país. Per nosaltres l’únic tribunal de justícia era el tribunal de la Haya. De totes maneres, des de la creació del tribunal, l’acusació i la fiscalia de BiH, hem cregut convenient que els criminals de guerra fossin jutjats aquí al nostre país perquè és on han comès el crim.

O sigui que no estan contents amb els processaments als criminals de guerra?
Per començar he de dir que no estem satisfetes amb l’estratègia del processament dels criminals de guerra, que va ser adoptada a l’any 2008, la qual per nosaltres, les víctimes, no és més que un escrit que no serveix per res. Segons aquesta estratègia, ho diré breument, es necessitaria 7 anys pels casos més greus, és a dir 15 anys pels casos més fàcils, o sigui que casos molt delicats es jutjarien al tribunal de BiH, quan els casos més delicats els haurien de passar al tribunals de cada entitat, la qual cosa no ha agradat gens a les víctimes, perquè creiem que els criminals de guerra s’haurien de jutjar sota un mateix sostre i sense importar si la magnitud dels seus crims de guerra ha sigut menor o major, perquè el judici pels crims de guerra comença al territori de BiH sense importar de quin país prové la persona que ha comès els crims de guerra, se l’ha de jutjar a BiH.

De totes maneres nosaltres, les víctimes no podem canviar la llei, no podem canviar res, qualsevol cosa que diem o quan organitzem una protesta pacifica, davant de les institucions públiques i davant del tribunal de BiH i l’acusació, se’ns diu que estem fent pressió al sistema jurídic del país i a la veritat. nosaltres l’únic que volem és que el tribunal sigui independent, que resisteixi les pressions d’alguns partits polítics i alguns polítics en concret. Volem un tribunal independent per tots el ciutadans de BiH, en definitiva: volem la veritat i que es faci justícia!!!

Foto: 'De Bòsnia a l'ictus'

Però actualment els criminals de guerra es poden trobar a la vida pública?
Es pot comprovar que alguns criminals de guerra treballen a la policia o tenen altres càrrecs. Actualment tenim l’adjunt del Ministre de Serveis Secrets que és un criminal de guerra que va ser autor de violacions i assassinats. L’exemple és la meva germana. El seu nom és Stanic Radenko i és l’adjunt del Sr. Ahmetovic. Això només és un exemple, per no explicar-los tots…Quina credibilitat pot tenir una administració de seguretat pública que té com a primer adjunt del Ministre a un criminal de guerra i comandant de policia durant la guerra al municipi de Vlasenica. Creieu que això és un país normal? Un sistema normal? És clar que no ho és…Resulta impossible de creure que un criminal de guerra pot estar en llibertat i no darrere les reixes i actualment ell reparteix justícia.

Creu que hi ha qui pensa que vostès son una pedra a la sabata?
Si, de vegades tenim la sensació de que la societat, exceptuant alguns, el que més desitjarien és que nosaltres ens moríssim en una nit i desapareguéssim. Tinc la sensació que som un pes per ells, perquè som vius. Ningú ens pregunta com estem nosaltres quan als judicis, estem cara a cara amb els que han comès els crims de guerra i quan cada una de les nostres testificacions i declaracions és una retraumatització de la víctima.

Ahir vaig tenir dos casos de testificacions que inevitablement et fan tornar a aquells moments dels anys 92-95. El que encara és pitjor és que nosaltres les víctimes no tenim els drets que en toquen. Estem abandonades a la nostra sort perquè actualment és millor ser un criminal de guerra que una víctima. Quan dic això és perquè els criminals de guerra tenen un judici just, tenen dos advocats, els finança l’estat de Bòsnia i Herzegovina, i encara pitjor, els financem nosaltres, les víctimes, que dels nostres impostos que paguem financem el sistema jurídic del nostre país. Inclòs vosaltres que heu vingut aquí a Bòsnia, si compreu qualsevol cosa, una part del que hàgiu pagat serà per finançar la seva defensa. Mentre les víctimes no tenim dret a cap tipus d’indemnització, ells tenen dret a tot.

