Pol Ràfols | Foto: D.M.

Pol Ràfols Perramon (Barcelona, 1991) és orientador d’elit. Quan era petit, els cinc membres de la seva família passaven els estius fent curses d’orientació amb una furgoneta. Actualment, tan en Pol (20) com els seus germans Biel (24) i Ona (23) competeixen al màxim nivell. Als setze anys va entrar a la selecció espanyola i, des d’aleshores, ha competit en tres campionats d’Europa i en dos campionats del món. Té un equip a Catalunya, un a França i un altre a Suècia, i aquest any, lluita per entrar a la selecció espanyola absoluta.

Una vegada, a França, en Pol va tenir la sensació que mai ningú havia passat per allà on es trobava. Era un terreny molt diferent a tots als que havia vist fins aleshores, no hi havia ningú vint kilòmetres a la rodona i estava absolutament sol. Perdut. Encara guarda el mapa de la cursa a l’habitació com a record.

Què vas fer?
Quan et perds has d’intentar retornar a l’últim lloc on sabies on eres. És la millor manera de veure on t’has equivocat i de seguir amb la cursa. També saps que si no apareixes et vindran a buscar.

Un dels handicaps de córrer per indrets desconeguts suposo.
Aquesta és la gràcia. El terreny pot ser qualsevol mentre es pugui córrer. I com més elements hi hagi: pedres, aiguamolls, desnivells… més interessant és la carrera.

En què consisteix?
L’objectiu és completar un recorregut amb el mínim de temps possible. Pots fer-ho per on et sembli, amb la condició que has de passar per uns punts concrets. Abans de començar t’entreguen un mapa on surten marcats. També disposes d’una brúixola que t’ajuda a orientar-te.

De manera que has de llegir el mapa mentre et desplaces.
La gràcia d’aquest esport és que has de combinar la part de córrer amb la part de pensar i decidir què fas i què no.

Foto: D.M.

I quina part és més important?
Quan ets més petit la orientació és clau perquè si no saps on vas pots perdre molt de temps. Quan comences a competir a alt nivell els errors dels participants són menors. Per tant, si no millores físicament, et quedes enrere.

Això s’arregla entrenant.
Per això practico cada dia al Car de Sant Cugat. Allà estic amb un grup d’orientadors d’elit i, normalment, fem entrenaments físics. Els cap de setmana aprofitem per competir o per treballar la orientació aquí o a altres països.

Deu n’hi do.
També hi ha caps de setmana que només surto a córrer dissabte al matí i ja està. Si un dia tens altres coses a fer no passa res. L’important és mantenir aquest nivell d’entrenament.

No et sents molt esclau de la professió que has triat?
És igual que als altres esports. Quan vols ser al màxim nivell has de dedicar molt de temps i molts de recursos. És evident que et perds coses de la joventut, hi ha caps de setmana que ets fora, però és la manera de viure que has triat. Sempre acabes trobant un punt d’equilibri.

Que sobretot el vas haver de descobrir a partir del 2007.
Amb 16 anys vaig anar amb la selecció espanyola als europeus sub-16 celebrats a Hongria. Després vaig ser dues vegades als europeus sub-18 i dues més al campionat del món júnior. Aquest any estic intentant entrar a la categoria absoluta.

Creus que tens opcions?
És el meu primer any en la categoria sènior i la cosa està difícil perquè hi ha molt de nivell. Tinc poques opcions, però sempre s’ha de lluitar.
De moment demà marxes a córrer a Portugal.
No és una cursa important a nivell econòmic, però és important perquè hi va gent bona de tot el món. És una bona oportunitat per competir i mirar què es pot millorar.

Guanyes diners amb tot això?
A la península no, és impossible, però hi ha ajudes. La federació sol pagar les curses, els bitllets d’avió i l’allotjament. Després hi ha marques que t’ajuden amb el material i la roba.

Segurament no cobres perquè és un esport amb poca visibilitat.
Ara s’han posat de moda les curses urbanes, com la de Londres o Venècia, perquè és la manera d’apropar l’esport a la gent. Als països nòrdics o a França aquest és més conegut, el fan per la televisió i els esportistes poden viure de les curses d’orientació.

Text: Pau Bartrolí