dijous, 19 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Cartes a l’amor

Foto: sxc.hu

Em va despertar un crit! ‘A formar!’ Vaig mirar instintivament el rellotge del meu canell creient que m’havia adormit. No, no ho havia fet, eren les 4 del matí quan a corre-cuita sortien els meus companys amb els pantalons a mig posar i camisa en mà cap al pati on ens esperava el sergent per formar. No era la diana de costum; no era una alarma especial, només eren dues hores abans del que era habitual per satisfer a no se sap qui, ni perquè, ni ho preteníem esbrinar. Al destí on amb 21 anys va caure el meu cognom després del sorteig de la meva quinta, no eren gens estrany aquests sobresalts, i altres dels quals no us parlaré per no cansar-vos amb el meu relat.

De la meva estada a “Tiradors d’Ifni” Sidi Ifni Àfrica, cos especial d’infanteria del qual vaig ser cap furriel del Tabor, hi havia una cosa que no hauria perdonat que em traguessin, el meu únic i curt temps d’intimitat dedicat a escriure a la meva estimada xicota, sempre que no tingués guàrdia, és clar.

En finalitzar el dia, entre l’espai després del sopar al toc de silenci, era quan la solia escriure, a la llum d’una espelma enganxada al capçal de la meva llitera, la primera de dalt per l’esquerra. I, així, dia sí i altre també, escrivia a la noia que no veia des del comiat a l’estació de França de Barcelona.

Li explicava les meves vivències; bé, les dolces o menys agres, les amargues me les quedava jo, per què preocupar-la? Sempre tenia alguna cosa per dir-li. Possiblement, l’obstinació de la meva escriptura em va ajudar a saber esperar. Escrivia cada dia, fins a aconseguir enviar-li 550 cartes, ja que amb l’última em vaig llicenciar.

Dels 18 mesos que vaig estar a les posicions frontereres amb el Marroc i a la caserna de Tiradors d’Ifni, no va haver-hi un sol dia de permís per ningú, amb l’excepció d’un canari que per haver estat pare i poder conèixer el seu fill li van donar 15 dies de permís. També, als tiradors que capturaven legionaris desertors intentant travessar els llocs fronterers se’ls premiava amb 15 dies de permís. Però aquest no va ser el meu cas, amb tot l’únic que vaig aprendre, que és bastant, va ser voler més als meus éssers estimats i aferrar-me a la vida intentant recuperar el temps perdut.

Quan podíem sortir de passeig, recordo que m’acostava al mar i mirant profundament, com si volgués travessar-cavalcant entre les seves aigües, intentava allargar la vista per intentar escurçar la distància amb la imaginació, per així arribar a la costa de la meva il·lusió; agafant la seva mà i parlar amb ella.

Sempre vaig tenir la sensació d’haver-ho aconseguit.

J. A. López Garriga | Santa Susanna

Atenció! aquesta pot ser la teva història.
Aquestes sensacions són un reconeixement i un homenatge a totes aquelles persones que contra la seva voluntat han estat obligades a perdre un llarg període de la seva vida sense cap profit per a si mateixes, ni per a les seves famílies, ni per a la societat, amb la consegüent pèrdua del temps que mai tornaran a recuperar.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per