L’hora de fer de testimoni en un judici, hi ha sensibilitat per part dels representants de la justícia?
Des de la meva experiència personal us puc dir que hi ha una diferència abismal entre el fet de testificar al tribunal de la Haya i al tribunal de BiH.

Al tribunal de BiH , quan vaig testificar per primera vegada vaig estar tot el dia i vaig passar gana mentre esperava el meu torn per testificar. Vaig demanar alguna cosa per menjar als del Departament de Protecció de les Víctimes, em van portar un entrepà i junt amb l’entrepà un rebut de 2’60km( Marc convertible, moneda de Bòsnia) per pagar el que havia demanat. Jo em vaig queixar, però ells em van descomptar això de la paga diària que era d’uns 15km. Però després de la meva queixa, han canviat el tracte i se’n cuiden de que els testimonis arribin dos o tres hores abans de testificar i no s’hagin d’esperar tot el dia.

Un altre cas és que t’ofereixen suc, aigua, cafè, parlen una mica amb tu. Vas al judici on passes per maltractaments tant per part dels advocats als interrogatoris. Ahir mateix vaig sentir que el sistema de justícia criminal va criticar la defensa dels criminals de guerra perquè feien preguntes provocatives, però tot plegat depèn de la víctima.

Tenen por quan testifiquem?
Si, la víctima té por. No tots som iguals, llavors ho passa realment malament, de vegades es desmaien i d’altres acaben amb un infart i ha de venir l’ambulància. Jo tinc la llengua molt llarga i la vida m’ha fet més forta per tant no deixo que em desconcentrin i vaig saber contestar, i encara que soc la víctima, em considero guanyadora, perquè ara als criminals no els veig amb el fusell a les mans, sinó que tenen les mans emmanillades i llavors encara et fas més forta per explicar tot el que has viscut i vist. Déu et dona força i valentia i ja no li tens por!!!

Bakira Hasecic

Vostè es de Visegrad, ara viu a Sarajevo, ha pensat tornar a la seva ciutat a viure algun dia?
No tots els serbis de Visegrad són txetnics. En canvi tots els txetnics si són serbis. Encara tinc amics d’abans de la guerra que són de nacionalitat sèrbia perquè jo sé que ells no tenen les mans tacades de sang, per tant, per què els hauria jo d’odiar??? No hi ha manera possible que jo odiï el meu amic o amiga d’abans de la guerra pel fet de que sigui serbi, perquè no m’han fet res dolent. Ells han continuat sent normals com abans de la guerra. Jo seria la més feliç del món si es poguessin detenir arreu de Bòsnia i Herzegovina els criminals de guerra, que tots els refugiats i exiliats puguin tornar a casa seva.

Jo vaig venir fa uns dies de Visegrad, allà tinc una casa, un terreny, jo treballo…Aquests dies he plantat 200kg de patates. Visc a Sarajevo perquè ho he de fer…Jo moriré pel meu Visegrad. Jo moriré per la tomba del meu pare, la de la meva àvia, de la meva mare, la tomba del meu germà que el vaig enterrar fa un any a Visegrad…A mi no em lliga res amb Sarajevo. Cap arbre em recorda al meu Visegrad, i sempre que puc vaig a visitar la meva ciutat.

Quina sensació sent quan es pot un trobar un criminal de guerra pel carrer?
És molt dur haver de sortir a comprar qualsevol cosa i trobar-te amb el que ha comès crims, i està en llibertat. Mentre que la policia sap que ell ha comès aquests crims i que se’n riu a la teva cara. Per la víctima això és molt dur, per la dona que ha sigut violada i per la persona a la que li han matat al seu ésser estimat, es molt dur de resistir-ho, no tinc paraules, només sentiments.

Haurien de tornar tots a la nostre ciutat, desempadronar-se de Sarajevo i empadronar-se a Visegrad. Però em pregunto a on s’empadronaran si 110 pobles han estat totalment destruïts i només queden els terrenys que han estat recuperats pels refugiats. Ara s’anomena la Terra Cremada. Quan s’hagi fet justícia serà un altre cosa, avui quin paper feríem quan trobéssim als violadors, pel carrer de la nostre ciutat, val mes no reviure aquest moment, que ja sempre portem al pensament

A la organització Associació de Dones Víctimes de Guerra, hi ha dones de diferents ètnies i nacionalitats?
S’han aliat dones de diferents nacionalitats: croates, sèrbies, bosnianes i inclòs les d’ètnia gitana. Està en qüestió la dona en si, sense importar la nacionalitat o la religió de la mateixa. Aquí no importa si una es diu Bakira, Andja o Zora, lo important és la dona en si.

Cal dir que també tenim homes dintre l’associació, homes que també van estar assetjats, i així han trencat el silenci, amb el que per ells era un tema tabú, molt difícil d’explicar i acceptar. Nosaltres els hi hem donat tota l’ajuda que podem.

A l’any 2006 aquests homes, van passar a formar part de la nostra associació i provenen de 21 ajuntaments diferents, com veureu al fulletó . Tots són bosnians, tot i que fa dos mesos varem tenir a un noi croata també. Era un noi que la seva mare i la germana havien estat violades, el pare va morir posteriorment, per tant el que importa és la víctima d’agressió sexual i no de quina nacionalitat o religió és…

Per tant cada una de les nostres declaracions, després del tribunal de la Haya, va al fiscal de Bòsnia i Herzegovina amb la proposta de l’inici de la investigació en contra dels presumptes culpables, perquè la víctima és la víctima.

Quin és el seu objectiu mes immediat?
El nostre objectiu ara, és recaptar els fons necessaris per publicar un llibre amb els noms dels culpables de violacions.

Ja hem començat a escriure un llibre sobre les violacions massives i sistemàtiques durant la guerra de BiH, on es publicarien totes les sentències de tots els tribunals: des del tribunal de la Haya fins el tribunal de BiH i altres tribunals. Deixa constància escrita i documentada i que mentre existeixi la humanitat ningú pugui dir que és mentida el que diem, que ho estem inventant, com s’ha dit alguna vegada als tribunals. I quan el criminal de guerra estigui condemnat a vint o trenta anys, tindrà la seva foto i la seva sentència, tindrà el testimoni de les víctimes, i la localitat on va ser comès el crim. El nostre desig és que tot el que va passar i varem viure no quedi callat mentre vivim.

Espero que hi haurà gent bona que ens ajudarà perquè necessitem 8.000 euros per dur al terme la idea del llibre pel qual ja tenim tot el material arxivat.

La tasca de la seva organització, quina és la repercussió que té a Bòsnia i la resta d’Europa?
Hem tingut un parell de projectes finançats per part de la Unió Europea, on és va crear una de les bases de dades més grans de BiH sobre les dones que han sobreviscut a les violacions i les agressions sexuals. Va ser un èxit ja que al primer projecte amb 2.707 testimonis de dones de totes les nacionalitats i és clar que aquestes declaracions amb el seu consentiment per escrit i avui esta adjuntat a la nostra base de dades i les hem presentat a la fiscalia dels Crims de Guerra de BiH. Això va ser a l’any 2005-06.

Un altre projecte idèntic, també finançat per part de la UE i encara tenim algun projecte més petit, però el problema és el mantenir les nostres oficines; no les paguem però tenim despeses diàries i tenim un únic finançament per part del govern de BiH de 2.250 km. També tenim l’ajut per part del Ministeri Federal de Treball i Política Social, que és l’únic òrgan competent per donar el certificat a qui són les víctimes civils de la guerra per tal d’obtenir els seus drets.

Nosaltres recollim i arxivem les declaracions dels testimonis, es el que hauria de fer el govern!i el que haurien de fer els jutjats!, però és incomprensible que nosaltres arribem a la situació de no tenir tòner per d’impressora, per imprimir una declaració. I en canvi a ells els donen molts diners per finançar els jutjats, la fiscalia i els òrgans de seguretat i investigació.

Al final tots venen a nosaltres a demanar la testificació, però ho han de demanar per escrit i a vegades no podem complir per falta de diners pel toner.

Així és el sistema i així és la Bòsnia i Herzegovina de Dayton; segur que hi haurà alguna millora, així ho esperem, perquè si no tinguéssim esperança tampoc aguantaríem tot això.

La pel·lícula de l’Angelina Jolie, ‘En Terra de sang i mel’, va tenir molta repercussió a Bòsnia, que opina del punt de vista que dona el film sobre el que va passar durant la guerra?
L’associació de dones víctimes de la guerra va ser la primera que va fer el crit al cel en contra d’una pel·lícula així, que es definia com una història d’amor. A través dels mitjans de comunicació es va donar més importància a la pel·lícula que a les víctimes. Ens feia por la simple idea de la definició de la pel·lícula com una història d’amor en un camp de concentració entre l’agressor i la víctima. És incomprensible que pugui sorgir aquest tipus d’amor en un camp de concentració.

L’únic amor que hi ha en aquestes situacions és el d’una mare cap a una filla, que demana a l’agressor que a ella li faci el que vulgui, però que deixi la seva filla en pau…

Us diré la meva opinió personal de la pel·lícula, no en nom de l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra, sinó com a víctima que sóc. Jo en aquesta pel·lícula no he vist l’amor que es volia transmetre a través de molts mitjans de comunicació i entrevistes.

L’Angelina ha projectat força bé el tema de l’agressió i el genocidi a BiH en algunes escenes de la pel·lícula, això s’ha de reconèixer. Ha projectat que es van fer violacions massives i sistemàtiques de les dones. Però el tema de la història d’amor, segons com jo ho veig, ella ha volgut transmetre un amor que no és normal, si se li pot dir amor, entre una noia que està al camp de concentració i el seu agressor, que a més a més ell és el cap del camp de concentració…Tot això és artificial perquè era una lluita per sobreviure per part de la protagonista.

Torno a reiterar que l’únic amor que pot existir en aquestes situacions és el d’una mare cap a la seva filla que demana que a ella li facin el que vulguin mentre deixin en pau als seus fills. Perquè el fet de ser violada, no vol dir que et violin i marxin, sinó que després no saps si et mataran, que seria millor perquè s’acabaria el patiment. A sobre quan acaben et diuen: “ara espera a veure que farem als teus fills.” Per una mare això és pitjor que tot el que has viscut. Per tant aquesta història només pot existir a les pel·lícules.

I jo li dic a l’Angelina Jolie que a ella la violi un talibà i que després faci una pel·lícula sobre això. Així sabria el que significa ser víctima, una dona violada, durant l’agressió a BiH. I res més.

Quin futur l’hi veu a Bòsnia?
De la manera que ho vulgui la Unió Europea i el món, perquè si aquest mateix món l’any ’92 a Visegrad , que fa frontera amb Sèrbia, ho hagués impedit, Sèrbia no hagués entrat a Bòsnia i Herzegovina i no hagués realitzat l’agressió.

“Jo sé el que Uzicki Korpus (el nom de l’organització militar) va fer a casa meva, a mi i al meu fill, i a la meva gent. Sé quants cossos flotaven des de casa meva al riu Drina, que està a 15 metres i el pont a 100 metres de distància aèria. Per tant que ningú em parli de l’agressió i del genocidi de Sèrbia i Montenegro, perquè jo ho vaig viure a la meva pròpia pell. “

“Quan vaig al meu Visegrad em vull sentir a casa meva, vull anar amb seguretat a veure la tomba del meu pare, la meva mare, de la meva germana, del meu germà, del meu veí…I no vull quan es faci de nit, haver de tancar les finestres, córrer les cortines, tancar amb clau les portes…I quan senti el soroll d’un gat pensi: ja estan aquí una altra vegada…Jo visc d’aquesta manera…”

“En quant a la vida quotidiana, visc el dia a dia, lluitant per la justícia i la veritat, i que els vegi mentre jo visqui quant més temps millor entre reixes, i el meu únic objectiu és que això no es torni a repetir mai i a ningú. Aquest és el sentit de la meva vida. I no ho veig d’una altra manera…”

“Jo voldria una BiH com era abans, una BiH en pau, en convivència entre ètnies, religions, amb totes les persones, m’agradaria veure un país que podés tornar a la normalitat, es difícil però hem de lluitar perquè sigui així. És com m’agradaria a mi, que això passes mentre sóc viva, per saber com serà pels meus fills, néts i els besnéts que encara no han nascut.”

Entrevista: Vicens TomàsPep Boix
Intèrpret: Anya Musanovic
Traducció al català: Masha Kamenjasevic
Fotografies: del documental “De Bòsnia a l’ictus

Agraïm a la Bakira les seves paraules clares, vives, plenes d’angoixa i ràbia continguda, però que la concentra en la lluita que ella amb tot el pes de l’organització de Dones Víctimes de Guerra porten a terme. Es la seva vida, la seva lluita, el seu treball, cercar als assetjadors i portar-los a la justícia, saben que es lent, però arribarà.

Ara esperen una oficina nova, l’actual que hem fet l’entrevista es un baix de un edifici, petit i ple de material, impressores i ordinadors sobre el sofà, estanyaries plenes d’arxius. Les parets estan atapeïdes de retalls de diaris, revistes, mapes de poblacions on hi havia els camps de violacions , fotografies dels assassins en recerca. Volen la pau però també la justícia.

La Bakira estava cansada, el dia abans havia testificat en dos judicis, ens explica que l’estrès es molt fort, i que li costa molt recuperar-se. Ha fumat uns quants cigarrets durant l’entrevista, en algun moment l’emoció l’hi segava les paraules, a nosaltres també.

Aquell matí gris i fred a Sarajevo, quan varem acabar l’entrevista i varem sortir al carrer,entre l’Anya, en Pep i jo, va existir un silenci emotiu i dur. Havíem escoltat i mirat els ulls d’aquesta lluitadora i ens havia transmès el patiment i el testimoni incomprensible de tant salvatge comportament que a vegades adopta l’espècie humana.

2 comentaris per a “Bakira Hasecic:’La justícia és lenta però arriba’”

  1. Irene Cormenzana ha dit:

    Bakira es una mujer valiente y luchadora. No sólo ella; también las demás mujeres que trabajan en la asociación. No siempre son comprendidas. El lenguaje directo y claro de estas mujeres levanta muchas veces ampollas, pero no sólo entre los pro-cetniks (eso es lógico) sino entre su propia gente que no alcanza a entender la necesidad, y el deseo tan profundos de que se establezca la verdad y se haga justicia e interpretan a veces, que no es más que afán de protagonismo lo que les mueve.
    Yo no lo creo y siempre que tengo la oportunidad les agradezco su esfuerzo porque pienso que cualquier persona que lucha por la justicia, lucha por mi dignidad.
    Gracias también a quienes habéis hecho esta entrevista por dar a conocer el tesón y la lucidez de estas mujeres y por recordar que la guerra no ha acabado para todo el mundo.

  2. […] compta amb el testimoni de Munira Subašić, presidenta de l’Associació Mares de Srebrenica; Bakira Hasečić, presidenta de l’Associació de Dones Víctimes de Guerra; Jovan Divjak, que va participar […]

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per